LA INVESTIDURA I EL JOC DEL PRESONER

Les negociacions per investir un nou President d’un nou govern a Espanya estan en ple enrenou. Potser aplicar els fonaments bàsics de la teoria de jocs ens pot ajudar, més en concret el conegut com el Dilema del Presoner.

En el citat dilema ens trobem amb dos jugadors que busquen guanyar un davant de l’altre, i guanyen en funció de si cooperen o no i del que faci l’altre. No saben el que farà l’altre, no poden parlar entre ells, però sí que saben que actuarà racionalment. El resum de possibilitats és el següent:

Si cooperen els dos, guanyen els dos el màxim possible

Si un jugador (A) coopera i l’altre (B) no ho fa, el que coopera ho perd tot

Si els dos no cooperen, ambdós guanyen una mica, però molt menys que cooperant els dos

En aquestes condicions, la teoria de jocs diu que actuant racionalment, per evitar el mal pitjor, cap dels dos cooperarà. Per tant la posició final no serà mai la que obté el màxim de beneficis pels dos (Equilibri de Pareto) sinó la que tots perden sense que un guanyi (Equilibri de Wash). És a dir, el resultat serà ineficient.

Si ho apliquem de forma lliure a les negociacions entre els dos partits principals espanyols, PP i PSOE, les possibilitats podrien ser:

- Cooperen els dos i formen la gran coalició. Es forma un govern d’àmplia base parlamentària, sota un programa de govern detallat i pactat entre les dues formacions, amb capacitat per a fer reformes institucionals profundes. El cost per ambdues formacions és cedir i cooperar aplicant polítiques econòmiques i socials de tipus “centrista” i  abandonar el seus programes de màxims.

- Si només coopera un dels dos partits, de forma que un forma govern de minoria, hi ha dos situacions possibles:

El PP forma un govern dèbil que depèn en tot moment del vot favorable de C,s i de l’abstenció del PSOE (i l’esquerra) per poder aprovar lleis.

El PSOE forma govern, amb Podem o amb el seu recolzament extern. També és una situació de debilitat, doncs caldrà aconseguir sempre que els partits nacionalistes també recolzin l’acció de govern i no votin en contra. Per qualsevol reforma constitucional, el PP te majoria de bloqueig al Senat.

-  Ni el PP ni el PSOE tenen força per formar govern (no cooperen), aleshores la sortida és anar a noves eleccions. L’incentiu per això seria que tinguessin expectatives de millorar la seva representació parlamentària, el que no està molt clar

Tornem a fer-nos la mateix pregunta que en l’anterior article del Blog, amb els mateixos condicionants de poder-nos equivocar:

Com pot acabar?    

Segons el Dilema del Presoner, el resultat esperable és la situació d’ineficiència general però simètrica, pel PP i pel PSOE. És a dir tindríem noves eleccions,

Però la situació real no compleix un dels condicionants del joc, doncs els jugadors poden parlar entre ells, i per tant poden analitzar els avantatges i inconvenients de cada situació. I crec que, si ens posem en la seva situació real, si tenim en compte les seves prioritats estratègiques, i ens creiem el que diuen en quan els seu interès bàsic és millorar la situació general d’Espanya, la gran coalició entre el PP i el PSOE és la sortida més racional.

Això sí, requereix un canvi important en l’acció política clàssica del bipartidisme a Espanya. Cal en primer lloc analitzar be els problemes, prioritzar-los, consensuar solucions, connectar amb la ciutadania, explicar be els objectius, dificultats i mesures. També cal netejar els partits de persones corruptes i de tolerants amb la corrupció, al temps que es posen en marxa de forma urgent organismes independents de control. Un altre punt clau és fer un veritable govern de coalició, sota un programa comú per als dos partits: no ha de ser un govern amb les carteres repartides entre els dos partits, amb cada Ministre anant a la seva  en el seu àmbit d’actuació.

