El passat dilluns vaig assistir a una
conferència que donava Enrique Barón sobre “La Unió Europea: federació o nou
Reich?”. El Sr. Barón va ser Ministre amb Felipe González i ha estat diputat
molts anys al Parlament Europeu, càmera de la que va arribar a ser President
El que em fa escriure no és el contingut de
la conferència que va ser correcte i interessant i on va transmetre domini del
tema i va exposar arguments sobre la necessitat de seguir construint la Unió
Europea malgrat les dificultats actuals, que s’han incrementat tant per la
crisi econòmica, com pel problema dels refugiats i per l’extensió dels
conflictes en la part oriental de la Mediterrània.
El que em va sobtar va ser la seva reacció
davant la penúltima pregunta del col·loqui, que demanava al Sr. Barón sobre
quina creia que seria la reacció de la Unió Europea davant de la resolució de
“desconnexió d’Espanya” aprovada el mateix matí al Parlament de Catalunya.
Em va sorprendre que un ex-president del
Parlament Europeu, amb gran experiència en negociacions complexes entre països
i governants situats en interessos i posicions contraposades, que fins aquell
moment s’havia pres uns segons abans de respondre a les preguntes, i que -com
deia- traslluïa un tarannà tranquil i reflexiu, canviés de forma sobtada.
No soc especialista en el tema, però va ser
evident que va canviar el seu llenguatge corporal: es va tensionar, va parlar
més acceleradament i, davant d’alguna interpel·lació va respondre de forma
seca, ràpida i fins i tot fent servir alguna dada errònia. Va canviar de
transmetre calma, domini i control a una posició crispada i amenaçadora
Què va dir? Doncs la resposta va ser en
termes de: imperi de la llei – a Espanya i a Europa-, no a qualsevol secessió,
impossibilitat de fer un procés secessionista pacífic, risc cert d’enfrontament
civil dins de Catalunya, va posar com exemple Iugoslàvia, va considerar com terrible
la imatge del Parlament dividit amb una part aplaudint i l’altra no, i va negar
un referèndum doncs a Catalunya ja s’han fet 3 des de 1975 (en realitat s’han
fet 4).
Em va semblar percebre la repetició dels
tres arguments de fons que identifico estan en l’argumentari actual del Govern
d’Espanya i dels partits i mitjans de comunicació que li donen suport:
- Cal complir les
Lleis i les sentències del sistema legal vigent. Sinó estem davant d’un cop d’estat
- S’està covant un
enfrontament civil que esclatarà si l’independentisme guanya. I el conflicte es
donarà a Catalunya, no a Espanya
- No consideració,
negació o senzillament menyspreu dels arguments dels partidaris del dret a
decidir o de la independència.
Una vegada més no
es posa cap argument en positiu per a continuar dins d’Espanya (veure article
del 29 d’octubre), cap oferta alternativa, només amenaces i negacions.
Però insisteixo en
que el més preocupant al meu parer va ser el canvi de tarannà, del to del discurs,
de la crispació formal i gestual. És producte de nervis?, de por?, de voluntat
d’intimidar?
Podria tractar-se d’una
anècdota, d’un mal moment personal, però concorda amb altres actituds
individuals que s’han pogut veure últimament i que poden ser expressió d’una
corrent política i social espanyola que apunta cap a l’enfrontament obert en recerca d’una
victòria aclaparadora sobre les idees defensores d’una Espanya plurinacional.
JL Campa