Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans,
un trilema és “Situació problemàtica en què s’ha d’escollir un de tres camins
possibles”. És el mateix que un dilema, però entre tres possibilitats i no
entre dos.
A nivell acadèmic són coneguts dos trilemes que
plantejen situacions on no és possible aconseguir tres opcions al mateix temps,
i cal escollir només dues de les tres possibles:
Per una banda el Trilema de Rodrik diu que
la Democràcia, la Sobirania nacional i la Globalització econòmica mundial son mútuament
incompatibles: podem combinar dues de las tres, però mai podem tenir les tres a
la vegada. Si tens estat-nació i democràcia, tens una capacitat limitada per
globalitzar-te doncs no cedeixes o comparteixes competències estatals a òrgans
supranacionals; si optes per globalització i democràcia, disminueixen les
capacitats polítiques que dona ser un estat independent; finalment amb la
combinació de globalització i estat-nació, les capacitats democràtiques resten
limitades pels imperatius globalitzadors (com passa ara en el cas de Grècia, que
no pot escollir les seves polítiques pròpies)
L’altre és el Trilema de Milanovic, que relaciona
la Globalització amb l’existència de grans
Diferencies de renta entre països i
amb l’absència de Migracions. També en aquest Trilema
només pots tenir a la vegada dos dels tres conceptes. L’autor defensa que pot
haver Globalització sense migracions quan les diferències de renta entre països
són moderades (l’exemple és que no hi ha grans migracions internes dins de la
Unió Europea); si hi han diferències rellevants entre les rentes dels països,
aleshores la globalització afavoreix les migracions de gent que recerca un
nivell de vida millor. Per últim, no es donaran grans migracions, encara que hi
hagi diferències de riquesa entre països, sinó hi ha l’entorn facilitador (informació,
mobilitat, telecomunicacions) que significa la globalització.
Seguint l’esquema dels plantejaments anteriors,
m’atreveixo a plantejar que el Trilema d'Espanya: no és possible
aconseguir a la vegada la Democràcia,
mantenir la Unitat d’Espanya i la integració de Catalunya.
En efecte, si Espanya vol mantenir la forma d’Unitat
consagrada en la Constitució Espanyola (indivisible, uninacional, uniformista,
centralitzada), ho pot fer mantenint també el caràcter democràtic de l’Estat, però
difícilment podrà retenir a Catalunya a llarg termini sota aquesta cotilla
uniformitzadora. Aquest supòsit es pot imaginar en una possible situació de fer
una reforma de la Constitució Espanyola que sigui refrendada a nivell de tot
l’Estat, però que sigui rebutjada a Catalunya.
L’altre opció és optar per la dupla Democràcia /
Catalunya. Per integrar a Catalunya i continuant sent una democràcia, caldrà
renunciar al concepte clàssic de la Unitat d’Espanya, passant a un nou entorn
d’una Espanya plurinacional, en xarxa, multilingüe. Aquí podria donar-se
l’escenari oposat a l’anterior: una refoma constitucional aprovada a Catalunya
i rebutjada en el conjunt d’espanya.
Per últim, si es vol combinar la Unitat (clàssica)
amb la integració de Catalunya, queda relegat el principi democràtic, al menys
en l’àmbit de Catalunya que no es reconeguda com a subjecte polític. És la
posició que es resumeix en la frase “la sobirania recau en el conjunt del poble
espanyol”. Recordem que en les recents eleccions més del 60% de votants (sense
comptar al 13% del PSC) ho han fet per opcions que defensaven un canvi en
l’actual relació Catalunya-Espanya.
Quines sortides te el Trilema plantejat?
Si Espanya opta per la combinació d’unitat i democràcia,
possiblement haurà de fer una Llei de claredat a l’estil del Canadà, que fixi
unes condiciones clares i raonables per una autodeterminació de Catalunya (i d’altres
parts de l’Estat)
Si la combinació és entre democràcia i integrar a Catalunya,
caldrà un replantejament del concepte “unitat”, per que pugui estar basat en plurinacionalitat,
multilingüisme, asimetria.
La pitjor opció és buscar la integració de
Catalunya en el concepte clàssic d’unitat d’Espanya. Ja ho han intentat –sense èxit
per cert- règims no democràtics, com la dictadura franquista.
JL Campa