Veurem

JL Campa  

NOU CONGRES DELS DIPUTATS ESPANYOL

Amb una mica d’endarreriment, causat tant per les festes com per intentar seguir les giragonses del procés a Catalunya, faig unes observacions sobre els resultats de les eleccions del 20D a Espanya:

-     El partit amb més diputats (PP) és el que te el nombre de diputats més petit de la història: 123. El següent cas va ser el PP a la legislatura 1996 amb 156. El màxim va ser 202 al 1982

-     El segon partit (PSOE) te només 90 diputats, també el mínim històric. L’anterior mínim van ser 105 del PP l’any 1986

-     La gran diferència es dona en el gran nombre de diputats que van obtenir el 3ª i 4t: 69 Podemos i 40 C,s. El màxim que havia obtingut un tercer partir eren 23 diputats el PCE / PSUC al 1979 i el quart 17 CiU el 1993.

-     Si sumem els diputats del 3er i 4t partit donen 109. Signifiquen 72 diputats més que l’anterior màxim, que eren 37 els anys 86 i 96.

-     El bipartidisme PSOE+PP venia recollint entre el 80,2% del total dels diputats (al 1989) i el 92,3% al 2008. En aquestes eleccions ha baixat a ser un 60,9% dels diputats.

-     La suma dels 4 primers partits arreplega el 92,0% dels diputats i s’apropa al ja citat màxim aconseguit pel bipartidisme del 92,3%.

-     La suma dels partits nacionalistes (catalans i bascs) és de 25 diputats. Han perdut, molt especialment Convergència, la possibilitat de fer de frontissa, el que afavoria la política de “peix al cove”, que no sembla ara aritmèticament possible.

-     Encara que no es reflexa en les dades generals, cal esmentar la gran caiguda de diputats del PSC que ha passat de 25 diputats a 8 en només dos eleccions. 

è  Nova situació que dona un escenari sense precedents. Debilitat dels dos partits “amos” del bipartidisme. El nou Congreso és un joc a quatre (com a mínim). Situació quasi marginal dels partits d’àmbit no estatal

Possibilitats matemàtiques

Tindrem en compta una dada de referència: el govern més minoritari de la història de la democràcia espanyola va ser el primer d’Aznar amb 156 diputats, molt semblant en nombre a l’últim de Felipe González (159).

Quines combinacions –raonables- ens poden donar un resultat igual o superior, que pugui permetre un govern majoritari o minoritari, però mínimament consistent?

1-    La gran coalició PP+PSOE: 213 diputats. Clarament amb majoria absoluta. No necessiten de cap recolzament extern ni de “geografies variables”. A favor tindrà la pressió exterior de la UE i dels mercats, la interna de l’IBEX, la dels grans mitjans de comunicació de Madrid, i la concepció unitària d’Espanya. En contra la diferència de programes polítics entre els dos partits, en lo social, econòmic, territorial, la recança de la part del PSOE menys conservadora, i la possibilitat d’una reforma constitucional.

2-  Tripartit PSOE+Podemos+C,s: 199 diputats. També majoria absoluta, però govern entre tres. A favor tindria la possibilitat de plantejar un pacte regeneracionista de la Constitució Espanyola i bona part de les raons dites en el cas anterior; en contra les grans diferències entre els models econòmics i socials de Podemos i C,s, les poques intencions de C,s de comprometre’s governant i la posició radicalment espanyolista i antinacionalista de C,s.

3-  Coalició PP+C,s: 163 diputats. A 13 de la majoria absoluta, 7 per sobre del mínim històric. Necessitaria de pactes puntuals variables per a poder fer una acció de govern. Aquest pactes sempre haurien de ser amb el PSOE o amb Podemos, o amb un mínim de dos partits petits, doncs cap d’ells arriba al nombre de 13. A més, la massa crítica dels partits petits la dona els 3 nacionalistes: Convergència, ERC i PNB; qualsevol combinació de 2 d’aquests 3 partits supera els 13 diputats necessaris per assolir la majoria. Significaria visualitzar l’enfrontament de les dretes espanyoles amb les esquerres i amb els nacionalistes.

4-  Coalició PSOE+Podemos: 159 diputats, a 17 de la majoria absoluta. Mateixes consideracions que en el cas anterior, només que els recolzaments exteriors per part de partits petits necessitarien de l’acord dels dos partits sobiranistes catalans, CDC i ERC que sumats tenen precisament 17 diputats. A favor hi jugaria la possibilitat de dur a terme polítiques socials equitatives i compensadores de l’austericidi vigent; en contra la reacció de les forces conservadores espanyoles i europees, ben orquestrades pels grans mitjans de comunicació i que sotmetrien al govern a operacions de ”acoso y derribo” constants i des del primer dia.

