diumenge, 29 d’octubre del 2017

ELECCIONS 21D. QUÈ FER?

Suposo que el moviment independentista-sobiranista està rumiant què ha de fer davant de la convocatòria de noves eleccions autonòmiques feta pel govern d’Espanya en aplicació de l’article 155
Per si serveix a algú, sigui hiperventilat, hipoventilat o amb respiració assistida, he elaborat el Quadre de Decisió adjunt que intenta veure els possibles finals en funció de les diferents decisions possibles
Òbviament aquestes consideracions les faig suposant que es podran presentar totes les forces polítiques possibles i que les condicions de participació, de campanya, d’expressió, de presentació de candidats i de recompte són les que fins ara han estat estàndards a Catalunya des del 1980.


Resumint:
No presentar-se és entregar la Generalitat als partits “nacionals” durant quatre anys. Fins i tot, depenent de resultats i dels pactes post electorals, podríem tenir a Garcia Albiol com a President.
Presentar-se, tot i significar reconèixer que encara està vigent l’estat autonòmic espanyol i malgrat la situació excepcional que significa el 155, amb el Govern escollit pel Parlament cessat i possiblement imputat penalment, pot donar tres resultats:
a)    Si es confirma que més de 2 milions de catalans voten a favor de forces sobiranistes o independentistes, aquests tindran una majoria reforçada. El problema passarà a ser del Govern espanyol: Ho accepta els resultats i actua en conseqüència, o els anul·la i augmenta les accions repressores
b)    Si les votacions tornen a donar una situació de majoria només relativa al sobiranisme, tornem a la situació de després de les eleccions de 2015. I caldrà escollir entre tornar al hàmster “processal” o be assumir que no es te la majoria social i seguir treballant per aconseguir-la democràticament
c)    Si malgrat participar, els resultats no donen ni tant sols la majoria simple al sobiranisme, la situació seria que el conjunt del poble català rebutja el sobiranisme i l’independentisme. Clar i català.
Les condicions de l’entorn polític no són les idònies, però espero que tots optin per participar. I que ningú mes pugui fer servir una presumpta “majoria silenciosa i silenciada” per tapar la seva impossibilitat d’obtenir el recolzament del vot popular



divendres, 27 d’octubre del 2017

ELECCIONS JA!

Vaig començar a escriure aquest article ahir al matí i han passat moltes coses; no se si abans d’acabar ja hauran tornat a canviar
Malgrat tot vull dir –tot i el risc de semblar una mica ingenu- que l’acció menys dolenta que pot fer -fins i tot avui- el President de la Generalitat i els partits que li donen suport, és convocar eleccions. Per les següents raons:
- La gran força del “Procés” fins ara ha estat tenir un lema imbatible per democràtic i integrador (“Volem votar”) i emprar mitjans pacífics en totes les seves accions. Amb una DUI s’abandona la millor arma que tens i regales a l’opositor un lema útil cap a l’exterior (“Volen una secessió dins de la Unió Europea, sense haver demostrat tenir majoria suficient”)
- Malgrat el relat de consum intern, les eleccions “plebiscitàries” de 2015 no van aconseguir el 50% de vots, i el 1-O no va poder ser fet en condicions homologables internacionalment (com diu l’informe dels observadors)
- La minsa majoria parlamentària actual no tenia l’amplada suficient per ni tant sols poder iniciar una modificació estatutària, o aprovar una llei de menys calat polític com és una llei pròpia electoral; cosa que no ha estat possible fer en quasi 40 anys d’autonomia per no disposar mai d’un consens prou ampli. Menys legitimitat té doncs per a decidir la independència
- Fer unes eleccions és la forma democràtica de revalidar els resultats del 1-O. Si el propi procés creu en els resultats de l’1-O, aquests resultats traslladats a unes eleccions autonòmiques, significarien poder d’obtenir un 64.6% de vots favorables a les opcions que defensin la independència. I això sí és una majoria rellevant i incontestable
- Els dos últims anys han sigut d’una tensió política extrema, han passat moltes coses, moltes més que en una legislatura normal. Convé conèixer quina és l’opinió real del poble català ara.
Sembla que ahir en Puigdemont tirà enrere la convocatòria d’eleccions per no obtenir garanties suficients del Govern del PP sobre la retirada del 155. 
Doncs malgrat això, considero que amb una convocatòria d’eleccions la “càrrega de la prova democràtica” la traspasses cap al Govern espanyol. Segurament es trencaria la unitat PP i PSOE, el PP tindria un problema intern (semblant al que tindria Junts pel SI). En qualsevol cas, l’Estat espanyol hauria de donar explicacions al mon de per què fa una intervenció d’una autonomia que ha convocat unes eleccions lliures i homologables, de per què manté en presó preventiva a dos líders socials, i per què té “acuarteladas” forces repressives a diferents llocs de Catalunya.
I si Espanya continúa amb el 155, “a por ellos”, detencions i repressió, millor tenir la raó democràtica i el relat de la teva part.
Per tant President, si us plau, convoqui eleccions. Fer parlar al poble mai és un error.

