POST ELECCIONS 26J

Passen els dies desprès del 26J i no s’acaba de veure com pot acabar el procés d’investidura d’un nou President del Govern i de formació del nou executiu que ha de governar Espanya durant els propers 4 anys

Recordem les dades dels escons de cada partit en el nou Congrés dels Diputats:

Donat que no existeix un partit amb majoria absoluta, quines són les possibilitats i combinacions més raonables que es poden donar?. Sempre sota el supòsit de coalicions entre partits que tenen franges d’opcions polítiques compatibles, i també que és d’interès general aconseguir un govern que pugui tenir estabilitat, les opcions serien les següents:

- La gran coalició entre PP+PSOE tindria 222 diputats, quasi 50 per sobre de la majoria absoluta. Són dos partits que tenen programes “de màxims” incompatibles, però al mateix temps tenen zones “de mínims” comuns i compartides. Coincideixen en l’eix nacional, en acceptar la política europea (van acordar la modificació exprés de la Constitució), i sobre tot són actualment els dos partits conservadors a Espanya, un per la dreta i l’altre per l’esquerra. Podrien acordar un programa comú i formar un govern de coalició potent. Els poders reals europeus i espanyols semblen estar a favor d’aquesta opció, i el PSOE (o part del partit) s’oposa per por a deixar a Podemos l’oposició perla seva esquerra

- Una possible coalició entre PP i C,s tindria darrera 169 diputats, a sis de la majoria absoluta. Situació clàssica per a un govern que negociï suports de geometria variable en funció dels temes; això sí, a vegades tindria que acordar temes amb partits independentistes o quasi, siguin ERC, PDC o PNB. La història des del 1977 ens diu que en 5 vegades s’ha donat aquest tipus de govern  a Espanya, una amb l’UCD, dos amb el PSOE i dos amb el PP. Clar que la posició política de CiU era la de “peix al cove” i ara no. Per què el PP no contempla aquesta possibilitat és una mostra de la voluntat del PP de no compartir el govern.

- La coalició d’esquerres PSOE+Podemos sumaria 156 diputats, 19 per sota de la majoria absoluta, podria ser una possibilitat –també en minoria- alternativa a l’anterior. Sembla una possibilitat dèbil, però cal recordar que el primer govern d’Aznar va tenir el mateix nombre de diputats. Podria negociar a dreta (C,s) i a esquerra (nacionalistes) segons els temes. El PSOE no sembla favorable, per dues raons, pel tema català i per la lluita per l’hegemonia en l’esquerra amb Podemos

- Si fossin capaços d’obviar els plantejaments en l’eix nacional i del conflicte Espanya-Catalunya (via obrir una comissió d’estudi de una reforma constitucional a ritme lent), hi hauria també la possibilitat d’un tripartit “reformista” entre PSOE+Podemos+C,s que tindria majoria absoluta (188). Segurament els votants podemites serien els que patirien més amb aquesta fórmula.

Malgrat l’anterior, sembla que el PP està intentant aconseguir la investidura de Rajoy sense acordar coalició amb cap partit, pel que necessita aconseguir en la segona votació la majoria simple, per la qual cosa “només” li cal l’abstenció del PSOE. Si el PSOE no s’absté, si vota en contra, no serà possible la investidura de Rajoy i ja està utilitzant tota la seva artilleria mediàtica per a pressionar al PSOE per que s’abstingui, amb l’amenaça d’anar a unes terceres eleccions, per “culpa” dels socialistes. Anton Losada en un article ahir deia que “media España ya tiene muy claro que, si vamos a otras elecciones, el único que no tiene la culpa es Rajoy”.

Amb això el PP oblida, o vol fer oblidar, que existeixen altres opcions al seu abast per formar govern, i més estable per cert: com hem vist, aconseguir l’acord positiu sigui amb PSOE o sigui amb C,s. Si el PP no aconsegueix la investidura, serà per la seva responsabilitat, dons ha sigut el partit més votat, li correspon intentar formar govern i si no ho fa, serà de nou per la seva impossibilitat per a negociar, tractar i cedir. Només semblen entrenats per manar.