Per aconseguir aprovar les lleis normals cal tenir majoria simple de vots, és a dir més vots a favor que en contra; per les lleis orgàniques cal majoria absoluta, la mitat més ú dels diputats. Un govern monocolor del PP amb els seus 123 diputats necessitarà sempre que al menys s’abstingui dos partits grans.

Com pot acabar?

Els politòlegs, com els economistes, poden analitzar i explicar be les causes i els mecanismes pels que les coses es succeeixen d’una determinada forma ... quan ja han succeït. Quan fan de futuròlegs entren en espais no científics, amb aleatorietats i valències lliures, i sovint s’equivoquen.

Dit això, i amb el risc de no encertar-la, crec que l’escenari més probable –o al menys el més raonable- és la gran coalició PP-PSOE, segurament sense Rajoy.

És la situació menys trencadora amb l’estatus actual, la més continuista, i per tant la que més s’adapta a una societat tant resistent al canvi polític com és Espanya en el seu conjunt; a fi de comptes, el PP és evidentment el partit conservador de dretes i el PSOE el conservador d’esquerres.

A més podrien tenir un cert èxit si fossin capaços d’articular un veritable govern de coalició, amb programa pactat en detall i objectius clars i “centristes”. Si aconsegueixen poder fer durant un parell d’anys reformes reals en determinats aspectes econòmics que facin disminuir l’atur i pujar els sous reals, si refan una mica la sanitat i l’educació pública, si reformen les institucions reguladores separant-les del poder executiu, podrien assolir resultats que no fossin negatius per a cap dels dos partits.

A l’inrevés, si la coalició es fa només per continuar en el poder i guanyar temps, si competeixen i es barallen entre Ministeris, si només segueixen fent del govern una menjadora pels seus afiliats, aleshores hauran aconseguit governar un temps més però perdran les properes eleccions. En especial el PSOE que sofrirà una pressió més gran de Podemos per l’esquerra que no pas el PP de C,s per la dreta. 

No veig viable ni el govern tripartit excloent Podemos -doncs no crec que el PSOE els cedeixi tot el terreny de l’esquerra- ni tampoc que C,s estigui disposat a entrar a governar. Està en el seu ADN ser un partit mediàtic, tertulià i d’oposició parlamentària, però no un partit de govern; recordem que ni tant sols ha governat en cap Ajuntament important)

Hi ha una altre possibilitat que necessita sempre de la col·laboració del PSOE mitjançant l’abstenció: és possible arribar a diferents combinacions –amb acords de geometria variable amb diferents partits- que donen com a resultat majories simples que poden permetre aprovar lleis normals, no orgàniques. Per exemple el vot favorable del PP més l’abstenció de PSOE i C,s permet tenir majoria simple, sense que la resta de partits puguin fer res. No crec que el PSOE vulgui actuar com a suport extern del govern del PP doncs tindria uns costos electorals futurs possiblement més importants que la mateixa gran coalició

Si no es dona la gran coalició, només hi ha dues alternatives: un govern del PP minoritari, dèbil i inestable, amb necessitat de pactes continus a diferents bandes pidolant abstencions per a poder aprovar qualsevol llei. L’altre és anar a noves eleccions.

Veurem si no s’acaba donant una situació semblant a la recentment viscuda a Catalunya. Tensió creixent i desacords entre partits que semblen avocar a noves eleccions, fins que l’últim dia –per raons d’estat- es pacti el govern de coalició PP/PSOE

JL Campa

PD: Això sí, el problema català no sembla que pugui ser resolt ni encarat per cap d’aquestes possibles combinacions. To be continued.

NO ES POT PUJAR A L'EVEREST AMB ESPARDENYES

!Quan d'acord estic amb una cosa que ha dit l'Artur Mas en el seu discurs d'aquesta tarda! Concretament amb la frase "No es pot pujar a l'Everest amb espardenyes",

De fet això mateix vaig expressar en el post PUJAR A UNA MUNTANYA I EL PROCÉS CATALÀ del 25 de febrer de l'any passat.

