dimecres, 23 de desembre del 2015

151223 SOCIOLOGIA BARATA (2): ELS NOMS DELS CANDIDATS

El passat 2 d’octubre vaig publicar un post amb un petit anàlisi en base als noms dels candidats a les llistes de candidats a les eleccions del 27S, classificant-los en noms en català, en castellà, noms iguals en els dos idiomes i noms en un altre idioma.
La conclusió que donava era que “En el supòsit –molt opinable- que el nom dels candidats tingui un significat polític, la conclusió és que existeix una correlació entre els noms dels candidats i la posició de cada candidatura en l’eix nacional: a més espanyolisme més noms en castellà, i a més catalanisme, més noms en català

Ho torno ara a repetir amb una petita adaptació: donat que les llistes per la circumscripció de la província de Barcelona –sobre les que faig el recompte- són ara de 31 membres només faré la comparació amb el total de les llistes i amb els 10 primers, que són les que tenen més probabilitats de resultar escollits
Els resultats pels total de les llistes són:







Els resultats globals donen un resultat equilibrat: un 40% tant en català com en castellà, i un 20% amb nom igual en les dues llengües. Però és un equilibri global que oculta diferències radicals entre les diferents candidatures, on són evidents tres subgrups diferents:
- L’espanyolista (PP+C,s) amb els seus candidats molt majoritàriament amb noms en castellà. En aquest cas considero destacable que entre els candidats de C,s només un tingui el nom en català.
- Terceres vies (PSC+ECP) que mostren un equilibri entre els seus noms, sense que hi hagi un biaix destacable cap a un idioma concret
- Sobiranistes pota negre (CiL+ERC). En aquest cas la situació es decanta cap a una majoria clara de noms en català. Curiós que en el cas de CiL cap candidat tingui el nom en castellà.

Si limitem les dades als 10 primers candidats, els resultats són:







Encara que es veuen també els tres subgrups anteriors, cal ressaltar que ERC passa a ser del subgrup de les llistes que tenen resultats equilibrats.
En el cas de C,s s’accentua el biaix cap als noms en castellà doncs 9 dels 10 primers tenen el nom en castellà, i l’altre no és en català. A més, si fem una comparativa amb la composició de noms el 27S destaca l’increment de candidats amb nom en castellà de C,s, potser responent al caràcter d’àmbit espanyol de les eleccions del passat diumenge; al setembre va tenir un 15% de candidats en nom en català i ara un 3%. La resta de candidatures no ha mostrat canvis significatius.

La conclusió és la mateixa que vem treure al setembre: existeix una correlació entre els noms dels candidats i la posició de cada candidatura en l’eix nacional. El canvi observable més significatiu és l’increment de noms en castellà a la candidatura de C,s. Aquest partit cada vegada és més el Partit Nacionalista Espanyol. Potser per això el crit de la seva militància és el “yo soy espanyol” i acaben de proposar un “Pacto por España”. Això sí, no es reconeixen a si mateixos com a nacionalistes.
Tinc un altra de conclusió: l’idioma dels noms dels candidats no és una anècdota ni un paràmetre independent de la ideologia i composició dels partits; està relacionat.

JL Campa





dilluns, 21 de desembre del 2015

RESULTATS DE LES ELECCIONS A CATALUNYA

Anàlisi de les xifres dels resultats a Catalunya de les eleccions generals d’ahir:

Per primera vegada no hi ha cap partit que superi el 25 % dels vots en unes eleccions al Parlament espanyol. Venim d’un escenari “clàssic” on dos partits (PSC i CiU) superaven normalment aquest percentatge mentre els altres es movien més aviat entre el 10% i el 15%. Ara tots es concentren en una forquilla entre el 11 i el 16%, amb l’excepció del 24,7 de ECP.   