JL Campa

diumenge, 22 d’octubre del 2017

(menos de) 155 CITAS

Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera) Unamuno, 1907

El separatista cree que es imposible entenderse con el resto de españoles, y para remediar esta situación, propone una cosa más difícil todavía, que es desentenderse violentamente de ellos … Lo poco que se obtuvo vino en todo momento por vías de intervencionismo (en España). Gaziel 1930

La guerra de España no es una cosa artificial: es la coronación de un proceso histórico, es la lucha de la Patria con la antipatria, de la unidad con la secesión, de la moral con el crimen, del espíritu contra el materialismo, y no tiene otra solución que el triunfo de los principios puros y eternos sobre los bastardos y antiespañoles. Franco. 1938

Y es claro que, cualquiera que sea concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis … Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España. Llei Abolició autonomia de Catalunya 8 de abril de 1938

Los catalanes estamos acostumbrados a ser el caso raro de España. Estamos acostumbrados a que se nos brinde un 'dialogo' cuando lo que queremos es un derecho. Terenci Moix, 1970

La Generalidad de Cataluña es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España … Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho. RD Restauració Generalitat, 1977

Per fer realitat el dret inalienable de Catalunya a l'autogovern, els Parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, el poble català referma i les Corts Generals ratifiquen el present Estatut. Estatut de Catalunya 1979

Catalunya es un milagro. Un milagro en la Europa contemporánea. Porque desde hace doscientos o trescientos años, excepto los grandes pueblos que tienen un gran Estado detrás, los otros han sido deglutidos –como el pez pequeño, en el mar, que es comido por el pez grande–. Catalunya es un ejemplo histórico de una supervivencia curiosa, obviamente conflictiva y extraña, la supervivencia de un pueblo tozudo. Josep Termes, 2001

El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya ... La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d'afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles ... El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. Estatut 2006. Esmenat pel TC

La primera prueba de lealtad institucional es advertir de las graves consecuencias políticas a medio y largo plazo de una desafección emocional de Catalunya hacia España y las instituciones comunes. Dos preocupaciones: Prejuicios de España en relación a Catalunya y la tendencia a la desafección de la sociedad catalana. J. Montilla, 2007

Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències. Pasqual Maragall, 2008

Espanya compra Rivera, perquè és com voldria que fossin els catalans. Catalunya compra Pablo Iglesias, perquè és com voldria que fossin els espanyols. T Soler, 2015

So laws are words, and words are us
and speech has set us free.
But what when laws become our chains
in name of liberty?
Owen Sheers, 2015

La sacrosanta unitat d’Espanya només té sentit si les parts que la formen estan d’acord a continuar vivint juntes; en democràcia només des de la fraternitat i l’empatia es pot construir un projecte comú. I que la pluralitat i la diversitat s’han d’entendre com a riquesa. Gemma Ubasart, 2016

En política, el no nunca es no, salvo cuando quien lo repite como un papagayo quiere meterse en un túnel sin salida. No solo en política, en la vida misma es de sabios no decir nunca de este agua no beberé, porque igual algún día tienes que beberla o morirte de sed. En política, el no más inteligente es el que sirve para iniciar una negociación.Santos Juliá, 2016