En relació amb el procés d’investidura d’un President del govern, cal recordar que segons la CE un President pot ser investit per majoria simple en segona volta, però per canviar-lo cal presentar una moció de censura, amb un candidat alternatiu, i aconseguir que aquest candidat obtingui la majoria absoluta dels vots dels Diputats. Dit més planer, és molt més fàcil investir un President, que desprès fer-lo fora.

Per últim, comentar que donada la composició de la Cambra, si el PSOE arriba a abstenir-se, el govern serà d’extrema debilitat, doncs requerirà sempre com a mínim d’abstencions continuades de molts partits per aprovar lleis o convalidar decrets-llei. Seria una situació on hi hauria moltes dificultats per a dur a terme una tasca legislativa eficient, i amb la quasi impossibilitat d’aprovar lleis orgàniques  per les que cal majoria absoluta de vots.

Difícil de resoldre, difícil d’acceptar, difícil d’entendre

Que tinguem sort

EL “CAS” BREXIT

A moltes escoles de negocis (sovint amb més negoci que escola) es treballava poc la teoria i molt en “base al cas”. És a dir, s’agafava una situació concreta, real o inventada, i es procedia a analitzar-la intentant extreure les causes, els encerts, els errors i les conclusions que poguessin ser aplicades en el futur en circumstàncies similars.

Doncs el BREXIT és un cas paradigmàtic a estudiar en les Facultats de Ciència Política (suposant que els dos conceptes no siguin un oxímoron), doncs ens mostra molts aspectes teòrics i aplicats de la política.

Veiem:

-     En relació als referèndums

El BREXIT va guanyar amb claredat (51,9 vs. 48.1) però des del  dia següent el resultat ha tingut una forta oposició: manifestacions en contra, recollida de signatures per una altre referèndum, territoris que demanen no sortir de la Unió Europea doncs allà ha guanyat el “remain” (Londres!!!, Escòcia, Irlanda del Nord, Gibraltar)

Mostra la difícil complementarietat entre la democràcia representativa i la directa. El que podria ser un afegit per a validar decisions d’interès general per part dels electors, alguns governants com Cameron el fan servir com una eina per ampliar el seu poder intern dins del partit.

Els electors utilitzen sovint els referèndums no per a respondre a la pregunta plantejada, sinó per premiar o castigar al governant que el planteja. Podem recordar a Barcelona la consulta sobre el tramvia a la Diagonal

Alguns estudis apunten a un vot dual separat per cohorts d’edat. La població de més edat va ser favorable al BREXIT mentre que els més joves, més favorables en general al remain, van participar menys. Alguns ha posat sobre la taula la qüestió teòrica de si les generacions de més edat, amb menys esperança de vida, poden decidir igual que els joves sobre un tema que afecta més al futur d’aquests. Clar que entrar per aquest camí ens allunya d’una de les bases de la democràcia: una persona, un vot

No es pot deixar de pensar en si una qüestió tant vital com seguir o no pertanyent a la Unió pot ser decidida per majoria simple en un sol acte electoral. Pensem que no existeix possibilitat de rectificació, a diferència de les eleccions generals on la ciutadania pot canviar d’opinió en el següent cicle electoral. Com a mínim cal plantejar-se la necessitat d’una mena de Llei de Claredat a la canadenca, per a establir els criteris de pregunta, participació, majoria necessària, que mostrin que existeix en el país una majoria ampla i constant de ciutadans que desitgen un canvi determinat.

Això no invalida que per a qüestions de menys transcendència, es puguin establir mecanismes de consulta i participació directa dels ciutadans en les decisions. Tenim com exemple el de Suïssa -on una llei pot ser sotmesa a referèndum al final de la seva tramitació quan ho demanen 50.000 electors- i les noves possibilitats que obre la votació telemàtica (veure post del 6 de desembre de 2015)  

De tota manera, les primeres reaccions semblen anar no en el sentit d’incrementar els mecanismes de participació democràtica, sinó s’està llegint més opinió en contra dels referèndums, i a favor de deixar les grans decisions allunyades del poble, en mans d’experts, savis, d’elits que sí que saben el que convé fer. Suposo és una mostra més del autoritarisme postdemocràtic que parla en Josep Ramoneda fa temps

-     En relació a la campanya

Menys de 48 hores després de conèixer els resultats, líders del BREXIT van reconèixer que moltes de les informacions i dades que havien fet servir per justificar les avantatges de sortir de la Unió no eren veritat. Senzillament havien mentit. Però durant la campanya tampoc els opositors a la sortida no van saber desmuntar les mentides posades en circulació, cosa que curiosament sí es va saber fer de forma immediata desprès.   