Aquesta concentració significa una situació molt variable de cara al futur. Petites oscil·lacions en les preferències populars poden canviar de forma important l’assignació d’escons. És una mostra clara i evident de que estem en una situació de canvi en el sistema polític català
La principal senyal d’aquest canvi és la caiguda dels dos principals partits a Catalunya des de 1977. El PSC, amb la mateixa candidata Carme Chacón, ha passat en vuit anys de recollir el 45% dels vots al 15,7%. La coalició CiU de moure’s en la franja del 30% de vots a ser quarta opció amb el 15%. En relació a les eleccions de 2008, abans de la sentència que va invalidar l’Estatut al 2010, aquestes dues formacions van recollir 1,94 milions de vots, i ara 1,15: han perdut doncs quasi 800.000 vots.

Per si ho volem mirar des del punt de vista del procés, seguint el model fet servir pel 27S (veure blog del 28 de setembre) , he confeccionat el següent quadre resum:  
 

Com es veu en la última fila, el percentatge de vots donat a formacions que defensen canvis importants en l’arquitectura institucional actual (reforma federal, referèndum a Catalunya, independència) representen aquest vegada un 74,7% del total. Un 25,3% dels votants a Catalunya són partidaris o de la continuïtat o d’una reforma re-centralitzadora. Mal resultat una vegada més per les forces immobilistes; continua la petició d’un canvi institucional i constitucional.
Es veu també que un 41,7% voten a opcions que consideren que l’únic objecte de sobirania és el conjunt del poble espanyol, i els que consideren a Catalunya com a subjecte polític sobirà són el 58,3%. En les eleccions del passat 27S, aquests percentatges van ser del 39,8 i el 48,6% respectivament. Possiblement la lleu baixada del sobiranisme és un efecte de l’abstenció de molta gent de la CUP.  
El que ha variat és el balanç dins de les opcions sobiranistes: el dret a decidir ha pujat quasi 15 punts, mentre que l’independentisme ha baixat del 48,6% el 27S al 32,5 d’ahir. El primer ha pujat mig milió de vots i el segon ha baixat 800.000.

Fem ara uns apunts sobre els resultats de les candidatures, comparant amb la història de les eleccions generals a les Corts espanyoles
DiL (fins ara CiU). El pitjor resultat des de la restauració de la democràcia. El 15,1% d’ahir és inferior al 16,4 de les eleccions de 1979. De fet, des d’aquell any no havia baixat del 20% de vots mai. Respecte a les anteriors eleccions de 2011, ha perdut quasi el 50% de votants. I els seus dirigents saber què vol dir el verb “dimitir”
PSC. Ja s’ha comentat la davallada en les 2 ultimes eleccions generals. Ara volen presentar els resultats d’ahir com “salvar els mobles” per que comparen els quasi 590.000 vots rebuts amb els obtinguts en les recents eleccions autonòmiques que eren uns 525.000. Però als 2008 van rebre 1,69 milions de vots; és a dir, han perdut  2/3 dels seus vots. Segueixen aquella dita que diu “de derrota en derrota fins a la victòria final”. La Chacón no renunciarà a l’escó, es passarà la legislatura sense aparèixer a Catalunya i ¿tornarà per les properes eleccions?  
PP: per primera vegada des de 1979, quan encara era Alianza Popular, el primer partit a Espanya és l’últim a Catalunya, amb només un 11,1% de votants. Són els pitjors resultats des de 1989 i ha perdut 300.000 vots respecte a 2011. L’àngel de la guarda Marcelo ha estat despistat aquest dies, o s’ha canviat de partit.
ERC: amb quasi el 16% de vots i 9 diputats supera els millors resultats de 2004 quan va obtenir 8; ha recollit 350.000 vots més que aleshores. Aconsegueix superar a Convergència per primera vegada i sembla possible que és consolidi en el voltant d’aquest 16%. És ja el primer partit independentista.
C,s. Els 489.000 vots rebuts semblen pocs davant les expectatives de les enquestes i mediàtiques doncs semblava que podia ser el primer partit i ha acabat sent el cinquè. De fet en relació al 27S ha perdut quasi 250.000 vots. El vot útil anti-independència els ha deixat per no ser un vot útil anti-crisi. A hores d’ara deu ser el partit més interessat en que la CUP recolzi la investidura de Mas, doncs deu ser el menys interessat en que torni a haver eleccions autonòmiques.
ECP. El guanyador clar. Si comparem amb els resultats històrics dels partits i coalicions a l’esquerra del PSC, es veu que ha arribat a quasi un milió de vots, quan el millor resultat del PSUC va aconseguir 558.000 al 1977 i ICV en les anteriors eleccions va recollir 280.000, que eren la quantitat més gran també des del 1977. La preferència per l’eix social, l’esquerra-dreta, i l’opció clara –a Catalunya i a Espanya- pel referèndum que doni expressió al dret a decidir de Catalunya han pogut ser la base del seu èxit.

