dissabte, 30 d’abril del 2016

ELS QUATRE, FORA!! PASSA-HO!!

Be, sembla que tindrem noves eleccions al Parlament espanyol, sis messos despres de les de desembre passat i de fracassar els intents d’aconseguir la majoria necessaria per la investidura d’un nou President de govern.
Com a politoleg se que no es possible, pero com a ciutada el primer que em ve al cap es que no es tindrien que poder presentar a les noves eleccions els mateixos quatre caps de llista que han estat incapasos d’aconseguir un acord des del desembre fins ara. El cos em demana un twit viral que digui: Els quatre, fora!! Passa-ho!!
Que ens poden oferir de diferent els partits en aquest nou proces electoral? No ha passat suficient temps per justificar un canvi en la seva oferta electoral, de forma que els programes haurien de ser similars als anteriors. En cas contrari, o ens enganyaven abans o ho fan ara.
Tampoc ens poden oferir noves possibiliats d’aliances i pactes, doncs han estat incapasos de fer-ho durant sis messos. I cap d’ells sembla tenir la possibilitat d’obtenir un majoria per a governar en solitari.
Hi hauria nomes una possibilitat per que la nova campanya pugues canviar els resultats electorals de forma significativa: que es debatis a fons i seriosament sobre els problemes reals que tindra que encarar el nou govern: politica pressopostaria restrictiva exigida per la Unio Europea, sostenibilitat de les pensions, plurinacionalitat d’Espanya, reformes de l’Administracio, etc. Pero aposto que aquest debat no es donara.   
A mes, sobre tot plegat planeja una gran pregunta: Que es fara si en les noves eleccions surt un escenari semblant? Es a dir, cap majoria absoluta d’un partit, la unica majoria absoluta possible es la gran coalicio entre PP i PSOE, la resta de possibles coalicions o no sumen o requereixen de pactes contra natura. Estarem sis messos mes de negociacions per no arribar a cap acord? O sera posible establir coalicions per part dels mateixos actors que ara no ho han fet? Penso mes be en la frase de peogrullo que en castella diu “siempre que pasa igual sucede lo mismo
I sembla que tots els senyals diuen que no es donaran grans canvis, doncs veiem que pot passar:
-   Probable increment de l’abstencio. Historicament sempre ha tingut correlacio amb mes proporcio de vots cap a la dreta. Per tant els partits de dreta intentaran una campanya plana, amb baix nivell de confrontacio.
-    El PP creu que si mante el seus vots actuals millorara el seu resultat relatiu, poguen puixar de l’ordre de 20 escons a base de recollir bona part dels ultims escons assignats en les provincies petites que en l’anterior eleccio van anar a altres partits. Pero, com sempre, no compte amb l’aparicio de nous escandols de corrupcio que poden fer-li perdre encara mes vots
-     El PSOE ho te molt pelut. No pot defensar un pacte d’esquerres que no ha pogut d’aconseguir per decissio del seu propi Comite Federal, i l’acord amb Ciutadans es un pacte amb la dreta per a molta gent progressita i d’esquerres. Sembla abocat a una batalla amb Podemos per aconseguir l’hegemonia de l’esquerra. Ho tindra dificil.
-    Podemos si es presenta en conjunt amb IU pot contrarestar la previssible perdua de vots que li pot representar tornar-se a presentar a unes eleccions havent perdut part de la seva “virginitat” en conflictes interns i en actuacions desafortunades. Pero potser amb el milio de vots d’IU pot aconseguir una certa millora relativa. Pot guanyar una mica.
-      Amb Ciutadans pot passar tot. Pot perdre vots per la dreta per causa d’un vot util al PP o guanyar-los pel fet d-augmentar el cansament amb un PP simbol de corrupcio.  Pot perdre vots per l’esquerra com a reaccio al seu posicionamet proper al PP o guanyar-los per recollir vots d’esquerra “tous” cansats per la possible polemica entre PSOE i Podemos. Dependra molt de com li vagi la campanya.
Possiblement tots aquest moviments arribin a autocompensar-se de forma que, en el referent a la capacitat d’establir coalicions o aliances, les noves eleccions donin un escenari complicat semblant a l’actual. I torna a tenir vigencia la consideracio inicila. Els quatre “liders” que no han tingut la capacitat d’arribar a pactes ara, ho podran fer a l-estiu?
Avui em pot la rauxa. Repeteixo,  Els quatre, fora!! Passa-ho!!
JL Campa