De tota manera no sé si en Mas estaria d'acord amb la tesi bàsica que expressava en l'article, i que es resumeix en el paràgraf: "Costa de dir, però és millor aturar-se, recular una mica, perdre altura temporalment, o tornar un altre any, que intentar el cim per la via directa, amb malt temps, sense preparació, o malalts. Cal atacar el cim quan estiguem ben preparats, amb tots els mitjans disponibles i amb condicions meteorològiques raonables. Hem de pensar que, fen-t’ho tot be, podem tenir un accident o un imprevist, però no ens podem permetre fer-ho malament doncs el fracàs estarà assegurat"

Aquest continua sent el moll de l'os de la situació política de fons més enllà de qui és o no és president. Cal llegir de forma correcta els resultats del 29S i ser conscients que els partits favorables a la independència no van obtenir la majoria absoluta de vots. Dit d'una altre forma, en termes de muntanya: sembla que no es donen les condicions per atacar el cim sense alt risc de fracassar, doncs no tenim la preparació necessària. 

Hem de deixar les espardenyes i fer-nos al menys en unes botes adequades.

JL Campa

HANNAH ARENDT I LA SITUACIÓ DEL PROCES

En la situació del moment actual del anomenat Procés, he trobat alguns aspectes del pensament polític d’Hannah Arendt que penso poden ajudar a fer certes reflexions.

En primer lloc, pensem en la qüestió de fons a debat dins la CUP, que no és sinó una nova versió de la vella disjuntiva entre que és prioritari; guanyar la guerra o fer la revolució?. Arendt va estudiar les revolucions franceses i americana comparativament i considera que en el primer cas la revolució francesa va fracassar en els seus objectius i en canvi el cas americà va ser exitós. Diu l’autora que la revolució francesa va tenir que avantposar l’aspecte social sobre el propòsit inicial d’aconseguir la llibertat pública, que “el fracaso fue poner las necesidades vitales provocadas por la pobreza –la cuestión social” en el centro de la agenda política”. En el cas de la revolució americana –sota circumstàncies diferents- diu que la voluntat dels fundadors va ser “la institucionalización de una forma de gobierno que garantizase la participación de los ciudadanos en los asuntos públicos … tanto la creación de un espacio público que respeta la pluralidad, como el establecimiento de un poder entendido como actuar concertadamente … de la política como forma de acción colectiva ejercida por la ciudadanía”

Una política basada en l’acció “que puede ser iniciada en el aislamiento y decidida por individuos concretos, pero sólo puede llegar a realizarse mediante algún tipo de esfuerzo colectivo, en el que los intereses privados y las motivaciones particulares no cuentan”

Primera conclusió: cal bastir una nova forma de govern en base a la participació ciutadana, l’esforç col·lectiu, avantposant els interessos públics col·lectius sobre les particulars

  

Un segon tema en que podem trobar inspiració és en relació a les formes de participació política. El Procés engegat a Catalunya des de 2010, ha estat precisament un moviment de base ciutadana, que ha plegat a molts milers de persones i ha aconseguit any rere any mobilitzar a bona part del poble de Catalunya. Ha estat una de les accions col·lectives més grans i persistents de la història; un gran èxit de organitzacions de base popular i no d’acció política estricta com són l’ANC i Òmnium

Arendt va analitzar els paper dels “Consejos Populares” que va haver als segles XIX i XX,  i va concloure que “coincidirían todos los Consejos en su breve duración, enfrentados al problema de su duración y perdurabilidad … están presentes en los primeros momentos de las revoluciones, y casi siempre en conflicto con los revolucionarios profesionales. Una vez que estos últimos toman las tiendas de la revolución, ese nuevo espacio de libertad suele arruinarse … ¿cómo se puede mantener y preservar ese momento inicial de la fundación de un nuevo espacio de libertad con un proceso posterior de institucionalización –y burocratización- del mismo?”

Seguint a Arendt, podríem interpretar que el que ha passat a Catalunya durant l’any 2015, és en part fruit d’aquesta dificultat històrica per a passar de la lluita en el carrer, de l’acció popular, a la institucionalització política. Penso en la incorporació de les dues líders de l’ANC i Òmnium a les llistes de JPS (Junts pel Sí), i en la prioritat dels interessos dels partits –en especial de la continuïtat de Mas com a President- sobre l’objectiu principal que l’acció col·lectiva cercava: la independència.