En resum: època de canvi, nous actors, inestabilitat, necessitat de polítiques diferents, prioritat per l'eix social, cal resoldre el problema de Catalunya (de Espanya també)


JL Campa     

dissabte, 19 de desembre del 2015

REFLEXIONS SOBRE LES ELECCIONS GENERALS DE DEMÀ

Sobre la campanya:
-     En un país amb una mínima cultura democràtica Mariano Rajoy ja no seria candidat amb possibilitats. Ni als Estats Units, Regne Unit, França o alemanya es votaria a un candidat que es nega a debatre amb els altres candidats. De fet, al propi Mariano no se li hagués ocorregut no anar al debat.
-     Hi ha un dualisme més accentuat que mai en el tractament de la campanya. Els mitjans públics estan sotmesos als criteris restrictius de la Junta Electoral i limitats en els seus criteris, minutatjes i continguts; això els fa cada vegada menys rellevants en el “mercat” electoral. En canvi, els mitjans privats  poden escollir qui va als debats (no s’ha permès assistir a partits parlamentaris i s’ha convidat als nous emergents sense representació), i són lliures de donar més o menys temps i de decidir els criteris de selecció i enfocament de les informacions electorals, en funció dels criteris de les direccions de les emissores i mitjans.
Una vegada més el concepte privat passa per davant del concepte públic; i no tinc clar que en aquest tema sigui una millora democràtica.
-     Sorprenent la desaparició del problema català dels temes principals de la campanya. Fa poques setmanes era qualificat com el desafiament més important de la història d’Espanya o quasi. Em temo que la raó està més a prop de que no volen dir les seves propostes sobre el tema que no pas per que donin el tema per acabat pensant que “el independentismo ha perdido su propio plebiscito
-     En qualsevol cas, es tracta d’unes eleccions diferents a les anteriors: candidats nous (tret del Sr. Rajoy), dos partits nous, possible trencament del bipartidisme vigent des de la transició, aparició d’un possible eix nou-vell que es creuaria amb el clàssic esquerra-dreta. Veurem si els resultats donen pas també a una nova acció política.

Sobre els partits que es presenten a Catalunya:
PP: Després de quatre anys de governar amb majoria absoluta, desmuntant l’estat del benestar en mig de la crisi econòmica, incomplint de forma flagrant el seu programa electoral, “permetent” per inacció l’augment de l’independentisme,  amb la corrupció esquitxant al seu propi líder, es podria esperar que fos expulsat del govern i del poder. Doncs sembla que encara que pot ser el partit que més perdi (en diputats), pugui guanyar i continuar en el govern. El seu “sol electoral”, d’arrels molt conservadores, es molt alt i pot donar-li el primer lloc.
A Catalunya, territori que el PP dona per perdut, pot ser la força que obtingui la representació més petita (amb permís d’UDC). És a dir pot passar que el primer partit a espanya sigui l’últim a Catalunya.

