Tot i que ahir mateix han estat rescatats més
de 3.600 immigrants a Itàlia, han passat uns dies dels més de 700 morts en
l’estret de Sicília i sembla que ha baixat una mica el nivell de noticies i
articles sobre el tema de la immigració il·legal al sud d’Europa. La situació
de pressió contínua sobre les fronteres europees (i sobre d’altres, però estan
mes lluny i ens afecten menys) em recorda una pregunta retòrica que vaig sentir
per primera vegada l’any 1993 quan vaig estar treballant uns mesos a Buenos
Aires: “Poden existir els camps de golf
envoltats de misèria?”
La qüestió es plantejava en relació als
anomenats countries, un concepte
d’urbanització i modus de viure que no existia aleshores a Espanya, i encara
ara són molt estranys. Es tracta d’urbanitzacions tancades, rodejades per
tanques altes amb filferro electrificat, amb una sola entrada –amb cotxe-vigilada
per seguretat privada, i que conté en el seu interior un conjunt de camp de
golf i cases unifamiliars, sense tanques de separació, i que en alguns casos arriben a tenir supermercat i
escoles pròpies en l’interior del recinte. Òbviament, el nivell de vida de les
persones que poden accedir a un country
és molt alt, i adopten aquesta forma de vida en la recerca de seguretat, un
valor que en moltes zones de Sud-Amèrica no és proporcionat per l’estat, al
menys al nivell que es dona a Europa.
Molt usualment, al costat de les tanques
que encerclen els countries, hi han
petites villes misèria, és a dir
barris d’infrahabitatges, sense molts serveis bàsics, amb gent amb rendes molt
baixes. Cóm aconsegueixen viure unes al costat de les altres sense problemes?
Doncs a base de un cert parasitisme: molts dels habitants en les villes de fora són els jardiners,
paletes, criades, electricistes, cangurs de les famílies de dins.
Es pot resumir la situació com un grup
petit de privilegiats, que tenen el poder suficient per impedir de forma
privada l’assalt del seu paradís, al temps que utilitzen en el seu interès la
necessitat de feina de un gran grup de gent que suporten l’extrema diferència
perquè obtenen una forma de vida mísera, però menys que els que no poden
accedir a treballar pels de dins. Aquests també tranquil·litzen les seves
consciències sota l’argument, més o menys explícit, de que gràcies a ells els
de fora poden viure.
És Europa un country, un espai privilegiat tancat i rodejat de misèria? Fins ara
ho ha estat, però sembla que la pressió dels successius moviments migratoris
està posant en crisi un dels pilars del sistema: el control sobre els que
entren en l’espai tancat. Efectivament, les crisis –i guerres- a Síria, Orient
Mitjà, Líbia i altres països després de les primaveres àrabs, la incapacitat de
oferir feina i vida digna en molts països d’Àfrica, la facilitat de les
comunicacions que ha fet que siguin conegudes les formes de vida mitja a
Europa, està fent que augmenti el nombre de persones que volen accedir a
Europa.
Es a dir, cada vegada hi ha més persones que
volen entrar al country, encara que
sigui per recollir les escombraries. Hi
han dos solucions: una és que trobin feina i forma de vida en altres llocs, en
especial on estan ja vivint, i que per tant no tinguin incentius per a venir.
L’altre és augmentar les defenses, incrementar els controls d’entrada, fer unes
tanques més altes i mes fortes, bombardejar
els vaixells abans que surtin de les costes d’Àfrica. Desgraciadament aquesta
és la via que sembla està prenent la Unió Europea.
Una imatge que ve molt al cas és la foto
adjunta, que va publicar-se fa uns mesos, on es veu el camp de golf de Ceuta (o
de Melilla, no recordo) amb gent jugant plàcidament, al mateix temps que es
veuen les tanques frontereres amb el Marroc, amb gent penjada intentant entrar
en l’espai europeu.
El mediterrani s’ha convertit de fet en un
mur que separa dos mons, dos sistemes, dos religions, dues concepcions de vida
i sobre tot dos nivells de vida diferents. Però hi ha més murs en el món; recordem
la frontera dels Estats Units amb Mèxic, el molt recent mur de separació entre
Israel i Palestina, la frontera entre les dues Corees. En tots ells unes
persones intenten traspassar-los i altres que no ho facin amb l’ús de la força
Des de molt jove, des de la vivència de la
construcció del mur de Berlin, tinc la percepció de que on hi ha un mur, on hi
han barreres que impedeixen la circulació de persones, hi ha un problema
d’injustícia. I el mur no és el problema, és el símptoma; i com en les
malalties, el que cal lluitar es contra la causa, no contra el efecte.
JL Campa