LA TRANSICIÓ (I MES, I MES, I...)

Torno sobre la valoració que es pot fer sobre la transició des d’un punt de vista històric.

He tornat a veure després de molts anys la pel·lícula “Siete dies de Enero” que relata l’assassinat de la “matanza” de cinc laboralistes a Atocha per part d’elements d’extrema dreta. Dirigida per Juan Antonio Bardem el 1979, dos anys després dels fets i un després de l’aprovació de la Constitució, mostra –sobre tot quan utilitza imatges reals tretes de noticiaris espanyols i estrangers- força be l’entorn en que es va desenvolupar bona part de la transició: grups d’acció d’extrema dreta, violència policial, mobilització de les forces d’esquerra al carrer, detencions, conspiracions a favor de la involució en certs cercles franquistes i moviments adaptatius per part d’uns altres, segrestos i assassinats per part de grups terroristes, demandes d’amnistia i llibertat.

La pel·lícula acaba amb un títols de crèdit finals on es diu que, malgrat les dificultats relatades al gener, al mes d’abril es legalitza el Partit Comunista, al Juny es fan les primeres eleccions democràtiques des del 1936 (sense cap diputat de l’extrema dreta), i al 1978 el poble espanyol “convocado a referèndum por S.M. el Rey” aprova la Constitució. Es a dir, des del punt de vista de la esquerra (comunista), es legitima i dona per bo el procés de transició des del règim franquista a una democràcia de tipus europeu occidental.

En aquest context aquesta setmana ha mort Marcos Ana, que va ser empresonat pel franquisme als 19 anys i alliberat 23 anys després, quasi un quart de segle més tard!!. Un espai de temps per a oblidar-ho tot: “decidme como es el beso de una mujer; dadme el nombre del amor, no lo recuerdo ... ya olvidé la dimensión de las cosas; su olor, su aroma; escribo a tientas el mar, el campo, el bosque”.  Així era el franquisme, el règim que va afusellar a Companys, a Carrasco i Formiguera, a Carles Rahola, a Puig Antich, fins i tot a cinc persones a l’octubre de 1975.

L’opció que es va debatre durant la transició era escollir entre dictadura i democràcia, entre opressió i llibertat, entre l’Espanya més negra i l’Europa democràtica. I no cal oblidar que es va fer en un entorn de minoria i debilitat de l’oposició democràtica: en el referèndum per la reforma política del 1976, les forces antifranquistes van defensar l’abstenció, que va representar només un 21%; menys que el 33% que va haver en el 1978 per aprovar la Constitució, encara que més que el 11% que es va abstenir en el referèndum franquista de 1966.

La deriva negativa del règim del 1978, en especial a partir del volts de 1990, ha de ser criticada per sí mateixa, no en base a desautoritzar el procés que el va originar.  Va ser un èxit donat el règim dictatorial de sortida i les condicions democràtiques aconseguides. 

JLC

PD: sobre el mateix tema, veure post anteriors del 3 de Març de 2015 i del 17 d’octubre d’enguany  

FEDERALISME

   Aquest matí he assistit la 2ª Convenció Federalista organitzada per la Fundació Rafael Campalans, del PSC. 

  La cosa que més m’ha cridat l’atenció ha sigut que, després de quatre hores parlant de federalisme, de la tradició que tenia dins de l’esquerra, reivindicant que no era una ocurrència reactiva al “procés”, sinó que estava arrelat a la història d’Espanya i de Catalunya; després d’anomenar a diferents figures històriques com Reventós, Pi i Margall, Gabriel Alomar, Carretero, després de tot això ningú ha fet referència a Pasqual Maragall i les seves propostes federalistes. ¿És un oblit casual i involuntari o bé és la negació d’un passat recent del PSC? Més encara, ¿es pot fer federalista, socialista i catalanista obviant la figura de Maragall? 

  Per explicar-ho tot, sí que hi ha hagut una cita a Pasqual Maragall. Ha estat Francina Armengol, la presidenta de les Balears, que ha comentat que encara recordava a Maragall explicant el federalisme al Comitè Federal (del PSOE es suposa) mentre bona part dels assistents el xiulava. 

  L’explicació de la teoria i de les diverses formes que te el concepte de federalisme m’ha semblat molt completa i correcta. Han esmentat alguna vegada la Declaració de Granada, però curiosament es regalava als assistents el document de la Fundació Campalans -fet uns mesos abans- que representa un enfocament molt més plurinacional i avançat que la molt suau i poruga Declaració citada.