PSOE: és en l’actualitat el partit que rep el vot conservador d’esquerres (no és un oxímoron, en la societat actual és possible ser formalment d’esquerres i tenir por als canvis), que no és vist com un partit alternativa sinó com el partit de l’alternància dins del estatus quo institucional. Quan prometen canviar les coses, són un cas paradigmàtic de manca de credibilitat. També té un sol electoral molt alt, en especial a Andalusia.
En el tema català en els últims quatre anys, de forma paral·lela a la seva davallada electoral, ha canviat com un mitjó: el PSC és ara de facto una federació més del PSOE, no reconeix a Catalunya com a nació ni a Espanya com a nació de nacions, ha abandonat el dret a decidir, el seu federalisme és uniformista amb algunes “singularitats”. Possible cinquè lloc a Catalunya, el que podria fer augmentar la singularitat catalana dins d’Espanya: els dos primers partits espanyols els últims a Catalunya

DiL (fins ara CDC): Convergència ha aconseguit el record de ser l’únic partit que en quasi 40 anys no s’ha presentat mai a unes eleccions amb les seves sigles, aconseguint malgrat tot molt poder. El nou nom del partit és horrorós, els cartells electorals són tenebrosos, i el candidat principal és “la voz de su amo”. Juguen també en contra seu el tema de la corrupció –que no s’esborra amb un canvi de nom- i l’embolic de les negociacions amb la CUP.
Suposo que a nivell català tenen encara una gran massa de votants que, malgrat el nou posicionament independentista i les cessions –reals o no- amb la CUP els continuarà votant. Tot sembla que poden quedar quarts. Si és així, ¡quin gran èxit els anys de la presidència d’Artur Mas!

ERC: El tiquet o dupla Rufián / Tardà és només atractiu pels convençuts. La idea de posar un “xarnego” castellano-parlant de Santa Coloma com a número ú podria haver estat molt atractiva per poder eixamplar el ventall de votants, però la veritat no crec que siguin uns bons representants del que és –i del que vol ser- Catalunya. Per un altre banda, qualificar a la Constitució espanyola de feixista, per molt que Fraga fos un dels seus “pares”, és o una mostra de desconeixement històric, o de sectarisme.
De tota manera, possiblement recollirà la majoria del vot útil independentista. Estarà en el pòdium dels 3 primers.

C,s:  Partit suflé. Clar exponent d’una construcció mediàtica, tant per les televisions com pels diaris. Formació política quasi unipersonal: Albert Rivera fent de nen jesús al temple sent admirat per tots els que tenen ganes de deixar-se entabanar i la resta de membres de la seva candidatura fent de “palmeros”. Propostes neoliberals ensucrades, envolcallades en un marc ideològic de conservadorisme modernet, i un espanyolisme radical neo-lerrouxista.  Sense cap experiència de poder: no han governat ni un barri d’una ciutat. Però amb capacitat de recollir vots de la dreta si l’esmentat eix nou-vell acaba tenint importància
A Catalunya serà difícil que reculli el mateix nivell de suport que en les ultimes eleccions. El fet de ser generals dona un cert plus als partits clàssics espanyols; a més, en determinades zones en les que van guanyar a les municipals Ada Colau i semblants, aquesta vegada competirà amb un grup que presenta un perfil molt més clar que en les passades autonòmiques. Estarà possiblement en el podi, però dubto que en el primer lloc; possiblement en tercer lloc

