He pogut assistir a una presentacio que Diplocat ha fet en la GWU (George
Washington University) sobre el Proces
politic que s’esta donant a Catalunya.
Hi havien en total unes 60 persones. Bona part eren mitjans de comunicacio i persones catalanes i espanyoles residents a Washington.
Hi havien en total unes 60 persones. Bona part eren mitjans de comunicacio i persones catalanes i espanyoles residents a Washington.
Van incloure dos parts: una mes de explicacio i presentacio del tema, els
seus origens, els seus objectius I la seva situacio, i un altre potser mes
interesant, en el que persones alienes al proces i a Catalunya, van donar la
seva opinio sobre la situacio i la viabilitat de futur. Les idees mes
destacades que es van aportar van ser:
Madrid no es el problema principal. La seva posicio es absolutament
predecible i constant: No a la segregacio d’una part del seu territori. No
canviara.
La Comunitat Internacional (inclosa la ONU) tampoc ho es. Dira setanta
vegades que no a la independencia de qualsevol part d’un pais, fins que un dia
digui que si al nou pais, depenent de les posicions dels paisos principals del
mon.
Els USA adoptaran la postura que mes convingui als seus interessos en el
moment que ho considerin. Segur que sera molt important com valorin la
viabilitat del nou estat (i del anterior, suposo jo)
El problema es Bruseles, la Unio Europea. Bruseles ha evitat en els darrers 20 anys
pronunciar-se de respecte el dret d´autodeterminacio de manera formal pero ha
acceptat la indepedencia de determinats paisos. La seva actitud esperable sera el “wait and
see” com en el cas d’Escocia. La majoria de paisos del mon ja han reconegut
Kosovo, que es membre de la ONU i de Organismes multilaterals com el Banc
Mundial, pero encara 5 paisos de la Unio no el reconeixen. Entre ells Espanya,
per raons exclusives de politica interior.
I la UE tindra que enfrontar un problema de tipus quasi moral: no es tracta
d’acceptar o no a un nou pais en la Unio, sino d’expulsar a mes de 7.5 milions
de persones que ara ja son ciutadans de ple dret de la Unio. Si la independencia
es resultat d’un proces democratic i en llibertat, com es pot negar la democracia
i fer fora a ciutadans que ja hi son dins?
A favor de l’acceptacio de Catalunya per la Unio, esta la singularitat
catalana, doncs (tret d’Escocia) no existeix un subestat amb el seu volum
d’habitants, la seva identitat linguistica i cultural i les seves institucions.
En consequencia, no tindria per que ser un antecedent facilment utilitzable en
altres casos.
En Marc Sanjaume, profesor meu a la UPF i ara a la Universitat de Montreal, va aportar dades de diferents referendums d’autodeterminacio que han perdut les forces independentistes, l’ultim a Escocia. Tambe va advertir que quan es fa politica comparada amb altres processos d’autodeterminacio, cal comparar sempre “peres amb peres i pomes amb pomes”. Per tant, considerant que Espanya es un pais amb un sistema de democracia liberal i representativa, nomes es poden posar comparacions amb altres paisos del mateix sistema; es a dir Canada / Quebec i Gran Bretanya / Escocia. I amdos processos enfoquen el conflicte sobre la base del reconeixement mutu, la claretat, el debat lliure i el dret a decidir.
Sembla confirmar-se una tendencia en el mon actual a que hi hagin tres
nivells d-actors politics: el de les organitzacions supraestatals, el dels
estats classics, i el de les ciutats. La governanca de les grans ciutats pren
forca importancia i relleu, de forma que els “majors” son actors cada cop mes
influents i amb mes poder en la prestacio de serveis, generacio de cultura i
molt especialment d’ocupacio (a mes es tracta del nivell de poder mes proxim al
ciutada). En aquest aspecte, la forca de Barcelona com a ciutat, area
metropolitana, capital de Catalunya i marca global es molt important per Catalunya
i el seu (re)coneixement
S’identifiquen tres drivers per aconseguir ser reconegut com actor
internacional: Escoltar i entendre als altres (suposo es refereix a ser
realistes), engagement en el sentit d’establir
compromisos i tenir capacitat de dur-los a terme, i finalment argumentar molt
be les teves posicions.
Precisament en relacio a aquest ultim aspecte, el de l’argumentacio, el que
em va resultar mes sorprenent de la jornada va ser el baixissim nivell d’idees,
conceptes i raonaments de les posicions espanyolistes. Es van expresar a partir
de tres preguntes fetes per un senyor gran i dos estudiants joves a la GWU i a Georgetown
University, tots ells espanyols. A banda que en dos dels tres casos el
moderador (america de la GWU) va tenir que interrompre’ls i dir-lis que fessin
la pregunta que vulguessin pero no s’enrollessin, un va basar la espanyolitat
de Catalunya en que Cristobal Colon va tornar de descubrir America pel port de
Barcelona. Un altre va venir a dir que Espanya ja reconeixia les seves
identitats internes, doncs ell anava a Galicia i menjava pulpo, a Andalucia i
menjava Gazpacho i a Valencia Paella.
Els organitzadors van comentar que es van posar en contacte amb la
Embaixada espanyola per comunicar l’acte i convidar-los. Van rebre ¨la callada
por respuesta¨
JL Campa
Disculpeu la manca d'accents i algun error ortotgrfic, pero no dispose ni de teclat ni de corrector en catala
Disculpeu la manca d'accents i algun error ortotgrfic, pero no dispose ni de teclat ni de corrector en catala