PD: sento els errors ortografics, pero avui no disposo d’ordinador amb accents, caracters en catala, ni corrector en catala   

dimarts, 19 d’abril del 2016

COMPETÈNCIA CAP A LA RUÏNA

En la teoria econòmica clàssica i sobre tot en la liberal, l’existència de competència és una de les bases que garanteixen la bona organització de la societat doncs es suposa que la citada competència permet que “la ma invisible” dugui a terme els ajusts necessaris per un mercat lliure (i perfecte). Una de les condicions que es reclamen per poder-se donar les situacions de competència són l’existència de multituds d’oferents i consumidors, inexistència de barres d’entrada, i llibertat d’actuació sense interferències de l’estat en l’activitat econòmica. En aquest entorn, la lliure elecció dels individus en base a l’egoisme individual racional durà a la millor posició del conjunt dels intervinents en el mercat, de forma que s’optimitzaran les recursos i els beneficis.
Hi ha un cas concret que fa temps que s’està donant en les nostres ciutats que m’ha fet reflexionar sobre el tema de la competència: es tracta de les botigues de fruites i verdures. Fa pocs anys, sota el control del gremi corresponent i l’assignació del número de parades possibles en els mercats municipals –que eren l’espai normal on es venien aquest productes, es donava un mercat dominant pels oferents, limitats en nombre, i que tenien capacitat de fixar el preu dels productes per sobre del que hagués fixat l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Poder tenir una verduleria era un bon negoci.
En els ultimes quinze anys s’ha donat una extensió enorme del nombre de punts de venda de fruites i verdures, que ja no estan situats només en els mercats municipals, sinó que proliferen per tots els barris, associats sovint a botigues de conveniència, és a dir d’amplis horaris. Per entendre el fenomen de la seva extensió cal tenir en compte que és una venda sense valor afegit per part del venedor (no cal ofici concret), amb molt baixos costos d’establiment i en base a un producte que es conserva uns quants dies.
Doncs be, penso que l’efecte real d’aquest augment de l’oferta en aquest sector ha comportat segur una baixada de preus, però també l’esfondrament del comerciant tradicional autòcton, que ha estat expulsat del mercat no en base a una competència lleial, sinó al que fa quaranta anys es coneixia en la facultat d’econòmiques como “dúmping social”. És a dir, produir o vendre productes a baix preu en base a fer servir mà d’obra molt barata, sense pagar cotitzacions socials, i amb règims de treball de quasi semi-esclavitud.

M’explico amb un exemple. Suposem un negoci que actua sol en un mercat, complint les normes laborals de seguretat, salut, horaris i respectant l’existència de convenis col·lectius, i que com té capacitat per fixar els preus ho fa en base al pla de negoci següent, on amb un preu de venda de 24 per unitat, pagant un total de 1000 a 4 persones, obté un benefici de 9.800.

Veiem ara com la incorporació d’una nova botiga porta al repartiment del mercat de venda, i com el nou entrant, venent el producte a 22 en comptes del 24 inicials, i pagant 750 en sous als seus 4 treballadors, pot obtenir un benefici de 1200. La botiga 1, es veu obligat a posar el seu producte també a 22, el que limita els seu benefici a 200.

