L’EXIT DEL BREXIT.

Els resultats del BREXIT permeten fer unes reflexions:

Sobre l’ús dels referèndums i les condicions necessàries per la seva validesa.

Ha guanyat sortir de la UE amb un 51,9% de vots favorables en el conjunt de l’UK; mentre que els vots contraris a la sortida han estat el 48,1%. En el global és una victòria clara, amb més d’un milió  de vots de diferència

La participació ha estat del 72,2%, força superior a la de les participació en les últimes eleccions generals de 2015 i 2010 (66,1% i 65,1% respectivament). Per tant també des d’aquest punt de vista es pot considerar un resultat clar i legítim.

Els problemes comencen quan s’analitzen els resultats separats per les nacions que integren el Regne Unit: Escòcia vota a favor de la continuïtat en la UE (62% de vots) i Irlanda del Nord també (55,8%). En ambdues nacions (faig servir la terminologia de la BBC) ha perdut el BREXIT, però com son una població minoritària respecte a Anglaterra, és el resultat en aquesta nació el que determina el resultat final.

Estem doncs davant d’un complex problema que es dona en les federacions i en les unions que integren diferents unitats constituents (com l’UK i la pròpia UE): que el pes poblacional d’unes parts pot ofegar l’opinió de les entitats polítiques minoritàries en nombre. La UE ha optat per la regla de la unanimitat per poder prendre determinades decisions, el que atorga poder de vet als països petits (mala cosa), però obliga als grans a negociar i no imposar els seus criteris (bona pràctica)

A més, es considera que molta gent va votar no a la independència d’Escòcia en el referèndum de l’any passat, per que hi havia el risc (avalat per la pròpia UE) de sortir de la Unió en cas d’independència. Ara es troben fora de la UE però dins d’UK, quan el que desitjaven era estar fora d’UK i dins de l’UE.       

Hi ha moltes opinions polítiques a Espanya que porten temps criticant els referèndums per considerar-los eines contra la democràcia representativa, factors de polarització i fragmentació de la societat, i formes populistes de traslladar al poble decisions difícils que els polítics (mediocres) no volen enfrontar. Contra aquest arguments cal pensar que –faig servir arguments de Raül Romeva-  la democràcia no és només votar quatre anys, el referèndum és una forma de participació de la gent en decisions complexes, i que si els líders polítics no guanyen un referèndum, el problema no és la eina, sinó que possiblement no han tingut arguments prou sòlids

En la meva opinió, el referèndum és una eina més de participació compatible amb la democràcia representativa. Necessita per ser vàlid, segons el tribunal Suprem Canadenc, d’una pregunta clara i d’uns resultats que mostrin una majoria evident. Ha d’estar incorporat en els mecanismes polítics amb regles pactades per endavant, en especial els mínims de participació i acceptació. Les qüestions sotmeses a referèndum han de ser poques, de transcendència, resultat de negociacions polítiques prèvies, per que el poble pugui mostrar la seva preferència entre dos opcions clares.

Sobre els motius del vot 

Per quines raons la majoria del poble (anglès i de Gales) han votat contra la UE?. He tingut accés a un full de propaganda dels partidaris del BREXIT, on les missatges són curts i clars:

1-    Entreguem més de 350 M lliures dels nostres impostos cada setmana a la UE ... tindríem que poder gastar el nostre diner segons les nostres prioritats

2-    Cal tornar a tenir el control sobre les nostres lleis. Les lleis de l’UE anul·len les lleis de l’UK

3-    Construir un sistema de immigració més just, més segur ... estem discriminant als immigrants que no són de la UE, mentre que neguem el talent de gent de la Commonwealth.

4-    Ser lliures per comerciar amb tot el mon ... amb Índia, Xina, Nigèria, Uganda, etc.

5-    És l’opció més segura ...  la UE ens controla ... 89M de persones estan esperant entrar en la UK a Turquia, Sèrbia, Montenegro, etc.

En resum “take back control”. Un gran eslògan antiglobalització, doncs el contrari és no tenir control. Vol dir també tornar enrere, tornar a les essències, a les èpoques felices de l’imperi britànic quan eren els amos del món, tornar a l’estat aïllat, independent, lliure per prendre les seves decisions.

Es tracta d’una manifestació política del Trilema de Rodrik: no es pot tenir a la vegada globalització, democràcia política i sobirania nacional. I el BREXIT busca seguir amb les tres potes prioritzant la sobirania nacional, amb la qual cosa possiblement el Regne Unit pot patir en el futur per la banda de la globalització, limitat per la seva capacitat competencial individual.

