Torno sobre la valoració que es pot fer
sobre la transició des d’un punt de vista històric.
He tornat a veure després de molts anys la
pel·lícula “Siete dies de Enero” que relata l’assassinat de la “matanza” de cinc laboralistes a Atocha
per part d’elements d’extrema dreta. Dirigida per Juan Antonio Bardem el 1979,
dos anys després dels fets i un després de l’aprovació de la Constitució,
mostra –sobre tot quan utilitza imatges reals tretes de noticiaris espanyols i
estrangers- força be l’entorn en que es va desenvolupar bona part de la
transició: grups d’acció d’extrema dreta, violència policial, mobilització de
les forces d’esquerra al carrer, detencions, conspiracions a favor de la
involució en certs cercles franquistes i moviments adaptatius per part d’uns
altres, segrestos i assassinats per part de grups terroristes, demandes
d’amnistia i llibertat.
La pel·lícula acaba amb un títols de crèdit
finals on es diu que, malgrat les dificultats relatades al gener, al mes
d’abril es legalitza el Partit Comunista, al Juny es fan les primeres eleccions
democràtiques des del 1936 (sense cap diputat de l’extrema dreta), i al 1978 el
poble espanyol “convocado a referèndum
por S.M. el Rey” aprova la Constitució. Es a dir, des del punt de vista de
la esquerra (comunista), es legitima i dona per bo el procés de transició des
del règim franquista a una democràcia de tipus europeu occidental.
En aquest context aquesta setmana ha mort
Marcos Ana, que va ser empresonat pel franquisme als 19 anys i alliberat 23
anys després, quasi un quart de segle més tard!!. Un espai de temps per a
oblidar-ho tot: “decidme como es el beso de una mujer; dadme el nombre del amor, no lo
recuerdo ... ya olvidé la dimensión de las cosas; su olor, su aroma; escribo a
tientas el mar, el campo, el bosque”. Així
era el franquisme, el règim que va afusellar a Companys, a Carrasco i
Formiguera, a Carles Rahola, a Puig Antich, fins i tot a cinc persones a
l’octubre de 1975.
L’opció que es va debatre durant la
transició era escollir entre dictadura i democràcia, entre opressió i
llibertat, entre l’Espanya més negra i l’Europa democràtica. I no cal oblidar
que es va fer en un entorn de minoria i debilitat de l’oposició democràtica: en
el referèndum per la reforma política del 1976, les forces antifranquistes van
defensar l’abstenció, que va representar només un 21%; menys que el 33% que va
haver en el 1978 per aprovar la Constitució, encara que més que el 11% que es
va abstenir en el referèndum franquista de 1966.
La deriva negativa del règim del 1978, en
especial a partir del volts de 1990, ha de ser criticada per sí mateixa, no en
base a desautoritzar el procés que el va originar. Va ser un èxit donat el règim dictatorial de
sortida i les condicions democràtiques aconseguides.
JLC
PD: sobre el mateix tema, veure post
anteriors del 3 de Març de 2015 i del 17 d’octubre d’enguany