Per últim, recollir els trets principals que per Arendt té el que anomena republicanisme cívic, que és una forma alternativa i crítica al liberalisme hegemònic. Podrien ser font d’inspiració pels que pensen en una República catalana:

- Importància del bé comú, que no és la suma dels interessos individuals

- Rellevància de la virtut cívica, que implica la participació. No es neix ciutadà/na, sinó que un es fa.

- La llibertat només s’aconsegueix dins de l’estat, és una llibertat front als altres, sinó amb els altres

- Autogovern del poble. Evitar que el sistema de representació política limiti o impedeixi la participació i implicació de la ciutadania

Però no són principis fàcils d’aplicar. La participació, l’autogovern, intentar al màxim la democràcia directa són molt difícils d’implantar en les societats modernes i de gran tamany que necessiten de formes de representació política; recordem la successió d’assemblees de la CUP per a prendre una decisió.

La idea d’una república catalana ha de ser prou atractiva per a aconseguir una amplia majoria d’acceptació per part del poble de Catalunya, condició necessària per a poder aconseguir ser un nou Estat. Els principis esmenats signifiquen un canvi respecte a la situació actual, i un canvi d’hegemonia en el pensament econòmic i social. Però plantejar-los de forma clara, entenedora i fiable pot ser un ajut per aconseguir incrementar la base social necessària per poder aconseguir canviar Catalunya

Amb tot lo dit, crec que –malgrat Arendt- estem davant d’un gran repte i d’un cercle maleit. El primer és cóm aconseguir una acció política basada en l’acció col·lectiva i la participació ciutadana; penso que potser les noves possibilitats de vot per internet poden obrir noves vies (veure post del 6 de desembre passat). El maleit cercle és que si es vol eixamplar la base ciutadana favorable a una nova República catalana, cal concretar els trets polítics que el nou règim tindrà –és a dir la nova Constitució- però en quan es comencin a definir, sortiran les contradiccions d’interessos presents dins la societat, i les divisions poden portar a que molta gent es despengi del procés.

Començar a aplicar ja la participació activa de la gent –en general, no només dels convençuts- i aconseguir que la idea d’una nova Catalunya sigui atractiva i il·lusionant, han de ser les bases d’actuació si es vol canviar –per a millor- el règim vigent a Catalunya.

JLC

Els texts d’Hannah Arendt estan extrets del llibre: Arendt, Cristina Sánchez, Ed Batiscafo 2015

Provincianos y cosmopolitas

Adjunto l'article de Rafael Argullol en El País d'avui. Em sembla molt interessant el que diu, tant el que fa referència a viatjar sense conèixer, a tenir informació sense comprendre, així com el sobre l'ús extensiu d'un anglès incorrecte.  

En 1794 el escritor saboyano, aunque ruso de adopción, Xavier de Maistre escribió un delicioso relato, Viaje alrededor de mi habitación, en el que se describe de modo autobiográfico la vida de un oficial que, obligado por una convalecencia a permanecer 42 días encerrado en su cuarto, viaja con su imaginación por un territorio riquísimo en referencias y en pensamientos. El protagonista del texto es un verdadero cosmopolita, un ciudadano del mundo en el sentido literal, a pesar de que está recluido entre cuatro paredes. Me acuerdo con frecuencia del libro de Xavier de Maistre cuando escucho los balances que muchos hacen de sus travesías del mapamundi en viajes organizados, y en los que se plantea una situación inversa a la del argumento literario de aquél: recorren vastos espacios pero su imaginación —o su falta de imaginación— los atrapa en un territorio pobrísimo, tanto en referencias como en pensamientos. Consumen grandes cantidades de quilómetros aunque, como viajeros, atesoran una escasa experiencia de sus viajes. Son, por así decirlo, la vanguardia de los provincianos globales y, en ningún caso, al contrario del oficial convaleciente de Xavier de Maistre, son cosmopolitas ni aspiran a serlo.

El provinciano global es una figura representativa de una época, la nuestra, que empuja al cosmopolita hacia una suerte de clandestinidad. El cosmopolita, personaje en extinción, o quizá provisionalmente retirado a las catacumbas del espíritu, es alguien que desea habitar la complejidad del mundo. Es un amante de la diferencia, ansioso siempre de explorar lo múltiple y lo desconocido para volver a casa, si es que vuelve, con el bagaje de los sucesivos saberes que ha adquirido. El cosmopolita, al no soportar la excesiva claustrofobia de la identidad propia, busca en el espacio absorto de lo ajeno aquello que pueda enriquecer su origen y sus raíces. El hijo pródigo de la parábola bíblica encarna a la perfección ese anhelo: el conocimiento de los otros es finalmente el conocimiento de uno mismo. El cosmopolita quiere saber.

