PREOCUPANT (SI CONTINUA)

La celebració d’un referèndum a Catalunya aplega l’acord del 73,3% de catalans (CEO, 1er Baròmetre 2017), mentre que només el 44,3% es declara partidari de la independència. Per tant la celebració del referèndum és un objectiu compartit per partidaris de la independència i contraris a la mateixa

Però a mida que avança el Procés cap al conegut com a “xoc de trens” amb l’Estat, es pot observar una deriva preocupant cap a la desautorització de l’oponent, de l’adversari, del que no està d’acord. Potser ha estat una ratxa dolenta, però des del mon més sobiranista s’han sentit frases i eslògans que semblen abandonar el posicionament integrador de celebrar la consulta, per a passar a desacreditar i demonitzar als no partidaris de les seves posicions polítiques.

Uns exemples:

- “No tenéis suficientes prisiones para meter a todos los catalanes”. ANC i Omnium l’11 de Juny

- Negació de les posicions d’equilibri. En aquest cas tant pel Govern central com pel català: "La equidistancia está muy bien pero no en todo ni en todas las facetas de la vida" Mariano Rajoy als empresaris catalans el 26 de Maig i “No hi ha neutralitat possible entre els que intentem que es voti i els que ho volen impedir” Oriol Jonqueres el 7 de Juny. Perill de tornar a les dues espanyes i a dues catalunyes

- “Sabem que Espanya voldrà que negociem. No negocieu, sigueu forts, aguanteu” (Jordi Cuixart) 11J. Mostra una posició política en les antípodes de la frase “Ustedes que pueden, dialoguen” que va dir Gemma Nierga l’any 2000, en el manifest llegit a la gran manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. Per cert, tota la caverna espanyola la va cobrir d’insults i desqualificacions per fer una crida a la negociació com a sortida d’un tràgic conflicte.

- “Últimament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors” (Agustí Colomines a El Nacional el 12 de Juny). Crítica furibunda a la llibertat d’expressió, que suposo és una resposta implícita a l’editorial de La Vanguardia del 4 de Juny on es defenia tornar a anar al Congrés i seguir negociant

- El propi manifest llegit a l’acte del 11 de Juny a Montjuic inclou paràgrafs erronis o com a mínim molt discutibles: “la rotunda majoria amb què compta al Parlament ... dels drets avui amenaçats a Catalunya com el dret a la llibertat d’expressió política i el dret a vot ... Un estat autoritari”. Espanya és una democràcia, imperfecte com totes, fins i tot molt imperfecta, però està lluny de poder ser definida en els termes anteriors. A més, es diu això en un manifest dirigit també a l’estranger, on no és fàcil vendre la idea que Espanya no és una democràcia.

Una societat lliure es construeix en llibertat, una societat democràtica es construeix amb mètodes democràtics que inclouen la llibertat d’expressió i el reconeixement de les minories, una societat justa necessita de justícia ara i en tot moment, una societat igualitària es fa treballant contra la desigualtat. El camí cap a una Catalunya millor no permet etapes transitòries amb carències democràtiques.

A més, cal considerar que un possible reconeixement de Catalunya com a país independent es basarà en haver estat estrictament democràtics, mitjançant un procés amb llibertat per a tots –favorables i opositors-, sense violències físiques ni verbals. És a dir, seguint el camí dels últims 5 anys, sota la forma que molts definien com “la revolució dels somriures”.

Espero que hagi sigut només una febrada transitòria.

JLC

COMPROMISOS ¿CREIBLES?

El Juliol de 2010, desprès de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, en un article a El País es deia: “Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa ... se niega la noción misma de autogobierno, se cuestiona la inmersión lingüística que cohesiona a Cataluña, se escatima la condición de parte del Estado a la Generalitat, y se llega a desfigurar incluso su nombre ... expresiones ofensivas: ciudadanía catalana como "una especie de subgénero de la ciudadanía española"; injustificada primacía natural de cualquier norma estatal, u obsesión injustificada por la indisoluble unidad de la nación española ... se entiende perfectamente que la sentencia del TC, mucho más que el fallo, produjera indignación y rechazo en sectores amplios de la sociedad catalana ... el problema sigue estando en la resistencia del PP a reconocer la diversidad de España ... Y radica también en la falta de energía de quienes desde Cataluña y desde el resto de España apostamos por la vía del entendimiento y rechazamos tanto el camino de la imposición uniformadora como el de la separación ... el malestar que predomina en Cataluña se observa con extrañeza en el resto de España ... quienes se identifican con una historia única, con una sola lengua, en una España uniforme, apoyan la involución que preconiza el PP y sus medios, azuzando el desencuentro, y ahora miran para otro lado esperando que la tempestad amaine”

Y ja cap al final, es deia una frase clara i rotunda: ”la concepción de España como "Nación de naciones" nos fortalece a todos”

Els autors del citat article eren Felipe González i Carme Chacón, aleshores encara exercint com a Ministre de Defensa, pesos pesants del Partit Socialista i de la política espanyola i catalana. Rellegir ara l’article serveix per a identificar molts dels problemes que ens han portat fins a la situació actual:

-   Acceptaven en l’article els autors la concepció de Catalunya com a nació, dins d’una Espanya com a nació de nacions. Però no van defensar mai –ni ells ni el seu partit- en el debat públic posterior aquest concepte, de forma que ni el mateix PSOE el va incorporar al seus programes. La Declaració de Granada de 2014 parlava de “hechos diferenciales”, “identidades diferenciades” i “singularidades” i el document mes recent en la web del PSC sobre el tema federal proposa “reconocer las singularidades y hechos diferenciales de algunes Comunidades Autónomas”

-   Critiquen les actuacions del PP, però durant aquests últims anys els socialistes han fet seguidisme de les polítiques populars en relació al problema de Catalunya

-   Reconeixen la manca d’energia que ells mateixos tenen i empren en la defensa d’un relat no uniformitzador i centralitzat d’Espanya.

-   Observen també la manca d’enteniment que hi ha a la resta d’Espanya sobre el problema que hi ha a Catalunya i sobre els sentiments de molts catalans, però no han ajudat a aconseguir aquesta comprensió

-   Critiquen l’obsessió per la unitat d’Espanya, però no han desenvolupat un discurs o relat alternatiu

Si els socialistes hi creien en el que deia l’article, per què no van actuar en conseqüència? Si no hi creien, ¿per que ho van escriure? Perquè el PSOE (i el PSC) no van aplicar i desenvolupar polítiques, missatges i relats en consonància al que defensaven en el citat article? Potser no es creien el que deien i només era un article per salvar la cara, guanyar temps i això sí, criticar al PP.  

No deixa de ser curiós que amb el recent enfrontament intern dins del PSOE, Pedro Sánchez hagi tornat a fer servir la idea de l’Espanya plurinacional i que Felipe González, que la defensava a principis d’aquesta dècada, l’hagi abandonada. També és remarcable que el President d’Extremadura demani –ara, 7 anys més tard- retornar a Catalunya l’estatut anul·lat pel TC.

En tot això s’observa la manca de lo que en ciència política s’entén com a “compromís creïble”. És a dir, en la capacitat que tenen, o no, els líders polítics i els partits de fer propostes que siguin percebudes per la gent com reals i creïbles, com a de probable compliment.

Fins ara, més enllà de les declaracions, la única acció política del nou PSOE en relació amb el tema català, ha sigut la trucada de Sánchez a Rajoy per donar-li suport per impedir el referèndum.

Tot això posa en evidència un dels problema de fons que te la política espanyola per oferir una sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat de les seves promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs. 

JLC

Article El País 26-7-2010