El grueso de la sociedad catalana no volverá al pactismo por arte de magia. No se construye una casa sobre la arena del olvido. El diálogo debe construirse sobre la piedra de la verdad. Errores ha habido muchos y están repartidos. Pero el PP debe reconocer su error histórico. El Estatut era discutible, pero seguía una vía legal: con aquellas mesas petitorias repartidas por toda España, el PP usó unas armas de combate que rozaban la xenofobia. Corregir ese error sería reparador. La reparación es la vitamina del diálogo. A Puigverd, 2016

¿Es posible que alguien en su sano juicio piense que en un marco de supresión de facto de la Generalitat se puede iniciar un debate para modificar la Constitución con el objetivo de mejorar el autogobierno de Cataluña? Editorial CTXT. 18 Octubre 2017

Con la STC 31/2010  el TC consagró la apropiación de la Constitución  Territorial por parte del PP y la expulsión de la misma de todo aquello que no coincidía con su interpretación … Cuando la Constitución Territorial se convierte en propiedad privada de un partido, es imposible que continúe siendo  una fórmula para la convivencia ... Es lo que ha venido a confirmar la activación del artículo 155.  J Pérez Royo. 18 Octubre 2017 

Se autoriza al Gobierno de la Nación a proceder al cese del Presidente de la Generalitat de Cataluña, del Vicepresidente y de los Consejeros que integran el Consejo de Gobierno de la Generalitat de Cataluña. El ejercicio de dichas funciones corresponderá a los órganos o autoridades que cree a tal efecto o designe el Gobierno de la Nación ... la competencia del Presidente de la Generalitat de Cataluña para decretar la disolución anticipada del Parlamento de Cataluña o el fin de la legislatura y para la convocatoria de elecciones autonómicas, ... de la presidencia de la Generalitat y del Gobierno, corresponderá al Presidente del Gobierno de la Nación. Consejo de Ministros 2017 Ahir.

El Gobierno ya no tiene alternativa. Debe hacer efectiva la decisión adoptada ayer. Cueste lo que cueste. Es decir, aunque tenga que romper también el último tabú y recurrir al Ejército en defensa de la democracia.  Cayetana Alvarez de Toledo. 2017 Avui




dimecres, 18 d’octubre del 2017

TRILEMA D’ESPANYA (AMB PORRES)

Fa ara 2 anys, el 6 d’Octubre de 2015, vaig escriure un article on plantejava “El trilema d’Espanya”. Deia que a Espanya no és possible aconseguir a la vegada la Democràcia, mantenir la Unitat d’Espanya i la integració de Catalunya; ha d’escollir entre tenir dos dels tres.