És una opció conservadora, que transmet por al futur desconegut. Ens mostra una important diferència entre les posicions conservadores a Espanya i a la Gran Bretanya, segurament per una història imperial diferent, molt més propera i exitosa en el segon cas. En efecte, el conservadorisme espanyol vol no canviar res: s’oposa sempre a qualsevol canvi i quan aquest s’ha produït, l’accepta i defensa per que no tingui variacions. Recordem només l’oposició a la Constitució del 78, i com després se l’han feta seva, petrificant-la i impedint la seva evolució. En el cas britànic, la posició conservadora no defensa continuar amb l’existent, sinó cerca el retorn a una època dorada anterior.

A més es tracta d’un rebuig a la immigració, defensat en bona part per segones generacions d’antics emigrants a les illes fa 30 o 40 anys. Els seus avis i pares van arribar com a classe treballadora, van aconseguir ser classe mitjana i viure en un estat del benestar que els donava aixopluc, futur i seguretat. El tatcherisme, les polítiques neoliberals, han fet que vegin ara la possibilitat de més immigració, com competència per l’accés a un serveis socials minvants. La propaganda demagògica de les dretes, els titulars alarmants de la premsa groga, les dades falsificades o manipulades, han aconseguit que molta gent votés contra la permanència en la UE

Demagògia, populisme i mentides han afavorit el resultat. No han passat 48h del referèndum i Nigel Farage, un dels principals promotors del BREXIT ha reconegut que prometre “gastar els 350M de lliures setmanals en el Servei Nacional de salut, va ser un error”. 

La veritat és que caldria incorporar en el codi penal algun tipus de delicte electoral aplicable als que prometen una cosa abans de les eleccions, i quan han guanyat fan el contrari.

Sobre el futur de la Unió

La Unió ha de tenir voluntat de ser una Unió Política, sinó no passarà de ser una zona de lliure comerç, amb lliure circulació de capitals i mercaderies, però no de persones

Per consolidar l’euro caldrà anar homogeneïtzant els sistemes fiscals, evitant les conductes competitives entre països de la Unió que permeten l’existència de quasi paradisos fiscals en el seu interior.

Cal superar la tendència a la recuperació de competències dels governs dels estats, procedint a la definició clara de quines són les competències a nivell Europeo, Estatal i Regional. El principi de subsidiarietat ha de continuar vigent i aplicat, com ho era en el principi, de forma que la presa de decisions es faci en l’àmbit territorial més proper al ciutadà que sigui possible; encara que això representi menys poders pels Estats actuals.

Cal que sigui una Unió dels pobles, no dels lobbies i les empreses, de la mateixa manera que l’economia ha de tenir en compte les conseqüències socials i no només les financeres

Ha de defensar el que potser ha estat la seva característica principal: l’estat del benestar. La prestació efectiva als seus ciutadans de salut, educació, pensions, i potser en un futur de renda mínima. I ha de defensar-se dels països que practiquen el dúmping social.

O la Unió Europea aconsegueix tornar a ser una idea d’un futur millor per a tots, o deixarà de ser Unió.

JL Campa

ARGENTINA I LES ELECCIONS DEL 26J

Vaig estar treballant a l’Argentina una mica de tres mesos l’any 1993, en plena efervescència de la presidència de Menem, quan el país s’estava venent les seves “joies de la corona” a la inversió estrangera. Tot semblava anar be, era la època de prendre “pizza amb xampany”, i molta gent defensava la política econòmica del moment per que estaven convençuts de la llei del Trickle-down economics (en parlàvem el passat 17 de maig) que expressaven amb la frase “si el país creix la meva part del pastís serà més gran”. 

En aquell moment estava funcionant la paritat peso-dolar, i de fet podies fer servir indistintament les dues monedes per pagar qualsevol cosa. Em va cridar l’atenció que, malgrat aquesta igualtat peso- dolar tots els argentins estaven assabentats de les paritats de les monedes, i les cases de canvi del microcentre de Buenos Aires eren un formigueig de gent. La raó era per causes històriques: les argentins no confiaven (ni confien) en la seva moneda, de forma que intenten sempre posar els seus estalvis (els que els tenen) en altres monedes o països.

Vaig tornar a fer turisme a Buenos Aires l’any 2001, poc després del final de la paritat dolar-peso, de la instauració del corralito, de la crisi institucional que va fer tenir 4 presidents d’Argentina en poques setmanes. Era un país enfonsat, trist, amb molta més pobresa pels carrers que 10 anys enrere. 