En aquest supòsit, el més segur es que la botiga1 baixaria el sou als seus empleats per obtenir un benefici igual al del seu opositor, per tant amb la introducció de competència s’equilibren i baixen tant els beneficis com els salaris. El mercat sembla funcionar.
El problema es dona quan entra un tercer oferent, que no compleix amb els mínims fixats en els convenis col·lectius i aplica uns horaris extensius al seus treballadors (sovint familiars) per sobre de les 40 hores setmanals, i que fins i tot pot no pagar cotitzacions socials. El resultat queda reflectit en el següent quadre:


El preu fixat per l’últim entrant és de 20 per unitat, i amb el que ingressa cobreix les seves despeses. Però amb aquest preus les altres botigues entren en pèrdues i es veuen obligades a tancar o a adaptar les condicions dels seus empleats als de la botiga tercera. S’empobreixen tots, els empresaris i els treballadors.

I el consumidor? Li han baixat els preus i això és bo en principi. Però si ho valorem com a ciutadans més que com a consumidors, veurem que a canvi d’obtenir un producte només una mica més barat, el conjunt de la societat perd altres valors com els dels drets dels treballadors, la conciliació familiar, les condicions de salut. El cost ocult que hi paguem està provocat pel citat dumping social; es tracta d’externalitats negatives i pagaments diferits en forma de menys capacitat de tenir serveis socials, pensions i altres prestacions de l’estat del benestar.
És possible que la competència perfecta sigui la millor situació per aconseguir l’equilibri entre l’oferta i la demanda, l’assignació eficaç de recursos i que les decisions responguin a una elecció racional en base a les prioritats. Però són dues paraules que no es poden separar sense que el concepte perdi les característiques que se li suposen: si no és perfecte no es competència, és abús
L’acció de l’estat, la funció dels governs, ha de ser establir les condicions per que es donin les condicions de competitivitat, sense que cap actor tingui situacions dominants, i vigilant que es compleixin de forma que ningú desbordi els límits marcats. I dins d’aquests límits han d’estar les condicions laborals, les cotitzacions als serveis socials, la seguretat en el treball i la cura de la salut.

Unes consideracions finals:
-     La competència perfecte és una utopia al mateix nivell que la utopia comunista. Ningú l’ha vist mai implantada enlloc.
-     L’ideal que desitja qualsevol empresa és poder ser monopolista en el seu mercat.
-     Recentment es comença a identificar com a nou el fet que per una bona part de la població tenir feina no la treu de la pobresa. No és una cosa nova, en la postguerra es deia “sueldos de hambre”  
-     Aquesta llibertat per a competir sense regles laborals i sense cotitzacions socials té també repercussió en la disminució dels ingressos fiscals dels estats i per tant en les prestacions socials: salut, ensenyament, pensions.
JL Campa


PD: relacionat amb aquest tema, i sobre tot pel concepte de la subvenció diferida als sectors que paguen sous baixos, recomano l’article “Un país d’escanyats” de Xavier Roig, publicat al diari ARA del passat 7 d’abril:

diumenge, 10 d’abril del 2016

POBRESA ENERGÈTICA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Aquesta passada setmana el TC ha publicat la seva sentència sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat el setembre de 2014 pel Govern espanyol davant d’una modificació per Decret Llei de la Generalitat del Codi de Comerç de Catalunya que afecta a la gestió dels talls de subministrament per impagament de les factures en cas de “pobresa energètica”. És interesant el seu anàlisi, tant des del punt de vista polític com des de la gestió del servei d’energia elèctrica. Aviso que el tema és feixuc i que si algú vol, pot passar directament a l’apartat de conclusions