Ho justificava raonant que si opta per mantenir la unitat amb les característiques actuals (indivisible, uninacional, uniformista, centralitzada) però respectant la democràcia, Catalunya pot decidir democràticament anar-se’n. Si l’opció fos mantenir la democràcia i a Catalunya dins d’Espanya, ha de abandonar el concepte actual d’unitat (una y no cincuenta y una). Si escull la dupla Unitat y Catalunya, haurà d’abandonar la democràcia, al menys dins de Catalunya.
Aquests dies estem veient que l’Estat espanyol, els partits conservadors del règim del 78, han optat per escollir la pitjor opció del trilema: integrar per la força a Catalunya dins del concepte d’una Espanya uniformadora i centralista, encara que sigui reduint de forma important la qualitat democràtica del sistema polític. Estan combinant accions repressores policials, denuncies de la fiscalia, judicis no en base a accions sinó a intencions, tancaments de webs, avisos de possibles detencions, intervenció de l’autonomia en base a Ordres Ministerials i no a lleis, amenaces de liquidar l’escola inclusiva catalana.
I no és creïble una oferta de reforma constitucional a mig (o llarg) termini. Com diu Fernando López Agudín, “No cabe esperar que los que hoy se atienen a la concepción joseantoniana de España, donde no cabe más nación que la única española, mañana vayan a reconocer constitucionalmente una concepción democrática de una España plural
El dia 1 d’Octubre va haver-hi una intervenció de la Policia nacional y la Guardia Civil on les porres van actuar contra la gent que bloquejava pacíficament els centres electorals. El que més dol és la manca d’una amplia i continuada reacció de rebuig per part dels demòcrates d’Espanya. Suposo que molts no ho aproven, fins i tot els hi fa mal als ulls, però el valor moral de la unitat d’Espanya passa per davant de la valoració de la qualitat democràtica del país.  
Fa quaranta anys, quan Catalunya (i el Pas Basc) va demanar "cafè", l’estat espanyol va decidir que “cafè para todos”. 
Demòcrates espanyols: ara que Catalunya està tenint “porres”, no ho dubteu, tard o d'hora també hi haurà “porres” per a tots. L’autoritarisme post-democràtic del que parla fa temps en Ramoneda, no s’aturarà a l’Ebre, dominarà  tota Espanya.
Podem recordar el que deia Blas de Otero en un poema el 1955:
Bien lo sabéis,
Vendrán por ti, por mí, por todos,
y también por ti.
Aquí no se salva ni Dios, lo asesinaron.
Escrito está, escrito está,
tu nombre está ya listo,
temblando en un papel
Aquel que dice:
Abel, Abel, Abel o yo, tú, él.


dilluns, 9 d’octubre del 2017

COMPTEM MANIFESTANTS (UNA VEGADA MÉS)

Adjunto les dades resultants del recompte de possibles manifestants en la manifestació d’ahir. Segons els comptes, fets amb la mateixa “metodologia” que faig servir des de fa 6 anys, hi van haver 232.000 ciutadans:

La veritat és que no m’ha costat gaire fer el càlcul, doncs només he tingut que copiar les dades de la manifestació del 11S de 2012 sense considerar el Passeig de Gràcia:

 
Com sempre, un càlcul invers de la quantitat de manifestants aportada pels organitzadors (950.000) ens mostra l’absurd de la dada: equival a dir que hi havien més 16 persones per metre quadrat.
En qualsevol cas, els dependentistes van ahir multiplicar per 3,5 el màxim d’assistents que fins ara havien aconseguit: 67.200 el 12 d’Octubre de 2013.
De tota manera la manera més objectiva de saber on està la majoria no és en manifestacions sinó votant.

Un comentari sobre una frase de Vargas Llosa en el seu discurs d'ahir, que reflexa una constant del seu pensament polític: “la (pasión) que ha causado más estragos en la historia, es la pasión nacionalista”. Això ho diu davant de milers de ciutadans que han sortit al carrer a defensar apassionadament, amb majoria més que absoluta de banderes d’Espanya, que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española” (Art. 2 CE). Desqualifica el nacionalisme davant d’una concentració inequívocament nacionalista, sense que li tremoli una cella. No sembla gaire coherent
Suposo que pel Sr. Vargas hi han nacionalismes bons (els de les nacions amb Estat), i nacionalismes dolents (els de les nacions sense Estat i que aspiren a tenir-ho); hi ha el nacionalisme bo (el seu) i el dolent (els dels altres); el banal (quotidià, normal, impregnat, dominant) i el reivindicatiu (per que no disposa d’espai públic i polític).  I ell està amb els primers i desqualifica els altres.  

