El poder real combina la capacitat de força
(que dona poder coercitiu) i la capacitat de convicció (que dona legitimitat). En
aquest segon aspecte, bàsic per aconseguir el domini social, es produeix l’intent
per part de la classe dominant –segons ja va dir Marx- d’aconseguir que els seus
interessos econòmics i socials siguin percebuts pels altres grups socials com
els “interessos generals”. Si ho assoleix,
es dona el fet de la servitud voluntària, doncs de fet l’hegemonia defineix i s’apropia
del “sentit comú”, de lo “raonable”,
del que “tothom pensa”. Gramsci ho va
teoritzar, però Mariano Rajoy ho aplica constantment en els seus discursos.
Des de l’època de Reagan i Thatcher es ve
donant el triomf de l’hegemonia neoliberal, amb l’ajut d’Universitats, Think tanks
i mitjans de comunicació. Van introduir l’individualisme, l’anarco-capitalisme,
van desacreditar lo públic i alabar lo privat; construïren un marc de
referències, de conceptes, de “significants”
(com es diu ara) que ens van portar al triomf de l’1% del més rics, a la
progressiva desaparició de les classes mitjanes i a enfrontar-nos al futur de
forma individual, mai col·lectiva; a la vida com a competència i no com a col·laboració
Ha passat durant molts anys, però seguim sota
la pressió de nous conceptes lliberals, que pugnen per aconseguir l’hegemonia,
és a dir l’acceptació submisa i voluntària per part de la gent. Mostro uns quan
exemples:
Emprenedor: es presenta com
la via per que qualsevol persona que no té o no troba feina pugui superar per
ella mateixa aquesta situació. Ha de ser capaç d’impulsar per ell mateix
iniciatives que li permetin guanyar-se la vida, deixar de cobrar subsidis, i
que fins i tot –si ho fa be- pot ser una oportunitat de lucrar-se. Les noves tecnologies
mostren molts exemples d’èxit, encara que no es parla dels exemples de
fracassos que són moltíssims més. Porta associat un missatge de fons: si altres
han tingut èxit i tu no, la culpa és teva i el mèrit és seu.
Economia col·laborativa: bonic concepte
que permet en teoria obtenir més ingressos “posant en valor” actius que ja
tenim. L’exemple són UBER, AIRBNB, webs per compartit serveis. Sota la pàtina
de modernitat i obtenció de més ingressos s’amaga una realitat d’auto-explotació,
coneguda fa anys com a “pluriempleo”, i precarietat. Conseqüències no
explicades són la desregulació de serveis, caigudes de les recaptacions
fiscals, baixada de salaris i pujada de lloguer a les ciutats.
Meritocràcia: entesa com a
reconeixement del mèrit personal, de l’esforç fet en formació i capacitació.
Qui no pot estar d’acord? (Aquí és d’aplicació el “vel de la ignorància” de Rawls, del que un altre dia parlaré). Però
quan es defensa el concepte, s’obvien normalment les diferències en les
situacions de partida de les persones, de forma que les individus de les
classes altes tenen accés, per mèrit fins i tot, a llocs als que les persones
de les classes mitjanes i baixes no poden accedir. Dos exemples trets de La
Vanguardia ahir: el fill de Patricia Botin, llicenciat a Georgetown te feina en
un Fons d’Inversions Lone Star; i la que serà la seva dona, fills dels Puig perfumers,
és responsable d’Opportunity Network a Barcelona. Meritocràcia o casta?
Professionalisme free-lance. Una variant també
individualista de la figura de l’emprenedor, en aquest cas aplicada a persones
que treballen per compte aliena, però sense lligam laboral ni garantia de continuïtat,
com autònoms. Oferta de les capacitats pròpies a empreses, organismes i
institucions per a desenvolupar feines. Du ocult un risc d’auto explotació i
actuació en l’economia semi-submergida, a més de una permanent precarietat.
Zona de confort. Concepte de nova
utilització en els mitjans de comunicació per a referir-se a l’espai d’actuació
on les persones, pel nostres coneixements, experiència o capacitat ens sentim confortables,
és a dir quan dominem un tema, una feina, unes relacions. El problema és que es
presenta de forma negativa: quan una persona està dins de la seva zona de confort
es relaxa, s’acomoda, es deixa anar. Per
tant, l’objectiu de gerents, caps, coachs, és fer sortir als seus de la zona de
confort, creant-los inseguretats, que són –per definició- creatives i
germinadores .
Sobre aquest tema de la zona de confort en
Sergi Pàmies ha fet un article (adjunt) molt recomanable, on entre altres coses
demana “respecte a les multituds que han convertit la zona de confort en una
màxima aspiració de facto o que somien a arribar-hi”. A més, Pàmies critica la
figura dels coachs (que no oblidem són finançats per un mateix) “entestats a
esperonar els mortals perquè trenquin les rutines que s’han treballat al llarg
de tota una vida” al temps que ens avisa que “el vernís de novetat filosòfic-espiritual
funciona com una droga”. Com una droga, o com un concepte hegemònic.
JL Campa