 Anàlisi de la sentència
El conflicte es pot resumir dient que la Generalitat intenta evitar que durant els mesos d’hivern (d’octubre a març) es pugui suspendre el subministrament d’energia elèctrica (de gas també) a aquells clients que per raons de manca de recursos no puguin abonar les factures corresponents; fixa criteris per a identificar els cassos (que inclouen haver d’estar prèviament acollits a la “tarifa social”) i estableix que el deute no és condonat sinó només s’ajorna el seu pagament durant els mesos d’hivern.
El Govern de l’Estat s’hi oposa al·legant raons competencials, doncs la norma de la Generalitat altera la normativa estatal de caràcter bàsic que regula el sector elèctric i gasístic i atenta per tant contra l’article 149.1 de la Constitució Espanyola que dona competència exclusiva a l’Estat sobre les bases del règim energètic.
El TC dona la raó al Govern de l’Estat en base a les següents raons:
- Ja estan recollides les directives europees que obliguen a garantir el subministrament als consumidors vulnerables sota la fórmula del bon social que és una obligació de servei públic. El legislador estatal, dins de les seves atribucions, va optar per no incloure la prohibició de desconnexió com a forma de protecció del consumidor.
- La regulació a nivell estatal assegura “una regulación normativa uniforme en el ámbito de la garantía del suministro de la electricidad y del gas, vigente en todo el territorio estatal, necesaria para asegurar la unidad fundamental prevista por las normas del bloque de la constitucionalidad que establecen la distribución de competencias”.
-  El fet de poder permetre continuar consumint sense abonar les factures, afectaria als resultats de les empreses comercialitzadores i podria alterar el disseny de retribucions del mercat energètic.
La sentència podria semblar una simple qüestió tècnic-competencial sobre qui pot regular sobre les possibles actuacions en cas d’impagament de factures per causes de pobresa, però la lectura de les argumentacions que han fet –en forma de vots particulars- uns magistrats del TC disconformes amb la sentència, ens dona una altre visió sobre el tema. Els vots citats introdueixen les següents consideracions:
- Cap de les mesures introduïdes pel legislador espanyol “regula las medidas para garantizar una protección adecuada de los clientes vulnerables … en particular contra la desconexión de la electricidad y del gas natural en periodos críticos del año” com demanen les directives europees. Per tant “no se cumple la premisa de la que parte la argumentación de la Sentencia: la existencia efectiva de una transposición estatal suficiente”.
- La regulació catalana ve a cobrir la manca real de transposició per part del govern espanyol de les directives europees, i això ho poden fer dins de les seves competències.
- Raonen que “una Comunidad Autónoma puede dictar en el ámbito de sus propias competencias las medidas que considere adecuadas para dar cumplimiento a lo exigido por el Derecho de la Unión. De acuerdo con el art. 189 EAC, Cataluña puede aplicar, transponer y ejecutar el Derecho de la Unión Europea en el ámbito de sus competencias”. Per si no ha quedat clar, una frase contundent: “Las normas autonómicas solo tienen como límite el contenido normativo de las normas básicas válidamente dictadas por el Estado, no sus silencios u omisiones”.
- Quan el TC suposa que l’Estat ja ha decidit i regulat cóm s’han de protegir els consumidors vulnerables, no incloent la no desconnexió durant l’hivern, fa una atribució d’intencions no sustentable 
- La norma catalana no afecta als resultats del sector, doncs no implica res més que un  ajornament en el pagament d’unes factures en base a unes condicions molt concretes. I aquest ajornament recau sobre les empreses comercialitzadores, que no formen part de les activitats regulades. (En la meva opinió aquest és un argument poc consistent, doncs si és una activitat lliure no tindria que limitar-se la capacitat de suspendre el subministrament; encara que també és veritat que en sentit contrari, existeix la tarifa social que és de aplicació obligatòria per a les comercialitzadores. Tema embolicat doncs)
- Critica que el nucli de la impugnació estatal no sigui “que la regulación autonómica contravenga las bases estatales, sino que contenga un régimen diferente”. Tornem a estar doncs davant de la fixació permanent de l’estat espanyol, i del govern del PP, per la uniformitat 
- El vot particular es permet citar al propi TC per contravenir aquest excés d’homogeneïtat: “El principio constitucional de igualdad no impone que todas las Comunidades Autónomas ostenten las mismas competencias, ni, menos aún, que tengan que ejercerlas de una manera o con un contenido y unos resultados idénticos o semejantes. La autonomía significa precisamente la capacidad de cada nacionalidad o región para decidir cuándo y cómo ejercer sus propias competencias, en el marco de la Constitución y del Estatuto …  como es lógico, de dicho ejercicio derivan desigualdades en la posición jurídica de los ciudadanos residentes en cada una de las distintas Comunidades Autónomas … no exigen un tratamiento jurídico uniforme de los derechos y deberes de los ciudadanos en todo tipo de materias y en todo el territorio del Estado, lo que sería frontalmente incompatible con la autonomía, sino, a lo sumo, y por lo que al ejercicio de los derechos y al cumplimiento de los deberes constitucionales se refiere, una igualdad de las posiciones jurídicas fundamentales”
- Com a conclusió remarca que la sentencia significa una “preocupante erosión” de les competències autonòmiques i un risc cert de continuar impedint a les CCAA exercir les seves capacitats competencials.