Comentant amb una persona el què passava, i quan i com esperava que es pogués superar aquella crisi, em va donar una resposta que sempre he recordat: “Esta crisis la superaremos, como hemos superado muchas otras antes. El problema es que al final de cada ciclo de recuperación estamos por debajo de donde empezó el ciclo de decrecimiento anterior. Por tanto, cada vez estamos peor; nunca llegamos a remontar de verdad. Argentina va a peor desde hace muchos años”

Recordo també que quan estudiava batxillerat, Argentina era dels 10 països més rics del mon. He buscat a les estadístiques del Banc Mundial la dada de l’evolució de la renda per càpita d’Argentina comparada amb Espanya i amb els Estats Units. Hi ha dades des de 1964 fins a 2014, i he extret les dades en cicles de 5 anys. Els resultats són els següents: 

Com es veu, al 1964, Argentina era el 20 país amb major renda per càpita quan Espanya era el 28. El 2014 Argentina ocupava el lloc 49 (però el 68 5 anys abans) i Espanya el 23. De fet la posició relativa d’Espanya oscil·la sempre al voltant de la posició 30, mentre que Argentina mostra una tendència a la baixa des del lloc 20 fins prop del 70.

Un altre forma de mirar-ho és veien quin és el percentatge que representen la renda d’Argentina i d’Espanya respecte a la dels Estats Units. Espanya té una tendència creixent, des de ser el 20% fins a situar-se per sobre del 60. Argentina mostra una evolució que no aconsegueix superar el 30% de la RPC americana.

Les dades donen la raó al meu interlocutor argentí. A més, la història ens diu que fins la primera guerra mundial, la seva renda per càpita era similar a la dels Estats Units, i un sou mig a Buenos Aires era molt superior a un a París. Durant els anys 20 va continuar com un dels 10 països més rics. I en eso llegó Perón i la seva herència: el peronisme. I va començar la davallada.

Tot això em duu a pensar que nosaltres no podem donar per fet que el nostre país (sigui aquest el que sigui) sempre anirà endavant. Que és possible que una societat organitzada i pròspera entri en una involució quasi permanent. El progrés i la millora econòmica, l’articulació política, social i institucional, el fet de construir i no destruir, s’han de treballar, lluitar i perseguir per part de tots. Sabent que és possible fer-ho individual i col·lectivament, però que també és possible equivocar-se i entrar en cercles depressius o destructius.  

Vull aclarir que no estic parlant del risc populista associat per la dreta a Podemos. Del populisme parlaré desprès de les eleccions, però només vull ara esmentar que moltes propostes i accions de tots els altres partits poden ser susceptibles de ser considerades també com populisme

Penso que les coses seran molt difícils a partir de la formació d’un nou govern, doncs cal procedir a una regeneració del sistema polític, a ajustos del sistema econòmic per evitar l’increment de les desigualtats, a negociar amb Brussel·les pressupostos i pagament de deutes, a construir mecanismes equitatius d’accés a la igualtat d’oportunitats i a resoldre el conflicte Espanya-Catalunya 

En aquestes eleccions tots ens estan oferint un futur molt planer si guanyen ells, però no veig clara cap oferta electoral, més be penso que totes ens estan intentant portar a l’hort. Aleshores només ens queda anar a votar (això sempre) pensant més en les possibles conseqüències del nostre vot a llarg termini; pensant en qui ens pot garantir millor que les coses no seguiran com ara o aniran a pitjor, en qui té més capacitat real d’engrescar al país i als seus ciutadans per fer un país renovat, més just, més equilibrat, més intel·ligent.

Que tinguem sort

JLC

ELECCIONS DE NOU

Tornem a començar una campanya electoral, però aquesta vegada estem davant d’una nova situació. És la primera vegada que a Espanya, i a Catalunya, es “repeteixen” unes eleccions per que els diputats electes han estat incapaços d’escollir un cap de govern amb la majoria de vots requerida. En conseqüència, només sis mesos després de les últimes eleccions generals, tornarem a votar i tenim les mateixes opcions amb els mateixos candidats a la Presidència del govern d’Espanya

Des de mitjans de maig he estat recollint els resultats de diferents enquestes pre-electorals publicades per diversos mitjans de comunicació, sent la última la del CIS, que és a priori la més fiable per l’amplitud de la població enquestada i per no tenir (es suposa) biaix partidista. Els resultats són els següents:

La primera observació és la semblança entre els resultats: totes les enquestes donen com a partit més votat al PP amb un 30% d’estimació de vot, en segon lloc sempre està Units-Podem, en l’entorn del 24%, seguida pel PSOE al que li costa arribar al 21% d’estimació de vot. Ciutadans es situa molt per sota amb el  15%

El segon tret destacable és que –segons totes les enquestes- es produirà el anomenat “sorpasso” de Units-Podem que es posicionarà com a segona força política, per davant del PSOE. De fet això no serà resultat de cap canvi d’intenció de vot ni de preferències per part dels electors; és només l’efecte en el sistema electoral del fet que Podemos i Izquierda Unida hagin decidit presentar-se junts. La realitat dels vots emesos al desembre de 2015 ja donaven un vot conjunt a les dues formacions del 24,4%.

