Les dificultats per a investir nou
President de la Generalitat fa uns mesos i ara també en el cas espanyol,
l'increment de forces polítiques representades als Parlaments deixant darrera
els bipartidismes, la introducció de nous eixos de confrontació política com
casta-poble, antic-nou, autòctons-immigrants, l'emergència potent de noves
forces polítiques i socials configura un nou escenari polític.
Per a Manuel Castells és alguna cosa més:
estem davant d’un canvi d’època, de paradigmes. Ho resumeix la part final de l’epíleg
del seu nou llibre, publicat aquest cap de setmana a La Vanguardia:
... la
fragmentació i geometria variable de la política como a expressió de societats
complexes imulticulturals interdependents en l’àmbit espanyol però també a
Europa i al món. Quin embolic, se sent a les tertúlies. Ingovernable, alerten
alguns. I què passa amb l’estabilitat? Com si l’estabilitat i la governabilitat
fossin les característiques essencials d’un sistema polític. Si això fos així,
el més estable i governable en aquest país ja ho vam tenir: va ser la dictadura
de Franco que va durar quaranta anys. I alguns polítics encara ho pensen per
sota mà.
L’essencial
d’un sistema polític és que es correspongui amb la societat que ha de
representar i governar. I quan la
societat es transforma, no hi ha Constitució que valgui, ni bipartidisme que
resisteixi. Quan un país desperta a la realitat de ser un país de països, quan
la societat és multicultural, quan els valors canvien en permanència, quan les
generacions de la post-transició decideixen que el seu present no és el passat
d’altres, quan les opcions polítiques es multipliquen i quan els ciutadans
mobilitzats no estan disposats a aguantar i fan de la seva capacitat
autocomunicativa un projecte de control dels de dalt, quan l’autogovern es
prefigura en la pràctica quotidiana i
quan per viure globalment cal pensar i actuar localment, quan tot això passa,
l’única certesa és la que determina la capacitat de conduir a la incertesa. I
l’única estabilitat política és l’obertura de les institucions ala societat, a
la participació i a la cultura de la negociació. No entre aparells. Sinó entre
persones i entre les institucions controlades pels ciutadans.
Per això
estem vivint un canvi d’època. Hem entrat en l’època en que, potser per i
malgrat la mala sort de la política, puguem apropiar-nos de nosaltres mateixos
i decidir el nostre futur en comunitat i llibertat.
Un altre enfoc sobre com hem de percebre l’aparent
ingovernabilitat de la situació política actual ens la dona J.A. Llorente avui
a El País:
La
pluralidad de opciones con representación parlamentaria no es sinónimo de
ingobernabilidad, sino un desafío que los electores lanzan a sus políticos para
que abandonen la interpretación bélica de la política y la transformen en un
ejercicio de ponderación de intereses diversos hasta integrarlos en políticas
transversales e inclusivas. El recurso, muy común, de confundir la pluralidad
con el desgobierno representa mucho más un síntoma de impotencia que un
análisis adecuado de la realidad. La descodificación de los mensajes que envían
las urnas requiere, por lo tanto, una reconexión con las aspiraciones sociales
que evitan la concesión de poderes absolutos y los diversifican para sortear
los procesos de decisión excluyentes.
…
La nueva política se fundamenta en un renovado esquema de
valores cuyo común denominador se contendría en la palabra colaboración. Por
eso, los políticos están obligados a ser colaborativos entre sí para servir con
fidelidad a unas sociedades que han adoptado actitudes colectivas que reclaman
su protagonismo mediante la exigencia de políticas eficaces, éticas,
transparentes y que amparen el mayor número posible de legítimos intereses, más
allá de favorecimientos o concesiones de carácter ideológico.
…
Hay que transformar la concepción bélica de la política
–un paradigma del siglo pasado- por otra plenamente colaborativa que,
manteniendo las diferencias de opinión y valoración, responda e integre a las
necesidades sociales y a sus aspiraciones