ECP (O sigui: En Comú Podem). El nom continua sent el pitjor, quasi al nivell del que van fer servir el passat setembre: CSQP. A nivell espanyol Podemos sembla estar fort. Per una banda no té experiència de poder, però -a diferència que C,s- des de les ultimes municipals ha aconseguit que la gestió de les alcaldies de certes grans ciutats li doni credibilitat i presència com a força fiable. Han passat de la revolució al possibilisme en poc temps, però conserven intacte la imatge de poder ser un canvi real i ordenat. Són un neo-esquerranisme que caldrà veure, si arriba a tenir responsabilitats de govern, si no cau en les mateixes contradiccions que la social democràcia clàssica en ares del realisme polític.
A nivell català cal esmentar positivament que hagin aconseguit que Podemos expressi de forma clara a nivell de tota Espanya que cal fer un referèndum només a Catalunya. És a dir: defensa el dret a decidir de Catalunya, i això és un reconeixement com a subjecte polític; és un gran trencament amb la situació actual de relacions Catalunya - Espanya, independentment del resultat del possible referèndum. La previsió és que pot ocupar una de les dos primers posicions a Catalunya.

UDC: Pot ser la sorpresa de la nit electoral. No tant per que obtingui un gran resultat sinó per que obtingui un parell de diputats que la majoria d’enquestes li neguen. Crec que a hores d’ara existeix un perfil de votant de dretes, demòcrata, molt catalanista, que no vol trencar amb Espanya però no vol continuar com ara, que té difícil poder votar a cap de les altres opcions. Potser ens trobarem amb un cert vot ocult i el Sr. Duran podrà seguir anant al Palace quatre anys més.

I a nivell de tota Espanya, què pot passar?
La competició és entre quatre i els seus resultats poden ser ajustats oscil·lant entre el 30% i el 18/20%. El nombre d’indecisos és encara molt alt, el nivell de participació és una incògnita, i seran determinants els resultats en províncies petites, on obtenir un tercer o quart diputat pot fer canviar l’assignació d’escons que fins ara ha estat molt marcada pel bipartidisme.
En qualsevol cas, suposant que un sol partit no obtindrà els escons necessaris per poder governar en solitari, el tema està en les possibles coalicions o aliances. Ara tots diuen que no pactaran amb ningú, però el dia després començaran les negociacions per obtenir el poder. El que sigui el més votat és el que portarà la iniciativa i els altres negociaran el seu recolçament.
Si suposem que el més votat serà el PP, només podrà col·ligar-se amb C,s o PSOE. En el primer cas primaria l’eix ideològic: un partit molt conservador en l’econòmic i social aliat amb un neo-conservador en els mateixos temes. En el segon cas, CC+PSOE -la Große Koalition, la gran coalició- la col·laboració estaria basada en la continuïtat de l’estatus quo institucional espanyol i europeu.
Si el més votat fos el PSOE, aquest podria tenir capacitat de aliar-se amb qualsevol dels altres tres partits, doncs ocupa una posició més central que no el PP. No considero, tret de una gran sorpresa que deixés en ridícul totes les enquestes pre-electorals, que el PSOE pugues formar un govern majoritari només amb C,s o Podemos. Tampoc crec versemblant pensar en C,s o Podem com guanyadors en primer lloc .
El que si descarto és un tripartit contra el PP: Espanya no te cap cultura política en coalicions de governs i el poder mediàtic ha cremat el concepte de “tripartit”.
Òbviament puc equivocar-me, però, no sé si és la intuïció o el temor, tinc la impressió que estem més a prop d’una gran coalició PP-PSOE que no pas d’altres combinacions. La justificació que es donaria seria plural: sortir de la crisi de forma menys abrupta, necessitat de fer gran reformes legals i institucionals consensuades, aplicar una política de apuntalament d’una Espanya unida, consolidar al nou monarca Felip, donar seguretat als “mercados”, trobar gran recolzament en les institucions europees, i fins i tot col·laborar en les polítiques de seguretat contra l’amenaça del terrorisme islamista. Un “todo por la patria” postmodern, utilitarista i potser post-democràtic.
Veurem 
JL Campa

diumenge, 6 de desembre del 2015

EL VOT TELEMÀTIC, NOVA FORMA DE PARTICIPACIÓ POLÍTICA

Fa uns dies vaig llegir que un vicepresident del Parlament andalús havia portat al Parlament de Catalunya una proposta per poder fer a Catalunya un referèndum legal per mitjà d’un procés participatiu basat en el vot per internet *.
No és pròpiament això el que em va interessar, sinó el que implicava el mecanisme proposat, que era ni més ni menys que implantar un sistema mixt entre la democràcia representativa i la participativa.
Em sembla una via molt interessant i amb molt de futur. Explicaré com me la imagino:

La condició prèvia és disposar d’una forma de votació per mitjans telemàtics que permeti a qualsevol ciutadà poder exercir el seu vot de forma electrònica des de qualsevol ordinador connectat a internet.
Donat això, les eleccions legislatives escollirien als representants –els Diputats- sota unes regles de representació que podrien ser fins i tot les actuals. El total del cens electoral escolliria els seus representants per a tota la legislatura, amb la finalitat d’exercir les funcions clàssiques de la democràcia representativa.
L’aprovació d’una nova Llei podria seguir els tràmits semblants als actuals fins arribar a aprovar un projecte de Llei definitiu. Aleshores, s’esperaria un període de temps (una setmana per exemple) abans de procedir a la votació de la Llei per part dels Diputats.
Durant aquest període, els ciutadans podrien emetre telemàticament el seu vot en relació a la proposta de Llei. Amb la característica bàsica que cada vot emès de forma directa pels ciutadans, resta de la capacitat de decisió de la càmera representativa. És a dir, si durant el període de votació popular hi participa un 10% del cens electoral, el vot del Parlament comptaria només un 90% i seria complementat pel resultat del 10% del vot popular. En un extrem, si tot el cens participés en la votació el vot dels Parlamentaris no hi contaria: la Llei seria aprovada –o no- per democràcia directa. En l’altre extrem, si cap ciutadà hi participés, la llei seria aprovada –o no- pel mecanisme clàssic de la democràcia representativa: per votació dels Diputats.
Immediatament acabat el termini de votació popular –i sense conèixer els resultats- els Diputats voten la llei segons el seu criteri. Però el seu vot només tindria el pes proporcional a la part del cens que no hagués exercit el seu dret a votar la Llei   

Veiem un exemple numèric, suposant un cens de 10 milions de votants, que donen lloc a un Parlament amb 100 escons i quatre partits. En funció del vot de cada grup parlamentari una llei és aprovada de la següent forma:
  Introduïm ara la participació directa dels ciutadans mitjançant el vot telemàtic. En base al percentatge de participació (40%) i als resultats (20% a favor de la Llei; 70% en contra; 10% d’abstencions) es poden calcular els “escons equivalents” que són respectivament 8, 28 i 4.


 Aquests 40 “escons equivalents” es resten del total del Parlament, i la votació dels Diputats es recalcula proporcionalment a la representativitat resultant, que en l’exemple mostrat resulta ser de 60 escons. La suma dels 40 més el 60 dona el total d’escons del parlament, 100.



Com es veu, la participació del 40% del cens en el procés de votació, i el sentit dels vots emesos,  faria variar el resultat obtingut en cas d’utilitzar només els mecanismes de la democràcia representativa. La Llei no seria aprovada.
Òbviament caldria afinar la proposta per a adaptar-la a l’existència de “restos” en les divisions d’escons, circumscripcions de diferent tamany, etc. Però l’important és el concepte de poder conjuminar en una sola acció la votació parlamentària amb la popular.

