FRACTURA SOCIAL A CATALUNYA

En un article d’ahir a El Periódico, a partir de la situació descrita en la novel·la Patria de Fernando Aramburu (on es descriu un estat social d’opressió i por en el País Basc durant els anys d’actuació armada d’ETA), s’intenta mostrar un paral·lelisme, incipient si més no, amb la Catalunya actual.

La tesis de l’article és que a la Catalunya actual hi han “autocensures i tendències al silenci ... inseguretat respecte a parlar amb plena llibertat ... el discurs freqüentment canvia si a la conversa iniciada s'hi afegeix una persona no amiga ... en la gent del carrer predomina la cautela i no mullar-se”. Estaríem doncs en una situació de temor, por, trencament social, pèrdua de qualitat democràtica, que hauria penetrat en la societat catalana encara que hi ha “excepcions, però més aviat en un sol sentit, perquè l'impuls sobiranista actua més desimbolt”. Per tant, els no independentistes serien els atemorits.

És més o menys la tesi que ja deia al 2014 el Ministre Fernández Diaz, segons el mateix diari: ”algunas familias no se han reunido por Navidad como hacían habitualmente porque el proceso catalán les ha dividido ... un pueblo dividido, fracturado social y familiarmente”. No podem oblidar tampoc la frase, pensament o instrucció d’Aznar, dita el 2015: “Catalunya "se está desgarrando cada día un poco más”.

No he aconseguit accedir a cap estudi mínimament científic que avaluï si s’està produint aquest trencament, si està augmentant la por, si els catalans senten que estan perdent llibertat. No conec si existeix cap “índex” que permeti assegurar si puja o baixa el mesurador sobre si “el procés és un tema absent en tot allò que se sent dir en veu alta en el transport públic, els bars o davant dels taulells de les botigues” com afirma l’article.

El que crec es que el fet de no parlar de segons quins temes públicament, sense conèixer els interlocutors, és una situació recorrent amb anterioritat al procés, i que també es dona fora de Catalunya. De fet ha existit una regla no escrita que deia que no era de bona educació treure en una reunió els temes de religió i política; i a vegades ni tant sols el futbol.

En aquest país nostre hem passat anys que no podies dir en qualsevol lloc i davant de qualsevol la teva opinió sobre determinades patums (Pujol i Núñez per exemple) sense ser acusat de anti-català o anti-barcelonista. En determinats ambients de feina no podies expressar les teves idees sense por a patir conseqüències de diferent grau. I les clàssiques discussions entre “cunyats” al Nadal han estat tema d’inspiració pel Forges tota la vida, i es donen també als Estats Units per “Thanksgiving” com mostren moltes pel·lícules. I això no implica que hi hagin fractures socials en el sentit de por instal·lada en les persones i limitacions a la llibertat d’expressió. Per que això sigui veritat necessites el component de la violència política, que a Catalunya i a Espanya no es donen en l’actualitat

Les societats sempre han tingut clivelles socials dins seu, i la espanyola i la catalana no són una excepció. Abans de la guerra civil hi havia dos molt marcades: clericalisme / anticlericalisme y monarquia / república. Des del 1978 la més clàssica i analitzada és la política entre esquerra i dreta, però una de les característiques diferencials de Catalunya és que aquí hi ha una altre, la nacional entre España y Catalunya. Ara es comença a identificar en el conjunt d’Espanya el naixement d’una clivella política amb base generacional: joves i grans. I que existeixen diferències de posicionament polític ni implica fractura social si hi han institucions democràtiques per vehicular la confrontació política.

Estem davant de la lluita per dominar el relat, per imposar l’explicació del que està passant, en base al supòsit que qui domina el discurs,  aconsegueix que la societat se’l cregui, obtindrà l’hegemonia política. I fa temps que s’està intentant introduir una imatge de fractura social dins de Catalunya que no respon a la realitat, a l’igual que tampoc crec que sigui realitat la imatge d’una Espanya anti catalana.

Com Espanya, Catalunya té problemes, molts problemes a resoldre. Hi ha moltes maneres d’enfocar com solucionar-los. El debat democràtic, participatiu i inclusiu ha de ser la via per aconseguir-ho. La llibertat d’expressió cal defensar-la i ampliar-la. Les Institucions democràtiques han de ser el marc de confrontació política. En un marc com el descrit les diferències d’opinió no impliquen fractures socials.