El provinciano global quiere acumular mientras, simultáneamente, elimina o aplana las diferencias. Hay muchos signos en nuestro tiempo que señalan en esa dirección, sin que se adivine cómo el que todavía posee la vieja alma del cosmopolita pueda oponerse. Por su espectacularidad y por su carácter reciente el turismo de masas es, sin duda, uno de esos signos. Cada vez se elevan más voces proclamando el carácter pandémico de un fenómeno que, paradójicamente, en sus inicios se consideró liberador porque el igualitarismo del viaje parecía la continuación lógica de la creencia ilustrada en el igualitarismo de la educación. Sin embargo, cualquiera que se pasee por las antiguas ciudades europeas o, con otra perspectiva, por las zonas aún consideradas exóticas del planeta, puede percibir con facilidad el alcance de una plaga que está solo en sus comienzos. Los centros históricos de las urbes ya son casi todos idénticos, como idénticos son los resorts en los que se albergan los huéspedes de los cinco continentes. La diferencia ha sido aplastada, dando lugar al horizonte por el que se mueve con comodidad el provinciano global.

Con respecto a la información —otra de nuestras deidades, si no la principal— Heráclito, hace 2.500 años, ya dejó dicho que no proporcionaba la comprensión. No parece probable que variara de posición, deslumbrado por nuestras tecnologías. La misma paradoja que afecta al turismo masivo, enfermo de velocidad y cuantificación, afecta a esa humanidad más informada que nunca pero proclive a la amnesia. Como lo demuestran hechos recientes, tal las guerras de Siria o de Ucrania, es imposible que la llamada opinión pública sepa tan poco de aquello que debería saber tanto en la era de la información total. El provinciano global quiere disponer de resortes informativos, si bien es dudoso que quiera saber. Quizá tampoco está en condiciones de hacerlo. Aquellos que detentan el poder, dirigentes políticos y económicos, están en la misma situación. Cuando a menudo nos lamentamos de la falta de estatistas en la política mundial aludimos, en realidad, al dominio del provincianismo global.

La desfiguración de la cultura cosmopolita puede ser clave a la hora de entender buena parte del desconcierto actual. Lo que hemos denominado globalización, vinculada a las grandes migraciones y a las nuevas tecnologías, ha sido, en parte, un fenómeno fructífero, al poner en relación tradiciones ajenas entre sí y al facilitar nuevas posibilidades frente a la desigualdad; no obstante, paralelamente, ha supuesto una devastación cultural de grandes proporciones al destrozar buena parte del sutil tejido de la diferencia. La uniformidad socava los alicientes que alberga toda visión cosmopolita.

Una de las grandes metáforas de este proceso en nuestra época es la rápida, universal y consentida mutilación de centenares de idiomas en favor de un idioma avasalladoramente hegemónico. Con toda probabilidad, hace solo tres décadas, nadie se hubiese aventurado a insinuar que para participar en un congreso en Lisboa sobre Camões —poeta nacional portugués— había que intervenir en inglés, o que en cualquiera de nuestras universidades se puede asistir al espectáculo de que un profesor explique a Baudelaire o a Goethe en medio inglés a un público estudiantil que entiende el inglés a medias. Y aún menos, desde luego, se hubiese podido imaginar que se llegaría a la situación de que un entero país —Corea del Sur— pretenda alcanzar a poseer el inglés, como nueva lengua propia, mediante el ingenioso método de llevar a las embarazadas a clases en aquel idioma, de modo que el feto pueda ya adaptarse a lo que prima en el cada vez más reducido universo lingüístico. Obviamente no tengo nada contra lo que los cursis llaman “lengua de Shakespeare” sino contra el reduccionismo que, al maltratar a todos los demás idiomas, también empobrece a la propia lengua inglesa: recientemente, un catedrático de Oxford me contaba que, mientras la mayoría de sus colegas apenas conocen otros idiomas que no sean el suyo, los escritores británicos contemporáneos utilizan una lengua drásticamente empobrecida.