La conseqüència més previsible d’introduir un mecanisme participatiu d’aquest tipus seria la funció “in vigilando” que faria la ciutadania sobre les actuacions dels seus representants polítics. Aquests tindrien per una banda d’estar molt atents als desitjos i preferències de la ciutadania, i en sentit contrari explicar-se molt i treballar els mecanismes participatius per a no acabar contradits pels seus electors.
L’oportunitat és incrementar la participació ciutadana i el control sobre els representants escollits. Implicaria un gran capacitat d’explicació i lideratge per part dels Diputats quan volguessin aprovar alguna cosa en un sentit oposat a l’opinió existent. El risc és incrementar les actuacions en base a enquestes, amb els polítics seguint el camí més fàcil i populista.
Com a referència encara que en un cas molt diferent, recordar que a Suïssa tenen un sistema de tramitació legislativa que contempla la possibilitat d’un referèndum final (no obligatòria; només si 50.000 ciutadans o 8 cantons ho demanen). L’existència del possible referèndum fa que tots els actors el tinguin en compte i per tant intentin no provocar rebuig amb les seves propostes de llei. Un instrument de la democràcia majoritària incentiva a buscar el consens com a forma política.
En la proposta explicada, el referèndum -un mecanisme de la democràcia directa–, facilitat a més per les possibilitats ofertes per les noves tecnologies de la informació, podria incentivar que legislar sota formes de democràcia representativa es fes tenint molt més en compte l’opinió del conjunt de la ciutadania.
JL Campa

















diumenge, 29 de novembre del 2015

CONSEGUIR EL EFECTO SIN QUE SE NOTE EL CUIDADO

se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado
El paràgraf es conegut i forma de part d’una Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla del  29 de gener de 1716 en relació a com actuar per anar introduint la llengua castellana a Catalunya, sota el regnat de Felip V.
El Govern del PP, i la majoria de les institucions de l’Estat, estan actuant amb el mateix criteri, no sols en els moments actuals, sinó des del principi de l’actual legislatura. I ho fan no només en referència al problema polític a Catalunya, sinó també en la resposta al moviment dels indignats, a la desconstrucció de l’estat del benestar, i als criteris i efectes de la sortida de la crisi econòmica. Ho fan de diferents formes:
- Domini del relat polític a nivell de l’Estat, a partir del control dels mitjans de comunicació. Sobre això –tot i discrepar del paral·lelisme amb la transició- val la pena llegir l’article de Suso de Toro “L’Espanya dissenyada: la Retransició” a l’ARA. Una frase del text: “La implicació de les grans empreses de comunicació, amb el govern espanyol i la banca al darrere, és total”
- Voluntat de recentralització. En el fons consideren que el model autonòmic “es un lio” i una nova versió dels regnes de taifes i els cantonalismes. Amb això juguen amb avantatge, doncs es fonamenten amb una majoria del poble espanyol: recordar que com dèiem el 15 de setembre, les enquestes del CIS mostren que quedar-se igual que ara o reduir les autonomies recull un suport de prop del 70% a Espanya (només del 23% a Catalunya).
- Aquestes accions centralitzadores tenen a més l’argument de la racionalització administrativa, de l’eficiència en l’ús de recursos públics. S’arriba al argument final: ho fan per salvaguardar la igualtat entre els espanyols en la recepció de serveis.
- A més, quan arriben d’Europa els criteris de disminució de la despesa pública, el Govern central fa un repartiment esbiaixat de l’esforç a fer. Exemple: Pel 2016 l’administració central de l’estat podrà tenir un dèficit del 2,6%, mentre les autonomies, que presten els serveis finals als ciutadans, només un 0,3%.
- Totes les forces han estat mobilitzades, en especial el Imperio de la Ley. El Govern com impulsor de Lleis i de Decrets Llei en base a la seva majoria absoluta en las Cortes, el Tribunal Suprem i el Constitucional, la Fiscalia i l’abogacia del estado. Són les forces –no armades- que l’Enric Juliana anomena la Brigada Aranzadi: Dícese de la conjunción de altos funcionarios del Estado, magistrados y juristas, que vertebran en estos momentos el principal poder fáctico español, una vez que el Ejército ha dejado de ejercer esa función.  
- Previsió de certes reformes constitucionals per millorar la representativitat electoral: a vegades es parla de llista única a nivell de l’Estat, a vegades de llista única per recollir els “restos” de vots que no han obtingut representació. Però en el fons es busca un sistema per aconseguir que dins del sistema bipartidista espanyol, el partit bisagra no sigui nacionalista, sinó nacional a nivell d’Espanya.
- Fer efectiu i evident que el govern espanyol te “la clau de la caixa” de les autonomies (tret de País Basc i Navarra). Ho ha demostrat en el recent episodi de pagament del FLA, aconseguint que el Govern català es poses de genolls i poses espelmes per poder cobrar, amb l’alegria evident –i humiliant- de la Vicepresidenta Soraya). I ho han aconseguit fer, amb quasi la meitat dels Diputats del Parlament de Catalunya assentint-hi, sinó aplaudint directament.
- Seguir amb l’estratègia de la negació de l’altre, del no reconeixement de l’interlocutor, del problema polític per tant. Una altre forma d’humiliació.        
  