JLC

diumenge, 8 d’octubre del 2017

REFLEXIONS

El passat 1 d’Octubre, tot i la repressió exercida, van poder votar quasi 2,3 M de persones, amb més de 2M favorables al SI. Aquesta dada supera el llindar dels 1,87M de SI’s que –com vaig explicar el passat 16 d’Agost- implicava guanyar un referèndum encara que es donés la màxima participació històrica coneguda a Catalunya. Ha guanyat doncs el SI de forma indiscutible?
L’informe conegut dels observadors internacionals diu “A causa de les circumstàncies adverses en què es va produir l'esdeveniment, l'ILOM ha de concloure que el referèndum, tal com es va celebrar,  podria no complir amb les normes internacionals claus. Al mateix temps, l'ILOM va observar que, malgrat aquestes circumstàncies, el personal de l'equip de votació es va fer tot el possible per tractar de fer front i intentar seguir els procediments electorals”. Amb llenguatge diplomàtic diuen que tot i la bona voluntat dels organitzadors, les circumstàncies (oposició del govern espanyol), el referèndum no va complir amb els estàndards. Jo mateix soc testimoni que quan el sistema informàtic no funcionava, es votava només anotant el DNI en una llista en una taula. El referèndum no és doncs homologable internacionalment?
Una vegada més el govern del PP només ha sabut utilitzar la força i la llei (que en les seves mans és un altre forma de força) sense oferir alternatives o vies de sortida. A més ho ha fet molt malament: no ha impedit el referèndum, no ha trobat les urnes, i ha donat davant del mon una terrible imatge d’estat repressor.
Fins i tot el Rei ha incomplert la seva única funció constitucional “arbitra i modera el funcionamiento regular de las instituciones” (Art. 56-1) i s’ha posat al costat del govern PP, i el que és pitjor, d’una sola part dels catalans. A més, a cremat la possibilitat de ser ell, seguint la Constitució, un espai de mediació.
El procés es troba doncs davant d’una disjuntiva molt complexa: possiblement es té la majoria suficient per guanyar un referèndum; no es pot fer un referèndum pactat per que el govern del PP es nega; la legislació aprovada -per majoria simple!!- el passat setembre al Parlament “obliga” a declarar ja la independència; gràcies a les castanyes repartides per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, es disposa d’una opinió internacional més favorable que mai a la celebració d’una consulta homologable; aquesta opinió internacional passaria possiblement a ser contraria si es declara la independència.
Fer una Declaració d’Independència seria renunciar a l’eina més potent que té i ha tingut el procés des que va arrancar: el lema imbatible i inqüestionable “VOLEM VOTAR”. El govern espanyol no ha trobat en set anys cap argument desqualificador d’una posició que només demana que es sàpiga quanta gent està a favor i en contra, i que te antecedents a Canadà i Escòcia. S’ha de renunciar a la teva posició més potent i canviar-la per una situació de més debilitat?
Però no cal oblidar qui hi ha a l’altre banda. No s’està tractant amb el Regne Unit o amb Canadà. Està un govern espanyol de dretes, recolzat pel partit anti-catalanista (Ciutadans) i pels sectors més conservadors del PSOE. Recordem que el problema profund de la negació a fer un referèndum és que no es vol reconèixer a Catalunya com a subjecte polític, i aquesta posició tanca també les possibilitats de mediació i negociació: si no reconeixes a “l’altre” no negociaràs mai amb ell, ni acceptaràs mediacions.   
Han dit que volen guanyar per 10 a 0, i han enviat forces (¿d’ocupació?) al crit de “a por ellos” i amb un eslògan d’us creixent: “España no se vota”. Un govern que força, facilita i accepta que empreses treguin la seva seu social de Catalunya, donant credibilitat a la possible independència: en comptes de dir “todos tranquilos que España no se rompe” fan decrets per afavorir que abandonin el país, contribuint així a l’estrangerització de Catalunya (Juliana dixit)
Els sectors més mobilitzats de l’independentisme, sota la convicció de “ara és l’hora” i “ho tenim a tocar” impulsen la declaració d’independència sota la auto-atorgada  legitimitat dels resultats i la suposició que millorarà la posició negociadora subsegüent. Els sectors més responsables semblen apostar per una certa aturada en el tempo, per aprofitar la posició favorable de l’opinió internacional i evitar al mateix temps una esperable reacció dura del govern espanyol. Es tracta d’una clara disjuntiva Weberiana entre la ètica de la convicció i la de la responsabilitat; la primera aplicada de forma estricta acostuma a portar al desastre i la segona al no res. Convé una barreja adequada dels dos ingredients.
Si hi ha Declaració d’Independència, què és possible que faci el govern espanyol? Doncs actuar amb tota la força per impedir la seva efectivitat. I vist lo del passat dia 1, no els importarà la imatge internacional; més tenint en compte que ara no actuaran contra unes persones que només volen votar sinó contra un acte de trencament d’un Estat, per la qual cosa molts dels seus homònims miraran cap a una altre banda.
D’un altre banda estem al segle XXI i costa d’imaginar com podran mantenir el control del país. Els cops tradicionals es feien detenint al govern i ocupant la telefònica i al Televisió. Ara és molt més difícil per la dispersió que signifiquen les xarxes. És viable ocupar Catalunya amb Policies, Guàrdies i militars? Cóm es gestionarà la confrontació entre la imposició d’una legalitat no reconeguda i la desobediència?
I si no hi ha DUI? En termes de negociació representaria una mostra de debilitat del procés, i a partir d’aquest moment el govern del PP podria optar entre la generositat –retirar les forces dels ports i les denuncies dels jutjats- o l’aprofitament de l’èxit mantenint les seves postures com amenaça real. Com a pista, recordem que les declaracions de Rajoy demanen una rendició implícita: “volver a la legalidad”. El Procés podria aprofitar una vegada més la força del “volem votar” per aprofundir en la demanda d’un referèndum legal; si no pot aconseguir el recolzament de la comunitat internacional per això, menys podrà fer-ho per la independència.
I si hi ha DUI diferida?: declaració per la independència i no de independència, amb un termini per a fer-la efectiva (un nou invent de l’enginyi processista). Possiblement l’Estat espanyol actuarà com si s’hagués declarat, no esperarà a que es compleixi el termini. A més, algú pot esperar que el govern del PP negociï sota una amenaça d’una data fix per la separació?
I el nacionalisme espanyol? Aquell que “quan va despertar, el dinosaure encara hi era” (Monterroso). El nacionalisme banal, ocult però evident, disfressat de cert republicanisme i liberalisme, que va des de l’extrema dreta feixista a molta esquerra auto-definida com internacionalista, que considera que la unitat d’Espanya és un valor moral. Doncs com la Porta d’Alcalà “ahí está viendo pasar el tiempo”, però disposat a vèncer abans de convèncer.
Un recordatori històric: “Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir, necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España” va dir Miguel de Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 –la setmana que ve farà 81 anys- al Paranimf de la Universitat de Salamanca. I es va complir: no van convèncer però van vèncer i van manar cruel i dictatorialment sobre tota Espanya durant quasi 40 anys. 
Convicció o responsabilitat? La convicció ens ha portat fins aquí, la responsabilitat ens ha de permetre anar més lluny.
JLC