Este sería un buen retrato del provinciano global: aquel que aspira a hablar un solo idioma, lo más utilitario posible, sin importarle la destrucción de los mundos que habitan en los otros idiomas; aquel que se mueve continuamente de aquí para allá, obseso coleccionista de imágenes, al tiempo que es incapaz de fijar la mirada, y no digamos el pensamiento, en paisaje alguno; aquel que está permanentemente informado con aludes de noticias y mensajes que sepultan su capacidad de comprensión. Es posible que un individuo de tal naturaleza se considere a sí mismo un cosmopolita. Pero vive en una pequeña aldea que ha confundido con el mundo.

RESUM DE L’ANY 2015

CATALUNYA

Any perdut degut a una lectura errònia dels resultats del 9N de 2014 i també dels del 27S d’enguany: en el primer cas no es va considerar l’abstenció del sector menys partidari de la independència de Catalunya que va anar a votar en massa el 27S. En aquestes segones eleccions no es va aconseguir –per molt poc- la majoria de vots a favor de la independència, però això s’ha intentat obviar. Aquest anàlisi irreal dels resultats ha portat a l’error de la declaració del Parlament i abandonar el dret a decidir com un objectiu amb més ampli recolzament popular.

S’ha trencat el sistema de partits vigent des del 1977: CiU no existeix; el PSC és irrellevant en la seva nova configuració com a federació catalana d’un PSOE cada cop més centralista; Iniciativa s’ha diluït dins dels comuns i els podemites; el PP “ha aconseguit” ser el partit menys votat a Catalunya. Estem en una fase de canvi no consolidat on els nous partits que surten –curiosament cap du en les seves sigles el nom de “partit”- són encara formacions en fase de recerca del seu espai electoral estable, amb grans oscil·lacions en el nombre de vots en funció del tipus d’elecció. Caldrà veure si és només una època de transició o ens quedem instal·lats en la variabilitat, com una característica del que diuen “societats líquides”.

Continua i s’amplia la crisi institucional i el canvi de valors polítics i socials. La corrupció (Pujol, Palau, Innova, pròtesis falses, etc.), les retallades, la inoperància parlamentària i governamental amb 3 eleccions en 5 anys (que poden arribar a ser 4 en 6), el ja citat canvi en el sistema de partits, la pèrdua de pes dels sindicats com actors en el diàleg social, fins i tot podríem esmentar la desaparició de les caixes d’estalvi, són diferents aspectes de la citada crisi institucional.

Creure i defensar Catalunya com ideal d’un país millor està més difícil que fa un any, al meu parer.

ESPANYA

També un any perdut.

Malgrat la celebració de eleccions municipals i a Corts, i malgrat cert símptomes de possibles canvis, el tret més rellevant de la situació a Espanya és la continuïtat i el conservadorisme. Potser  estem en el final d’una època, però no es pot encara intuir un canvi real en les formes d’actuació política i social a Espanya

Molta gent dona per finalitzada l’època del bipartidisme, i de fet la composició del nou congrés dels Diputats mostra 4 partits principals més uns quants petits, però hem de veure quin és el final de les negociacions per a la investidura i formació del nou govern. Una de les possibilitats més gran és una gran coalició -que pot adoptar diferents formes- entre els dos grans partits, PP i PSOE, amb recolzament també de Ciudadanos. I això no deixaria de ser una nova forma del bipartidisme de sempre, que si no funciona bé seria un desastre en especial pel PSOE, però si arribés a consolidar-se i obtenir una millora real de l’economia, podria reforçar el sistema de torns entre els dos partits principals

La crisi institucional espanyola continua molt viva al meu entendre. La monarquia, malgrat el canvi de rei, no està exercint el seu principal rol constitucional d’arbitrar i moderar, o como a mínim no és un àrbitre neutral. Hem tingut un govern durant quatre anys que no ha complert el seu programa, no ha escoltat al poble espanyol i sí als poders financers, s’ha comunicat per plasma, i no ha sigut capaç de donar cap proposta per enfocar el tema de Catalunya mentre procedeix a una recentralització encoberta. A més, ha manipulat i contaminat de forma partidista a altres institucions de l’estat, en especial al Tribunal Constitucional, ha treballat de forma activa per desacreditar i enfonsar els mitjans de comunicació públics (una de les millors actuacions del govern de Zapatero). La corrupció continua sense aturador així com les portes giratòries i la connivència entre els poders econòmics i el BOE: exemple el cas Castor.