Ah! I per fractures socials a Catalunya recordem que el Montsià te una renda familiar disponible de 11.200€ mentre que el Barcelonès la té de 18.100€. I dins de Barcelona a Sarrià és de 35.625€ i a Nou Barris de 10.378€

JLC

Article de El periódico

ETA DESARMADA, IMPERI DE LA LLEI, POLITICA

El passat dissabte ETA ha passat a ser un grup “no armat” i per tant ha perdut (en tot el sentit de la paraula perdre) la característica bàsica de la seva existència des del seu inici: practicar la lluita armada i no la confrontació política. Això passa quan fa més de 7 anys que no ETA no mata i més de 6 que va anunciar un “alto el foc” indefinit.

Estem doncs davant del final d’un malson durant els últims 50 anys, del final d’una “guerra” asimètrica no declarada, de la fi d’un conflicte que ha costat moltes –moltes!- víctimes, de la desaparició d’un element pertorbador de la política a Espanya que ha impedit polítiques més lliures i agosarades i del final d’una situació de por i trencament social que anul·lava moltes llibertats individuals a Euskadi. Es tracta doncs d’una gran noticia.

Clarament és un triomf de la societat i la cultura democràtica, que han aconseguit convèncer (que és un verb millor que vèncer) als etarres i el seu entorn social de la inutilitat de l’acció armada

I que passa a Espanya? Passa que molts dels mateixos que havien dit després de cada atemptat “que aquesta sigui la ultima víctima”, que clamaven per la superació de la violència com a forma d’actuació política, que clamaven per l’abandonament de les armes, no semblen celebrar-ho com es mereix.

Quan va arribar la noticia de l’alto el foc definitiu, la dreta espanyolista va desmerèixer la notícia en part per treure-li mèrit al govern de Zapatero. Però ara, amb un govern del PP, tornen a carregar contra el fet de l’abandonament de les armes, exigint a l'entorn abertzale radical una mena d’expiació pública, un declaració de rendició absoluta. La dreta espanyola vol poder dir una vegada més “cautivo y desarmado el ejército etarra, las fuerzas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos”

 El Partit Popular, i la societat que ell representa, no està per la conciliació, per trobar sortides negociades, per aplicar la política per resoldre problemes i millorar les formes de convivència entre ciutadans amb ideologies o interessos oposats. I per això es bassa sempre en l’aplicació estricta de la llei vigent: ara demana les armes entregades per intentar resoldre atemptats no aclarits i poder jutjar els fets ocorreguts fa molts anys.

Quina gran diferència amb com es va fer política en la ara tant criticada època de la transició!. En el  llibre sobre els orígens dels militants d’ETA “Patriotas de la muerte” de Fernando Reinares (pàg. 210) s’explica el testimoni d’un membre de ETA-PM després de la dissolució d’aquesta branca l’any 1982, com a resultat d’un pacte acordat entre Euskadiko Ezquerra i el Govern de Suárez. L’etarra explica el seu judici:

“Bandrés (el seu advocat) me dijo: tu no hables porque ya he hablado yo con él (el jutge) y, vamos, voy … ya está todo hablado. Entonces el tío sacó el sumario y empezó a decir: porque tú, en compañía de fulano y mengano, fuiste, tal, hiciste, no sé qué… Y ya así, de pronto, un ujier llama a Bandrés y sale, no sé para qué. El caso es que acaba la declaración, me mira el juez, además… con cara de tan buena voluntad, me mira así y le digo: pues sí, todo es verdad. Y le mira al secretario y le dice: aquí, evidentemente vamos a poner que no.”

Vet aquí un exemple clar, i recent, de com la llei es posa al servei de la societat, i no la societat sota l’imperi de la llei. Un exemple de com fer política per a resoldre problemes.

Però el sector conservador espanyol -que no és només el PP- no vol fer política, sinó vèncer i imposar les seves conviccions a la resta de la societat.

Malgrat tot, alegrem-nos pel fi d’ETA, recolzem als partits que opten per polítiques de superació del conflicte, i deixem en mans dels (bons) historiadors l’elaboració del relat explicatiu de l’impacte de ETA sobre la societat i la política basca i espanyola

JLC