Durant el desgraciat episodi de gestació,
aprovació i posterior anorreament de l’Estatut de Catalunya, es van anant perdent
arguments per a defensar la integració de Catalunya a Espanya com forma
política necessària i suficient per aconseguir un país ple, lliure i amb futur.
Una cosa semblant està passant ara amb l’idea
d’Europa, doncs cada cop hi han menys arguments per a creure en la Unió Europea
com a marc d’un futur democràtic i de progrés.
Els resultats de l’últim Consell Europeu, amb les negociacions pel
possible Brexit (la sortida de la Gran Bretanya), encara ho posen més difícil.
Molts vam créixer en l’Espanya franquista i
nacional catòlica. En aquell país trist, gris i per moltes raons poruc, Europa
-més en concret els països del Mercat Comú- era el model que permetia somniar
amb poder tenir un dia llibertats de reunió, associació, manifestació i premsa,
tenir democràcia, justícia, eleccions, sindicats. Poder arribar a ser europeus
era un objectiu clar, no utòpic ni llunyà. De fet, tenir el model de països
democràtics tant propers geogràficament, va fer més fàcil la transició de la
dictadura a la democràcia a Espanya, que de fet es pot donar per acabada quan
al 1986 Espanya va entrar en la Comunitat Europea com a membre de ple dret.
Construir la unió europea ha estat un
projecte estratègic concebut a les acaballes de la segona guerra mundial per
posar fi a una història de guerres contínues entre els diferents països
europeus. Crec que a vegades no som prou conscients del canvi polític i de
mentalitat que devia significar que l’any 1951 -només 6 anys desprès del final
de la guerra mundial a Europa- es formés la CECA (Comunitat Europea del Carbó y
del Acer) on participaven França i els països del Benelux amb Alemanya i
Itàlia, guanyadors i perdedors de la guerra, democràcies lliberals aliades amb
antics estats feixistes. Al 1957 els mateixos actors ja es van constituir com a
Mercat Comú, com unió duanera.
L’Europa dels sis es va anar ampliant de
forma prou lenta, incorporant a països amb tres característiques: havien de ser
democràcies, complir uns criteris econòmics i sol·licitar l’ingrés. Tres estats
–entre ells Espanya- van tenir que esperar entre 7 i 10 anys desprès de la
desaparició dels seus governs dictatorials per poder ingressar. Al 2004 es va
ampliar de cop amb 9 estats de l’est, poc menys de 4 anys després de la caiguda
del mur de Berlín i per motius geoestratègics de treure’ls de l’òrbita russa. Sense
que es pugui suposar una relació causal, aquest 2004 també comencen problemes
de tipus institucional, amb el rebuig per part d’alguns països d’una
Constitució europea
En paral·lel amb la formalització de la
Unió, va anar creixent la burocratització dels òrgans comunitaris, no sotmesos
de forma directa a un control democràtic, al temps que el nombre de lobbies d’interessos al voltant de Brussel·les.
De fet, s’estima que ara hi ha uns 24.000 funcionaris i uns 25.000 lobbistes. Al
mateix temps, el Parlament Europeu, únic òrgan de la Unió elegit directament
per votació popular, té limitades les seves competències i és utilitzat sovint
pels partits nacionals per premiar a polítics ja amortitzats en la política
domèstica.
Malgrat tot, fins l’inici de la crisi
econòmica actual, Europa va seguir sent una idea d’un futur millor, drets
humans, acolliment, llibertat i protecció social. Però quan esclata la crisi,
s’imposa la visió ortodoxa actual de l’economia (en parlàvem en l’article
anterior), es prioritza el pagament del deute per sobre de les necessitats de
les persones, s’anteposen els interessos nacionals als comunitaris i com a
resultat es conforma una Europa amb diversos objectius, velocitats i
prioritats.
Només ha faltat la crisi dels refugiats per
que s’aguditzin les tensions internes entre països i saltin pels aires els
ideals d’una unió sense fronteres, amb lliure circulació de persones i d’Europa
com espai d’acolliment. La incapacitat de la Unió per a establir cóm gestionar
els refugiats amb una política comuna per sobre dels interessos particulars de
cada estat, mantenint l’esperit inicial de ser un territori d’acolliment als
afectats per persecucions, genera desafecció i dubtes sobre el futur del
projecte.
I la cirereta del pastis, per no parlar de
bunyol, és l’acord del Consell d’Europa de la setmana passada en relació les
condicions acordades amb James Cameron per a poder continuar amb el Regne Unit
dins de la Unió. El document és un exemple del llenguatge buròcrata-legalista
de les institucions Europees i és difícil a vegades comprendre el que de
veritat vol dir i què significa sobre la vida real dels ciutadans. En qualsevol
cas sembla que posa en crisi aspectes de la lliure circulació de persones, dels
drets dels treballadors, limitant el projecte a ser una simple Unió duanera,
comercial i en part monetària. Estableix de forma evident una “unió desunida”
per l’euro, doncs es separen les condicions dels països que comparteixen l’euro
i els que no: l’eurogrup i els altres.
Joan Majo ho ha resumit dient “la perspectiva d’anar més enllà d’una unió
comercial reforçada resulta il·lusòria. Per tant, o bé es decideix seguir tots
28 junts i oblidar la unió monetària, o bé el grup de l’euro i tots els que
s’hi vulguin afegir han de seguir avançant cap a la unió fiscal i cap a algun
tipus d’unió política, amb òrgans democràtics propis, especialment un Parlament
i un govern de caràcter federal”.
Malgrat la dificultat de seguir tenint fe
en el projecte europeu, crec continua sent la única via de futur possible en un
món globalitzat. Tindríem de poder aconseguir que la idea de l’Europa de les
persones i els seus drets sigui l’eix d’actuació i la meta a assolir. Implica més
democràcia, més força del Parlament, millors diputats europeus, menys força
dels estats amb visió particularista, més rendiment de comptes, menys lobbies,
més valors comuns relacionats amb el bé públic i el pluralisme i menys basats
en l’individualisme, que les decisions es prenguin al nivell possible més
proper al ciutadà.
Si Europa no és llibertat, democràcia,
acció comuna, respecte a la varietat, laïcisme, subsidiarietat, col·laboració,
no val la pena.
JLC