  Al final Miquel Iceta ha donat el seu diagnòstic: el PSC no te tant un problema de manca de proposta federalista, sinó un problema en quan a la factibilitat de la mateixa, és a dir a la possibilitat real de dur-la a terme en una futura reforma constitucional. Efectivament, si no ha estat possible reformar l’Estatut en un mínim sentit pluralista, ¿cóm es podrà fer una reforma constitucional federal, quan això representa una dispersió i compartició del poder de l’estat, ara concentrat?  

  Algun fet destacable:

- Més d’un dels ponents, inclòs Joaquin Almunia, han afirmat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ha portat a una situació real de tenir vigent un Estatut no constitucional, doncs no ha estat votat pel poble català en la seva redacció vigent. La Presidenta balear ha fet notar que estan vigents a l’Estatut Balear alguns articles -copiats de l’Estatut català- prohibits a Catalunya.  

- Enrique Barón i Joaquin Almunia han mostrat molta preocupació pel futur de la Unió Europea, i per la seguretat col·lectiva del continent si el nou president americà abandona d’alguna manera la OTAN. Almunia ha dit que veia molt llunyana la possibilitat d’aconseguir una mena d’estats units d’Europa.

- Tots els ponents han parlat de federalisme, amb mes o menys accent en aspectes controvertits com són la garantia d’igualtat de drets de tots els ciutadans, la plurinacionalitat, la solidaritat interregional, la manca d’identitats úniques dins d’Espanya i de Catalunya, la coresponsabilitat fiscal. Manuel Cruz en canvi ha fet les seves intervencions amb un biaix orientat més a desautoritzar el “procés” que a fer propostes federals. 

- Els dos ponents alemanys, de la Fundació Ebert han posat l’accent en que el model federal ha vingut funcionant bé a Alemanya, en base a un Senat representant als landers,a la negociació continua en un entorn de lleialtat institucional i constitucional, i a l'aplicació del principi de subsidiarietat pel que la gestió i les decissions s'han de fer en el nivell més proper al ciutadà possible

JL Campa. 

NOU GOVERN ESPANYOL

Quasi un any ha passat per que torni a manar el mateix, el que toca, “como Dios manda”, que diria en Mariano. Triomf total del conservadorisme espanyol, del de dretes i del d’esquerres, amb gran alegria del poders econòmics espanyols i europeus.  

El govern durarà. Com deia en Juliana, veurem fortes baralles de dia, i no veurem els pactes de nit, sobre els temes rellevants, entre PP, C,s i PSOE. Te un mínim de dos anys per davant, que es el que necessita el PSOE per a intentar aclarir-se, fer un nou congrés, escollir nou candidat i fer la pre-campanya

Tristíssim paper del PSOE. Per acabar abstenint-se, més li hagués valgut negociar un programa i govern de coalició, o com a mínim posar preu polític a la seva abstenció. A més, ha donat una mostra de manca de flexibilitat i de preocupant autoritarisme imposant una votació uniforme de tots els seus diputats . Una abstenció tècnica dels mínims diputats necessaris hagués tramés un missatge més oposat al PP i evitat la crisi amb el PSC i els diputats díscols. Segueix vigent el lema d’Alfonso Guerra: “el que se mueve no sale en la foto”  

La dreta espanyola està representada per un sol partit, per un partit catch-all, que recull tots els vots possibles optimitzant el nombre d’escons. L’esquerra no fa el mateix, divideix els seus vots entre dos grans forces (PSOE y Podemos) i l’abstenció desencantada.

L’esquerra (la vella i la nova) ha de refer el seu posicionament ideològic i trobar propostes polítiques realistes que engresquin als seus electors. Ahir Chomsky referint-se a les eleccions americanes va dir que Trump deia el que volen sentir els seus, mentre Hillary només el critica personalment.  Apliquem-nos el compte i reconeguem que Rajoy diu el que els seus elector volen sentir; en canvi les esquerres no estan sent capaços d’articular un discurs atraient pel conjunt d’electors que l’havien votat durant anys. Correm el risc de caure en un populisme erm, que no pot atraure al nombre suficient de gent necessària per guanyar a la dreta. Recordem que  el PSOE guanyava les eleccions fent una oferta d’ampli espectre i oferint capacitat de gestió i de governabilitat.

En relació a Catalunya les coses sembla seguiran  igual, amb potser alguna concessió en matèria de finançament, però sota l’imperi de la llei. Estem abocats a l’enfrontament i la insubmissió. Ambdues coses les hauran de començar a fer els polítics, que han d’estar disposats a entrar a la presó. Quan això passi, el procés començarà a anar en serio.

JLC

PS: Bona entrevista avui a Miquel Iceta a La Vanguardia.