dimecres, 4 d’octubre del 2017

POESIA

El Borbó m'ha fet rellegir poesia de quan era jove

Oda a Espanya de Joan Maragall (1898)
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
...
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Cançó popular 1930
Si el rei vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
I el coll li tallarem

La poesía es un arma cargada de futuro. 
Gabriel Celaya (1955)
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan 
decir que somos quien somos, 
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. 
Estamos tocando el fondo.

La pell de Brau. Salvador Espriu (1960)
Un llunyà dia del nostre hivern,
ja sota l’esperança d’aquest cel,
al cor de l’enveja vèiem arrelar
amb esglai el gran crim de Sepharad:
la infinita tristesa del pecat
de la guerra sense victòria entre germans

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser 
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén”

Hem estimat la terra
i el nostre somni de la nova casa
alçada en el solar de la llibertat

Cantarem la vida. Raimon  (1964)
Cantarem la vida, 
cantarem la nostra vida 
de poble que no vol morir. 
Lluitarem amb forca, 
lluitarem amb tota la força 
per l'única possible, 
perseguida, vida nostra. 
I guanyarem l'esperança, 
sí, pujarem al camp de l'esperança, 
temps i temps negada, 
arrancada i trencada. 
Sí, guanyarem l'esperança, 
l'esperança de viure 
lliures i en pau. 

Consonancias y disonancias de España. 
Rafael Alberti (1972)
Dura España terrible,
temible,
aborrecible
rostro desapacible
obstinada infalible,
irascible,
insufrible,
España inamovible,
imposible,
impasible, 
locura inextinguible