L’únic valor dominant i indiscutible que uneix les institucions estatals i als partits principals és la sagrada unitat d’Espanya, entesa no sols com unitat, sinó sobre tot com uniformitat. I el que és pitjor per l’any que comença: quan es parla del nou President i del nou govern, la única “línea roja” és precisament la unitat d’Espanya. No ho és ni el futur de les pensions, ni la forma de pagar el deute extern, ni la millora de la sanitat pública, ni el salari mínim, ni com fer una educació publica de qualitat. I tots aquests són problemes greus que cal enfocar amb visió estratègica, però de forma immediata.

Pensar en Espanya com un Estat inclusiu, de bon funcionament democràtic i respectuós amb les minories és més difícil que fa un any

EUROPA

Aquest any ha sigut el de la por a Europa. Por al terrorisme islamista, a l’allau d’immigrants i refugiats, a perdre nivell de vida i seguretat, a les conseqüències –per a nosaltres- dels múltiples conflictes que es donen al sud del mediterrani i a l’orient més proper. Naturalment sense plantejar-nos les responsabilitats polítiques d’accions que països europeus tenen en la situació actual d’ensulsiada de l’ordre post-imperialista vigent des finals dels anys quaranta del segle passat.

Les reaccions davant dels moviments de persones que fugen de conflictes armats i cerquen un refugi i una vida digna a Europa ha vingut a posar més en crisi la idea d’una Europa defensora de la llibertat, unida, oberta, democràtica, solidaria i equitativa. Aquest ideal d’Europa, que va començar a diluir-se a principis de segle amb el fracàs en l’aprovació d’una Constitució, ha quedat molt malferit amb la crisi econòmica i la imposició –per part d’unes Institucions vistes com purament burocràtiques- de polítiques restrictives que estan comportant l’afebliment de l’estat del benestar. Només ha faltat la incapacitat per adoptar una política comú d’acceptació, repartiment i inserció de les persones procedents del sud i de l’est que intenten entrar a Europa. A més, aquesta incapacitat s’ha traduït en l’aixecament de murs i tanques i en la possible reintroducció de fronteres internes per a les persones; no per els capitals, clar.

La pèrdua de la idea d’Europa com ideal polític és una de les pitjors notícies d’aquest 2015

MÓN

Continuen, o s’agreugen problemes persistents: desigualtat en el repartiment de la riquesa i els recursos, incapacitat per a definir accions efectives en relació al canvi climàtic, diferències en el creixement econòmic segons les àrees geogràfiques -on destaca la permanent marginalitat del continent africà-, consolidació de la separació entre els valors vigents en els països musulmans i les societats dites avançades,

Segueix doncs el domini del realisme i l’anarquia en les relacions internacionals. El realisme entès com la prevalença dels interessos per sobre dels valors, de l’enfrontament per sobre de la cooperació, i l’anarquia entesa com l’absència d’un poder regulador i amb capacitat coercitiva per sobre dels Estats.

També en aquest àmbit és evident l’increment de la por al anomenat terrorisme islàmic; només cal llegir les noticies que alertaven sobre els riscos d’atemptat en les celebracions de cap d’any. Això porta al augment de la demanda de seguretat, que passa per sobre de la llibertat.

És el mon en que ens ha tocat viure, i no ens podem anar a un altre.

FUTUR

No es tant qüestió de fer previsions, sinó de pensar una mica en sobre quines bases es pot plantejar millorar la situació. Crec que només es podrà fer en base a formes democràtiques, augmentat la informació i la participació de la gent, recuperant el prestigi de lo “públic” (institucions, banca, mitjans de comunicació, serveis bàsics, passant de l’individualisme a la cooperació i del passotisme al compromís, analitzant de forma correcta la realitat per poder trobar solucions.

Difícil, però no fer res és encara pitjor.

PS: no tot és negatiu. El Barça ha aconseguit un any 2015 esplèndid. I a principis de gener passat semblava no difícil sinó impossible aconseguir 5 títols.

Ànim i bon any a tothom

JL Campa