És una mostra de la incapacitat dels polítics –i dels mitjans de comunicació també- per utilitzar les campanyes per aportar i discutir de forma clara i profunda les avantatges i inconvenients d’un i altre decisió de vot. Cada partit es dirigeix als seus votants, per a mobilitzar-los i conservar-los, però no argumenten per a intentar captar als votants de les altres opcions polítiques. No va existir un debat real i realista sobre la qüestió

Fa pensar també en la possibilitat d’anar introduint en la legalitat el delicte electoral, entès com fer promeses electorals i no complir-les desprès, i també com donar informació falsa per aconseguir el vot. Caldria diferenciar entre la incapacitat per a dur a terme uns accions del programa electoral, que pot passar per canvi en la situació econòmica o política, del que han fet alguns líders del BREXIT que és senzillament mentir. Això caldria que estès penat; si així fos, Rajoy no hagués acabat la legislatura

En aquest entorn british, recordem un altre cas de promeses electorals incomplertes. En la ultima setmana de campanya del referèndum d’independència d’Escòcia, el govern britànic va fer una sèrie de promeses d’ampliar la devolution i ampliar les competències del Parlament Escocès; van ser oblidades el dia desprès.

-     Sobre les conseqüències

Curiosa situació la dels Escocesos. Sembla que bona part dels votants no es va pronunciar a favor de la independència en el referèndum de l’any passat per por a quedar fora de la Unió Europea (tal com deia la campanya unionista i insinuava la pròpia UE). Ara, després de votar àmpliament a favor de continuar, poden acabar fora de la Unió doncs continuen depenent del Regne Unit. Aquesta part del “cas” ens permet visualitzar un altre problema clàssic de la política: com una minoria veu limitada la seva capacitat política per una majoria demogràfica. Donat que Escòcia te la dècima part d’habitants que Anglaterra, mai podrà prendre una decisió diferent de la voluntat de la majoria dels anglesos.

Curiosa també la reacció de part de les institucions de la Unió Europea: desprès de no implicar-se gaire per impulsar el vot favorable al remain –tractant el tema com un assumpte interior del UK- corren desprès a rebre amb honors la Presidenta d’Escòcia, la del país que volien expulsar si decidia ser independent. Espectacular per cert el “cabrexit” d’en Rajoy sobre això (perdoneu la broma).

L’èxit del BREXIT ha provocat una munió de minories afectades: funcionaris, britànics residents en la UE, ciutadans europeus residents en la Gran Bretanya, estudiants i Erasmus, treballadors d’empreses que poden canviar de seu. L’enrenou és considerable i ningú sap com s’ha de desenvolupar la transició. Un altre vesant del problema que no va estar prou present en la campanya informativa

Ningú a la Gran Bretanya es vol fer càrrec de la gestió del triomfant BREXIT. Cameron dimiteix, i els dos líders més coneguts del moviment aïllacionista han sortit corrent amb l’argument més ximple: ja he aconseguit l’objectiu buscat. Dona la impressió que el que més volien era que perdés el BREXIT, això sí, per molt poquet. Recordo que quan el referèndum sobre l’OTAN, un argument fort de Felipe González per afavorir el vot afirmatiu va ser dir: “¿quien gestionará el NO. Yo no lo haré”

Tot plegat pot acabar a mitjà termini en un avançament electoral; i què passarà si guanya un partit o líder contrari al BREXIT?

En política no existeix el buit. Ja han començat les batalles pel que la sortida de l’UK deixa alterat o desocupat: seus financeres en l’entorn de la Unió, seus d’agències i organismes comunitaris ara en la Gran Bretanya. Fins i tot França està intentant que el Francès tingui més pes com idioma principal, donat que amb la sortida britànica, no hi cap país de la Unió que tingui l’anglès com a idioma oficial.

Realment, estem tenint l’oportunitat d’observar un experiment social, fet en una societat i no amb gasosa. Realment el BREXIT és un cas digne d’estudi i reflexió. A Catalunya i Espanya especialment.

JL Campa