En la teoria econòmica clàssica i sobre tot
en la liberal, l’existència de competència és una de les bases que garanteixen
la bona organització de la societat doncs es suposa que la citada competència
permet que “la ma invisible” dugui a terme els ajusts necessaris per un mercat
lliure (i perfecte). Una de les condicions que es reclamen per poder-se donar
les situacions de competència són l’existència de multituds d’oferents i
consumidors, inexistència de barres d’entrada, i llibertat d’actuació sense
interferències de l’estat en l’activitat econòmica. En aquest entorn, la lliure
elecció dels individus en base a l’egoisme individual racional durà a la millor
posició del conjunt dels intervinents en el mercat, de forma que s’optimitzaran
les recursos i els beneficis.
Hi ha un cas concret que fa temps que s’està
donant en les nostres ciutats que m’ha fet reflexionar sobre el tema de la competència:
es tracta de les botigues de fruites i verdures. Fa pocs anys, sota el control
del gremi corresponent i l’assignació del número de parades possibles en els
mercats municipals –que eren l’espai normal on es venien aquest productes, es
donava un mercat dominant pels oferents, limitats en nombre, i que tenien
capacitat de fixar el preu dels productes per sobre del que hagués fixat l’equilibri
entre l’oferta i la demanda. Poder tenir una verduleria era un bon negoci.
En els ultimes quinze anys s’ha donat una
extensió enorme del nombre de punts de venda de fruites i verdures, que ja no
estan situats només en els mercats municipals, sinó que proliferen per tots els
barris, associats sovint a botigues de conveniència, és a dir d’amplis horaris.
Per entendre el fenomen de la seva extensió cal tenir en compte que és una
venda sense valor afegit per part del venedor (no cal ofici concret), amb molt
baixos costos d’establiment i en base a un producte que es conserva uns quants
dies.
Doncs be, penso que l’efecte real d’aquest
augment de l’oferta en aquest sector ha comportat segur una baixada de preus,
però també l’esfondrament del comerciant tradicional autòcton, que ha estat
expulsat del mercat no en base a una competència lleial, sinó al que fa quaranta
anys es coneixia en la facultat d’econòmiques como “dúmping social”. És a dir, produir o vendre productes a baix preu
en base a fer servir mà d’obra molt barata, sense pagar cotitzacions socials, i
amb règims de treball de quasi semi-esclavitud.
M’explico amb un exemple. Suposem un negoci
que actua sol en un mercat, complint les normes laborals de seguretat, salut,
horaris i respectant l’existència de convenis col·lectius, i que com té
capacitat per fixar els preus ho fa en base al pla de negoci següent, on amb un
preu de venda de 24 per unitat, pagant un total de 1000 a 4 persones, obté un
benefici de 9.800.
Veiem ara com la incorporació d’una nova
botiga porta al repartiment del mercat de venda, i com el nou entrant, venent
el producte a 22 en comptes del 24 inicials, i pagant 750 en sous als seus 4
treballadors, pot obtenir un benefici de 1200. La botiga 1, es veu obligat a
posar el seu producte també a 22, el que limita els seu benefici a 200.
En aquest supòsit, el més segur es que la
botiga1 baixaria el sou als seus empleats per obtenir un benefici igual al del
seu opositor, per tant amb la introducció de competència s’equilibren i baixen
tant els beneficis com els salaris. El mercat sembla funcionar.
El problema es dona quan entra un tercer
oferent, que no compleix amb els mínims fixats en els convenis col·lectius i
aplica uns horaris extensius al seus treballadors (sovint familiars) per sobre
de les 40 hores setmanals, i que fins i tot pot no pagar cotitzacions socials.
El resultat queda reflectit en el següent quadre:
El preu fixat per l’últim entrant és de 20 per
unitat, i amb el que ingressa cobreix les seves despeses. Però amb aquest preus
les altres botigues entren en pèrdues i es veuen obligades a tancar o a adaptar
les condicions dels seus empleats als de la botiga tercera. S’empobreixen tots,
els empresaris i els treballadors.
I el consumidor? Li han baixat els preus i
això és bo en principi. Però si ho valorem com a ciutadans més que com a
consumidors, veurem que a canvi d’obtenir un producte només una mica més barat,
el conjunt de la societat perd altres valors com els dels drets dels treballadors,
la conciliació familiar, les condicions de salut. El cost ocult que hi paguem està
provocat pel citat dumping social; es
tracta d’externalitats negatives i pagaments diferits en forma de menys
capacitat de tenir serveis socials, pensions i altres prestacions de l’estat
del benestar.
És possible que la competència perfecta sigui
la millor situació per aconseguir l’equilibri entre l’oferta i la demanda, l’assignació
eficaç de recursos i que les decisions responguin a una elecció racional en
base a les prioritats. Però són dues paraules que no es poden separar sense que
el concepte perdi les característiques que se li suposen: si no és perfecte no
es competència, és abús
L’acció de l’estat, la funció dels governs,
ha de ser establir les condicions per que es donin les condicions de competitivitat,
sense que cap actor tingui situacions dominants, i vigilant que es compleixin
de forma que ningú desbordi els límits marcats. I dins d’aquests límits han d’estar
les condicions laborals, les cotitzacions als serveis socials, la seguretat en
el treball i la cura de la salut.
Unes consideracions finals:
- La competència
perfecte és una utopia al mateix nivell que la utopia comunista. Ningú l’ha
vist mai implantada enlloc.
- L’ideal que desitja
qualsevol empresa és poder ser monopolista en el seu mercat.
- Recentment es
comença a identificar com a nou el fet que per una bona part de la població tenir
feina no la treu de la pobresa. No és una cosa nova, en la postguerra es deia “sueldos de hambre”
- Aquesta llibertat per a competir sense regles
laborals i sense cotitzacions socials té també repercussió en la disminució dels
ingressos fiscals dels estats i per tant en les prestacions socials: salut,
ensenyament, pensions.
JL Campa
PD: relacionat amb aquest tema, i sobre tot
pel concepte de la subvenció diferida als sectors que paguen sous baixos,
recomano l’article “Un país d’escanyats”
de Xavier Roig, publicat al diari ARA del passat 7 d’abril: