dimecres, 29 de març del 2017

DIFICIL MEMÒRIA HISTÒRICA

He estat per la Terra Alta fent un recorregut pels pobles, llocs i espais interpretatius de la batalla de l’Ebre. Els Centres d’interpretació són dignes, complerts i prou explicatius dels diferents vessants del que va significar la batalla; el mateix es pot dir de l’estat del poble vell de Corbera 
Un altre cosa són els espais històrics, al menys el que vaig visitar. Mostren -¡encara!- molt poc respecte pel propi entorn, pel significat històric dels indrets, pel dolor i la destrucció que va ocórrer.

Vegem unes fotos per il·lustrar el que vull dir
Foto 1: Coll del Moro. Gandesa.  Suposat lloc de comandament del General Franco. Pintat amb insults pels 4 costats 

Foto 2. Coll del Moro, segona foto: Atenció a la quantitat d’escombraries que envolten el monument. A banda del comportament de la gent, no sembla que l’Ajuntament faci gaire per netejar l’espai. 

Fotos 3 i 4: Quatre Camins (Villalba dels Arcs). Es tracta de dos turonets separats per 200 metres, on va sofrir una desfeta el Terç requetè de nostra Senyora de Montserrat.  Consta de diversos monòlits en honor dels requetès i d’un seguit de pedres gravades amb texts que formen un Via Crucis 

Foto 5: Quatre Camins. Monòlit part del Via Crucis, amb un text d’un dels bàndols de l’enfrontament: “Ante Dios nunca serás un héroe anónimo. Ordenanza del requeté 

Foto 6 del Memorial de les Campusines a la Fatarella, on hi han recollits en una ossera els restes de molts dels morts que han estat recollits als camps i les voreres dels camins. La placa oficial de la inauguració del monument. Està esborrat barroerament el nom de l’autoritat que va inaugurar-lo; aclarir que no és el nom de Jordi Pujol, sinó el d’Ernest Benach 

Foto 7 Tortosa: Detall del Monument al mig del riu Ebre. El problema no és l’origen, ni la estètica (que també); el problema és que encara el text del monòlit es refereix a la victòria franquista: “A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro”. Van morir gent dels dos bàndols, però només van guanyar –no se si la glòria- uns: els franquistes. El 68% dels ciutadans que van votar en el referèndum sobre el tema el maig de l’any passat van ser favorables a la seva continuïtat. L’Alcalde (Convergent) va votar a favor de la seva continuïtat encara que reinterpretant-lo. Quasi un any després segueix igual 

Foto 8: A l’Església de Villalba dels Arcs en un altar lateral hi ha unes imatges de tres sacerdots afusellats durant la guerra civil. Li acaba donant un sentit el fet que tenien espelmes enceses, i  que eren les úniques que hi havien en tota l’església.

Foto 9: MasRoig
He recordat que l’any 2010, a l’església del Masroig, al Priorat, hi havia una porta d’accés per minusvàlids en un lateral de l’edifici, que havia estat oberta l’any 2002. Al costat de la porta, un panell indicador explicava  que s’havia fet  en aquell punt per ser l’única alternativa viable, tot i coincidir amb el lloc per on els rojos havien obert un forat al 1936 per entrar a destruir el temple. El text demana disculpes per que “potser per aquest motiu algunes persones s’han pogut sentir ofeses per que ara s’obrís aquesta porta”. 

Per acabar, el passat dissabte per 13TV, que es la TV de la Conferència Episcopal, es va retransmetre des d’Almeria una missa de canonització d’uns màrtirs de la guerra civil. L’oficiava “el prefecto de la congregación para la causa de los Santos, el Cardenal Ángelo Amato”. En la seva prèdica el Cardenal no va fer cap crida a la reconciliació, a les culpes compartides, a la tolerància i la convivència; va parlar de “España tierra de Santos ... mártires matados por odio a la fe ... por gente poseída por el odio  que era solo capaz de hacer el mal”. Això sí, va acabar dient “perdonaremos a nuestros enemigos

