Aquest cap de setmana tant el Periódico com
el País publicaven articles sobre els supermercats americans Wal-Mart (la
primera empresa en vendes del mon segons la revista Fortune). Aquests supermercats
estan posicionats en el sector de preus baixos i el seu públic pertany a les
capes mes pobres dels Estats Units.
Segons les dades aportades pel País, el benefici
net durant l’any 2014 va ser de 16.364 Milions de dollars, i el patrimoni familiar
dels germans propietaris de Wal-Mart és de 152.000 Milions. Tenint en compte
que l’empresa es va fundar el 1972, han aconseguit un increment patrimonial de
3.619 M$ cada any.
Doncs be, el sou d’un empleat a temps
complert és de 1.553 dollars, i fa temps que hi ha demandes per part dels
empleats –tot i les pressions que sempre a fet l’empresa per impedir l’existència
de sindicats- per aconseguir que el sou horari passi de 12,94 a 15 $ l’hora. Amb
aquest canvi el sou passaria als 1.800 $; aquesta pujada salarial significarà
un cost de 1.000 M$ anyals, és a dir un 6,1% dels beneficis, i menys d’una
tercera part de l’increment patrimonial anyal dels propietaris. També és
significatiu que la rotació del personal sigui d’un 50% el que indica unes condicions
laborals insatisfactòries.
Sembla també que els germans propietaris
dels supermercats no practiquen la clàssica filantropia dels milionaris
americans, doncs a banda d’alguna aportació a Museus que són del seu gust, no compleixin
amb la pròpia iniciativa corporativa de Wal-mart de aplicar un 1% del benefici
a ajuts, i no s’han adherit tampoc a la iniciativa Gates-Buffet de donar en
vida el 50% de la fortuna personal
També és destacable que el salari mínim als
Estats Units sigui en l’actualitat un 20% inferior al de finals dels anys 60.
Malgrat aquesta realitat, hi ha una forta oposició a la proposta d’Obama de
pujar el salari mínim a 10 $ l’hora.
Estem doncs davant d’un exemple clar de com
és de difícil aconseguir un contracte social que permeti obtenir beneficis
raonables a una empresa, al mateix temps que els seus treballadors poden gaudir
de sous dignes i suficients per a dur una vida digna. La cobdícia dels
propietaris i la prioritat del dividend sobre el pagament just de la força de
treball són dos trets del model d’aquests supermercats: en altres temps ho hauríem
definit com a explotació i apropiació de plusvàlues.
Aquest model te com a conseqüència
un fet que comença a fer-se evident també ara en el nostre país: disposar d’un
lloc de treball no garanteix sortir de la pobresa.
JL
Campa
PD: les portes comunicants entre política i
poder econòmic no es donen només a Espanya: Hillary Clinton es va asseure
durant un temps al Consell d’Administració
El País