Conclusions:
En un estat federal (el que estem molt lluny de ser) hi hauria un repartiment competencial clar entre el que pot fer la Federació i el que poden fer les entitats federades. A Espanya això no es dona, no ha estat possible fer-ho en quasi 40 anys d’autonomies, i quan ara alguns partits parlen de fer-ho, estan pensant en noves formes de recentralitzar i laminar el poder de les autonomies.
A la mateixa Unió Europea s’aplica com a criteri el principi de subsidiarietat: cada competència l’ha d’exercir el nivell de l’Administració més proper possible al ciutadà. Aplicant-ho al cas de la pobresa energètica –mentre el model sigui l’actual- tindria que haver criteris normatius clars a nivell general (directiva europea, norma general en cada estat) i gestió operativa en l’àmbit regional i local. El que no pot ser és el que fa el govern espanyol de forma reiterada: reclama per a ell la competència, li treu als altres gestors públics autonòmics, .... i desprès no fa res. Aquesta ha estat la seva posició en aquest cas de la pobresa energètica i també en la gestió dels refugiats de la guerra de Síria.   
Contrastar els diferents arguments i conclusions de la Sentència i dels vots particulars, ens permet veure com és possible interpretar de forma diferent una mateixa legislació. És una mostra més de la importància que tenen els processos de selecció dels membres del Tribunal Constitucional, que haurien de ser prou efectius per escollir persones expertes, independents, de diferents sensibilitats socials i polítiques, i que no tinguin que agrair el seu nomenament a cap grup o partit sinó al propi procés institucional. El mateix val pels membres del Tribunal Suprem, Organismes reguladors, Tribunals de Comptes etc. En cas contrari les interpretacions són esbiaixades cap el poder existent.
El gran problema de l’estat espanyol, sobre tot quan el Partit Popular està governant però no només, és l’obsessió per la uniformitat i l’aversió cap a la diversitat, el que és tradueix en la defensa del concepte d’igualtat per sobre del reconeixement de la diferència. Com escrivia fa poc Ferran Requejo: “Tal com mostren alguns estats federals, la igualtat de drets i deures dels ciutadans no implica una uniformització de les lleis ni l’existència d’un poder únic o hegemònic que les reguli
Hi existeix un problema de fons en el tema de les solucions a la pobresa energètica. Perquè només calen mesures en relació al tema de l’energia? També és greu que una família es quedi sense aigua, sense mòbil, i molt especialment sense aliments quan no disposa de diners per a pagar. El problema està en la pobresa en genèric, en identificar i combatre les seves causes, en dotar a la societat de mecanismes compensatoris que evitin la pobresa i no tant en apaivagar els seus efectes de forma parcial. I si el tema és que el subministrament d’electricitat i gas es consideren serveis bàsics, aleshores no els deixem en mans de les regles del mercat lliure i passem a considerar-los com una part de les prestacions de l’estat del benestar
JL Campa