Les enquestes donen igualment un escenari de repetició dels resultats amb poques variacions, excepte el ja comentat de canvi entre segon i tercer partit. I crec que en bona part és normal: només han passat sis mesos, no han canviat ni els líders (recordar l’escrit del passat 30 d’abril), ni els programes, ni la situació global del país. Només una forta variació de l’abstenció, de la que no diuen gaire cosa les enquestes, podria alterar el repartiment d’escons.

El possible repartiment dels escons, simplificat a partir de les forquilles que les empreses demoscòpiques donen, podria ser com segueix:

També en el cas dels escons, la gran variant es dona en el canvi entre el segon i el tercer lloc, doncs U-P passa per davant del PSOE. Dit d’un altre manera, ara Sánchez només pot optar a ser vicepresident, quan al febrer era Iglesias qui s’oferia per a ser-ho

Prenent aquets resultats, les possibles combinacions per a formar govern podrien ser:

- La gran coalició a la alemanya: PP+PSOE. Amb 198 escons tindrien majoria absoluta clara. Hi hauran fortes pressions per que es faci per part de la Unió Europea, els Estats Units i els poders econòmics  

- Un govern de dretes, antigues i noves: PP + C,s. Amb 157 escons queden lluny de la majoria. Seria un govern dèbil davant d’una amplia oposició d’esquerres

- Un govern centrista: PSOE + C,s. Els mateixos que van pactar un pla de govern a principi d’any. Ara tindrien encara menys diputats (117) que aleshores quan ja eren insuficients. També seria un govern dèbil sota un foc creuat des de la dreta i l’esquerra

- Un govern de les esquerres: U-P + PSOE. Sumarien 169 escons, a 6 de la majoria absoluta. Si el PNB obtingués els 5 escons previstos, podria ser la crossa necessària sense tenir que implicar pactes amb els independentistes catalans. Govern totalment legítim, però que tindria que fer front a una situació de forta pressió per part dels citats partidaris de la gran coalició.

Per a poder fer qualsevol d’aquestes combinacions, em surten unes preguntes als actors implicats, per les que seria bo tenir resposta abans de les eleccions:

- Per què després del 26J es pot arribar a un acord i fa quatres mesos, després el 20D, no?

- El PSOE acceptarà ser part d’un govern d’esquerres, com a segon partit? Per què no va intentar-ho quan era el primer?

- Preferirà al PSOE ser el segon partit d’una coalició amb el PP? Exigirà el PSOE que no sigui Rajoy el nou president?

- Per permetre una gran coalició amb el PSOE, serà capaç el PP de sacrificar a Rajoy?

- Repetirà el PP la seva negativa a intentar formar govern, donat que els resultats, i les capacitats de coalició, son semblants que el passat hivern? Per què ara sí?. Forçarà anar a unes terceres eleccions en cas contrari?

- Sacrificarà U-P el seu plantejament de referèndum pactat a Catalunya per aconseguir formar un govern d’esquerres?

Conclusions

Els ciutadans vam parlar el desembre, vam trencar el bipartidisme, i els polítics no van estar capaços d’adaptar-se a una nova situació que requereix de coalicions.

Si els ciutadans tornen a votar en el mateix sentit que fa sis mesos, serà necessari que els líders polítics –els actuals o uns de nous- canviïn la seva forma d’actuar, negociant, cedint, consensuant, fent política adequada a la situació i a la voluntat popular. Sinó, estem davant d’allò tant antic que diu “siempre que pasa igual sucede lo mismo”

En el cas que es donin els resultats anunciats, l’electorat no haurà premiat l’intent fallit (per no realista) de pacte que van intentar Sánchez i Rivera. Cap d’ells millora els resultats

En canvi, la inacció política de Rajoy, el fet de no enfrontar els problemes intentant trobar vies de solucions, la corrupció del seu partit, els seus missatges vuits i fins i tot estúpids, no tenen càstig. Un 30% d’espanyols vota al PP passi el que passi. La única explicació és que recull el vot conservador de dretes, que vota al partit tradicional que està en el poder. És el “virgencita que me quede como estoy”. Això ens dona també un avís de que el PP durà a terme una campanya basada en la por a l’esquerra i a la possibilitat d’un canvi.

El PSOE ho té molt pelut. Potser per que s’ha convertit ,sense voler-ho i sense adonar-se, en el partit conservador d’esquerres. És incapaç de oferir compromisos creïbles de canvi, d’engrescar a la part més jove de la societat, de presentar-se com un agent de renovació del sistema polític, social, econòmic i territorial.

Per finalitzar, recordar que tot l’anàlisi anterior és en base a enquestes i que, com diu el tòpic, la única enquesta vàlida és la de la nit de les eleccions.

Veurem.

JL Campa