Ahir vaig anar a la presentació d’un llibre
sobre federalisme en el segle XXI (*), en
un acte fet per “La tercera via” conjuntament amb “Federalistes d’esquerres”. Una
primera cosa que em va cridar l’atenció és que un llibre publicat a finals de
2014 no es faci la presentació fins 6 mesos desprès. Ningú va donar cap raó, ni
tant sols la tan típica sobre la dificultat de coordinació d’agendes
Hi havia un 50 assistents i jo era dels més
joves, el que indica un problema per les dues entitats convocants, que no atrauen
a gent jove (ni d’edat mitjana). Es coneixien entre ells, suposo que tots eren
propers al PSC, doncs vaig identificar a Navarro, Iceta, Balletbó, Villarejo, Cruz.
La presentació la va fer Francesc de Carreres
Segons els autors en les seves
intervencions, el llibre és un exercici de política comparada que intenta
descriure cóm funcionen en la realitat els sistemes polítics de països que
estan organitzats en una estructura federal, i es poden considerar que ho fan amb
èxit. A partir d’aquí intenten identificar
els elements comuns, per poder-los tenir en compte en un possible procés de
reforma constitucional a Espanya.
Es donen –segons els autors- dues
característiques comuns. Una cultura
política pactista, dialogant, tolerant, llunyana a l’existent a Espanya, i
d’un altre banda una constitució federal,
amb un repartiment clar dels poders i les competències entre Govern central i
les entitats federades; això implica que per canviar les competències d’uns i
altres cal canviar la constitució (a Espanya es poden canviar per majories
parlamentàries conjunturals).
Els autors es situen en una posició
reformista de la Constitució Espanyola del 78: cal canviar-la, però no començar
de bell nou. Això sí, per introduir en la CE un repartiment fix de les competències
cal assumir, discutir i resoldre un gran problema polític, que torna a ser el del
model d’estat i les tensions entre posicions centralitzadores i
descentralitzadores.
Van manifestar que en cap dels estats
federals estudiats - ni
tant sol en Canadà o en Suïssa- es dona l’aplicació del conegut com a federalisme plurinacional, “tan de moda
en Cataluña”. Ho resolen dient que el que hi ha no és una forma constituent
plurinacional, sinó una praxis política que sí te trets plurinacionals. Al
final van manifestar que el model més convenient per una reforma a Espanya
podria ser el model alemany.
En el torn de debat entre els assistents,
el conjunt d’intervencions van anar en el sentit de fer una reforma federal,
sense diferències ni asimetries, per resoldre el model d’estat a Espanya,
tenint molt en compte la formació en paral.lel de la Unió Europea com a
federació. Van haver molts atacs al model foral del País Basc i Navarra, sobre
tot per estar basat en uns “derechos históricos”, que al no ser drets de les
persones. no existeixen ni poden ser part de les raons o poders constituents.
Quan semblava que tot havia acabat, i tots estaven
tant contents, va demanar la paraula Miquel Iceta i va fer una intervenció en
sentit contrari: el federalisme ha de poder donar solució a l’existència de diferents
realitats nacionals en l’estat espanyol; potser des d’un punt de vista acadèmic
es pot dir que Canadà no és plurinacional però a ell ja li agradaria que el
català fos oficial a tot l’estat com ho és el francès allà; també li agradaria
que es pogués fer una pregunta clara als catalans sobre la seva forma d’integració
(o no). És a dir, per que el federalisme pugui ser una solució adequada a la
realitat espanyola, caldrà aprofundir en la dimensió plurinacional.
La resposta va ser –al meu parer- tremenda:
home, potser, si un cas, es podria fer un cert reconeixement dels símbols, de
les denominacions, de les particularitats, però des d’un punt de vista d’acció
política, però mai constitucional. Y entre riures, algú va dir: però això no li
agradaria a en Francesc de Carreras. I efectivament no li va agradar
A la sortida podies comprar el llibre. Vaig
intentar fer una ullada, però estava embolicat en plàstic i no vaig poder. Per
l’exterior del llibre em va venir un flaire de publicació poc comercial, més be
de llibre oficial, com de text per oposicions a advocat de l’estat. Aquest matí
he consultat per internet i resulta que
està editat per el “Centro de Estudios Políticos e Institucionales” del
Ministerio de la Presidencia del Gobierno de España. Això no invalida el
llibre, però no deixa de ser curiós que cap dels intervinents va fer esment a l’editor
institucional.
Resumint: quan es parla de federalisme
passa el mateix que quan es parla de democràcia: falta l’adjectiu qualificatiu,
doncs no és el mateix parlar de democràcia representativa, que liberal, que
directa, que popular, o que orgànica. En l’acte es va presentar com a federalisme
del segle XXI una concepció concreta del federalisme, la que correspon a una
forma d’organització homogènia, simètrica i igualitària d’un estat. Sense tenir
en compte les diferències existents dins del nostre estat, ni altres tipus de
concepció d’un estat federal.
JL Campa
(*) Federalismos
del siglo XXI. Javier Tajadura y Josu de Miguel Bárcena (eds.); prólogo de
Francesc de Carreras. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Mº de la
Presidencia. Desembre de 2014