   

dimarts, 5 d’abril del 2016

IDEES SOBRE L’ENSENYAMENT

Cèsar Rendueles aporta en un article en el número 16 de la revista La Maleta de Portbou, un seguit de suggeridores idees i observacions sobre com funciona el sistema educatiu no universitari a Espenya. Es tracta al meu parer de una visió diferent del discurs dominant en la societat i en l’opinió publicada
Els punts més rellevants són:
1.  Davant de molts dels problemes actuals, la societat i la política donen com a quasi única solució la formació. Això és una mena de “ideologia formativa” que confia en la inversió en educació amb l’augment conseqüent de la qualificació de les persones, com l’únic camí per aconseguir acabar –això sí, a llarg termini- amb l’atur i aconseguir el desenvolupament de la societat.   
La dreta neo-lliberal ens ven que la qualificació de la força de treball resoldrà les fallades del mercat laboral, sense tenir en compte que l’oferta de llocs de treball qualificats és molt petita en termes proporcionals al global de la població. Bna part de l’esquerra també comparteix el discurs, sense oferir alternatives elaborades.
Aquesta ideologia formativa “es básicamente un placebo discursivo, fruto de la impotencia política que nos lleva a sublimar en la educación nuestras esperanzas fallidas de cambio social” sense plantejar canvis institucionals a nivell de mercat de treball, salut, família, cooperació, etc. És a dir, és una manifestació més de l’entorn ideològic dominat per l’individualisme, de forma que converteix la possible tasca col·lectiva de fer aquests necessaris canvis socials, en responsabilitats individuals.
2.  El sistema educatiu a Espanya té una anomalia en relació als altres països  del nostre entorn: els concerts educatius. El 32% dels estudiants de primària i secundària estudien en centres privats subvencionats amb fons públics.
Els beneficiaris d’aquesta subvenció són principalment les famílies de classes mitjanes i altes, precisament les que tenen major estatus i capital social, i les que tenen els seus interessos sobrerrepresentats en les polítiques públiques, mitjans de comunicació i partits
A més, aquests centres tenen procediments de selecció no formals (quotes “voluntàries”, activitats “complementàries”, prioritats selectives) que provoquen que la xarxa pública recull al 85% dels immigrants.
Contra el que a vegades es simplifica, no és només un problema de titularitat en la gestió, ni molt menys de escola religiosa o laica. L’autor identifica un “elitisme progressista”, recolzat sovint per l’esquerra, doncs l’ensenyament concertat inclou centres privats que són refugi per a famílies laiques i progressistes que volen models alternatius a la pública i amb capacitat d’intervenció en l’escola.
La conclusió és que “en España la clase media real (no la aspiracional) disfruta de los privilegios sociales de la educación privada a un coste muy reducido”. A més aconsegueix un privilegi molt més important qualitativament: la reproducció de les seves condicions i estatus socioeconòmic.
3.  Els forts atacs que ha sofert l’ensenyament públic per part de sectors ideològics liberals o relacionats amb les escoles concertades ha provocat una reacció entre el professorat públic que ha esdevingut en una dinàmica reactiva de tipus corporatiu. Si afegim que la despesa en educació a passat de representar el 5,1% del PIB al 4,3%, els problemes en els processos de captació i avaluació, i les dificultats en les relacions amb les famílies, un altre resultat és l’existència de una manifesta desmotivació de una part del professorat. Es dona un encreuament entre la manca de motivació, la no existència de carrera professional, el poc reconeixement social i la dificultat per trobar formes d’avaluació  
Sobre el tema de l’avaluació del professorat diu una frase punyent: “lo característico de la docencia en la educación pública española no es tanto que los profesores lo hagamos mal como que da igual que lo hagamos mal”, i posa com exemple que ell mateix mai ha estat observat en la seva activitat docent per part de cap autoritat.
Crítica l’actitud  de l’esquerra, que malgrat la seva tradició pedagògica, ha fallat en l’elaboració d’un projecte institucional d’escola pública alternatiu al model actual de caire funcionarial: selecció, formació i avaluació; model de carrera i reciclatge; formes de gestió i rendiment de comptes; formes cooperatives de relació amb les families; formes d’acomiadament de professors desinteressats en l’ensenyament.

Conclou amb una frase que penso és d’aplicació a d‘altres àmbits de la política: El auténtico  lenguaje de la izquierda política no es el de los derechos sino el de las obligaciones. Lo que nos compromete con la emancipación son las responsabilidades compartidas que estamos dispuestos a asumir colectivamente. Los derechos son más bien la base desde la que desarrollar ese proyecto normativo”