La passada setmana l’Ajuntament de
Barcelona va fer entrega de la medalla d’or al mèrit esportiu a Enric Truñó,
que va ser Regidor d’esports durant molts anys, i més concretament en el
període de preparació dels Jocs Olímpics de 1992. Escoltant el seu discurs d’acceptació
del guardó, en el que va fer un repàs de com es van fer els treballs
organitzatius dels propis Jocs i de modernització de la ciutat, així com del
paper de l’esport per la formació de l’esperit ciutadà en general, em va venir la
pregunta de si seria possible ara fer un projecte com el dels Jocs Olímpics del
92.
Dit d'un altre manera, es donen ara les
condicions polítiques per a desenvolupar un projecte tan ambiciós –i exitós- com
va ser aquell?
Del fil de l’exposat en el discurs citat,
identifico algunes condicionants que van afavorir l’èxit d’aquell projecte:
- Hi havia una democràcia jove i amb
esperances. Encara crèiem en una Espanya democràtica i en les possibilitats de
Catalunya d'obtenir reconeixement i autonomia política real.
- Els jocs olímpics van ser un objectiu
clar, il·lusionant, concret, amb data d'inici i final, i mesurables els seus
resultats. Era un factor més de modernitat pel país.
- Hi havia un marc institucional estable i
acceptat: l'esquerra manava a Espanya i a l'Ajuntament de Barcelona, la dreta
democràtica a Catalunya; tothom era fort en el seu àmbit i tenia per tant
capacitat de pactar sense debilitat.
- Lideratge: Felipe González (aquell, no el
d'ara), Pasqual Maragall, Pujol, Samaranch. Podíem discrepar de les seves idees,
però no de la seva capacitat de dirigir. La fortalesa política de tots ells en
el seu àmbit permetia la negociació i la cooperació entre diferents. Permetia
una cosa que ara es troba a faltar: la lleialtat institucional. Recordem com a
exemple que TVE i TV3 van crear conjuntament el canal olímpic per retransmetre
els jocs
- L'Estat espanyol va permetre que un poder
local es fes càrrec d'un esdeveniment que, més enllà de que els Jocs Olímpics
són formalment organitzats per una ciutat, podia afectar al que ara diem
"marca Espanya". No van nomenar cap Comissari ni Delegat del Govern
supervisant l'organització.
- No havia caigut el mur de Berlín. Encara
el concepte de "públic" i "social" significaven molt i eren
uns valors defensats pels polítics, empresaris i per la pròpia societat. Ara
prima l'individu com a centre del món i els conceptes "privat" i
"benefici" són hegemònics.
- Possiblement lligat a l'anterior, la
capacitat de corrupció era molt menor. No crec que a principis dels anys 90 hi
haguessin menys capacitats de control i auditoria que les que tenim ara. Més
aviat penso que el capitalisme d'amiguets i la proliferació dels X% no havien
triomfat encara
- Un concepte tant reivindicat ara com la
participació va tenir una aplicació amplia en el projecte olímpic. Des de les
entitats esportives al fenomen dels voluntaris.
- Per últim, hi havia un factor clau en la
meva opinió: la dreta conservadora espanyola estava fora de joc, intentant
reconstruir-se com una dreta homologable a les de les democràcies occidentals.
Aquest ultima aspecte no ho ha aconseguit encara, però si que ha recuperat el
poder real a Espanya. I així ens va.
En resum, i fugint de l'atac de melangia,
crec que en les condicions socio-polítiques actuals seria molt difícil -sinó
impossible- dur a terme un projecte com aquell.
I això no diu gaire de l'evolució d'aquest
país.
JL Campa