Tot plegat em fa pensar en la dificultat de superar la memòria d’una guerra civil. Han passat 80 anys de la guerra i encara no tenim un relat compartit, encara hi ha morts per desenterrar, encara la dreta (el PP) s’oposa a finançar la localització dels morts, encara el dictador i el fundador de Falange estan enterrats amb honors al Valle de los Caídos, encara bona part de l’església catòlica fa misses sense demanar el perdó i la superació, encara alguns brètols embruten espais de record i respecte
JLC

dilluns, 13 de març del 2017

PSC: POBRES SOCIALISTES CATALANS

Aquesta setmana hem tingut una altre mostra del camí cap a la irrellevància que des de fa uns anys està patint el Partit dels Socialistes a Catalunya. Han canviat ("actualitzat" diuen ells) el protocol de relacions amb el PSOE, i el tema ha passat com de puntetes: no ha merescut més que quatre titulars el mateix dia de la signatura del nou document; no hi han hagut articles d’anàlisi, ni debats en profunditat, ni tant sols reaccions per part dels oponents polítics
Quines diferències es veuen en el nou protocol respecte a l’anterior?
Potser la més substancial sigui que el protocol del 78 deia “El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) es un partido de clase y nacional que surge de la voluntad constituyente de las organizaciones socialistas de Catalunya y que, en virtud de su soberanía, decide la participación en organismos representativos y decisorios comunes con el PSOE” (els subratllats són meus). En canvi en el nou el PSC no s’autoafirma  com ens independent i sobirà, sinó només com a Partit socialista aliat amb els altres socialistes d’Espanya:  “El socialisme a Catalunya s'expressa i s'articula des de llavors a través del PSC, i aquest i el PSOE es relacionen de manera federal i fraternal per a la consecució dels objectius socials i electorals compartits
Un altre aspecte rellevant és el punt tercer del nou esquema de relacions on es diu “Correspon al PSOE la definició de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeix de l'àmbit territorial de Catalunya.” És a dir, és el PSOE i no el PSC qui decideix en temes constituents i d’àmbit supra-autonòmic. El PSC és un partit que només pot decidir en aspectes que només tinguin incidència en el seu àmbit territorial.
L’anterior protocol deia que el PSC “enviará a sus delegados ... al Congreso Federal del PSOE, para que participen en las sesiones, debates y resoluciones que hagan referencia a las cuestiones comunes de la lucha de clases a nivel de Estado”. Ara es diu “Correspon al PSOE la definició de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeix de l'àmbit territorial de Catalunya.” Queda clar que el PSC és un partit que sols pot decidir en aspectes que només tinguin incidència en el seu àmbit territorial; és un partit autonòmic i subordinat al PSOE en els temes nacionals (espanyols)
L’apartat tercer del document del 78 especificava que el Congrés del PSC “es el órgano supremo del partido. Su competencia será exclusiva para establecer su estructura interna, regular su disciplina, elaborar su línea política y su programa en Catalunya”; redacció molt diferent a l’actual on queda clar que fins i tot l’acció política a Catalunya requereix consensuar-la amb el PSOE: “la celebració d'acords de governabilitat, la política de coalicions, pactes i aliances electorals serà analitzada i consensuada en la comissió de coordinació política PSOE-PSC”.
Només li queda al PSC llibertat per escollir el candidat a President de la Generalitat: “El Consell Nacional del PSC és l'òrgan competent per designar el candidat a la Presidència de la Generalitat
Dona la impressió que és un document pensat en funció d’evitar i solucionar els últims problemes que han tingut els dos partits en les seves relacions internes: referències retòriques a un estat plural, descentralitzat i federal; participació en el Comitè Federal del PSOE; Grup Parlamentari únic a las Cortes i Parlament Europeu; només el citat Comitè Federal decideix posició en les investidures a President del Govern espanyol; cens de militants per cada període congressual; presència de membres del PSC en la Comissió Executiva del PSOE i en les llistes europees.
Sorprèn que un canvi tant important –i estructural- en les relacions entre el PSC i el PSOE s’hagi fet pactant-lo amb una Comissió Gestora, que en principi és un òrgan transitori mentre no es fa un nou Congrés. No deixa de ser curiós que un òrgan del PSOE dèbil políticament, donada la seva provisionalitat, hagi pogut imposar un canvi tant important al Consell Nacional del PSC.
Algun dia ens explicaran les raons de tot plegat i la història real amagada. Podran incloure també la raó de perquè l’Alcalde Ros a Lleida s’ha negat a impulsar la retirada de les plaques amb símbols falangistes a les antics habitatges de protecció oficial
Però potser l’explicació ja ens la dona avui José Antonio Zarzalejos a La Vanguardia: “la intuïció d’Iceta que va plegar veles sense que li caiguessin els anells ... ha frustrat l’oportunitat que ja, molt en potència, s’endevina en l’horitzó i que consistiria, abans o després, en el retorn de la confiança dels catalans cap els partits polítics assenyats ... socialisme català depurat d’incrustacions molt més identitàries que socialdemòcrates ... un catalanisme d’esquerres i constitucionalista és perfectament possible”. És a dir: sotmetiment, bipartidisme assenyat, catalanisme tovet i Constitució.

Quina pena
JL Campa