Mentrestant a Catalunya, dos mesos desprès de les eleccions, seguim sense President, sense Govern, sense que es pugui preveure una legislatura amb capacitats polítiques fortes i estables. Si des del primer dia la investidura o no d’en Mas recorda l’antiga baralla entre “primer la guerra o primer la revolució” de tant infaust final, què no pot passar en el procés d’elaboració d’una nova Constitució en els propers divuit mesos. Caldria recordar l’ordre natural de les coses: Els Estat Units van declarar la seva independència el 1776 i van aprovar la seva Constitució el 1787; dotze anys desprès!
La lectura errònia dels resultats, ja comentada en anteriors articles, ha portat a la equivocada Declaració del Parlament, donant a l’Estat un espai per fer la seva política. Ja no està davant d’un moviment popular i creixent de persones que nomes demanen poder votar el seu futur com ho poden fer canadencs i escocesos. La crida a que només es compleixin les normes emanades del propi Parlament ha posat a l’estat espanyol en el “costat bo”, li ha donat aire i legitimitat, al menys en les relacions internacionals.
Crec que la sortida és retornar a la unitat d’acció i de sentiment que tenia la reclamació del dret a decidir; tornar a demanar un referèndum on els catalans puguin expressar la seva voluntat de continuar –o no- en el marc estatal d’Espanya.

Com a cloenda explicar que recordo una sortida a muntanya que vaig fer fa molts anys amb 3 companys per fer el pic de Perdiguero. Quan ens faltaven uns docents metres per fer el cim el cel es va tapar i va començar a nevar. El nostre guia, el mes experimentat de tots, va començar a fer-nos córrer cap a baix i no ens va deixar parar fins que la neu es va convertir en pluja. Vam arribar als cotxes xops i fotuts, però uns anys després vam tornar i vam fer el pic. 
JL Campa

dimecres, 18 de novembre del 2015

QUAN ES CONSIDERARÀ QUE L’ESTAT ISLAMIC HA ENVAIT POLÒNIA?

El regim nazi després de la primera guerra mundial va refer l’exercit (contra l’estipulat al Tractat de Versalles), militaritzar la Renània (1936), intervenir a la guerra civil espanyola (1936), annexionar-se Àustria (1938), ocupar els sudetes (1938) i també Txecoslovàquia (1939). En els acords de Munich al 1938, el primer ministre britànic Chamberlain va creure que havia posat les bases d’una pau duradora. Però l’1 de setembre del 1939 Alemanya va envair Polònia i aleshores França i la Gran Bretanya van decidir declarar la guerra a Alemanya.
L’Estat Islàmic va fer el 2014 més de 1.000 accions que han causat 6.036 morts i quasi 6.000 ferits. Han fet de les degollacions espectacle de terror, han destruït patrimoni cultural de la humanitat, han esclavitzat dones, han fet caure avions, han extorsionat al seus conciutadans. En el gràfic adjunt (tret del NYT) es mostren els atacs contra objectius civils fora de Iraq i Síria durant el que portem de 2015, que han fet ja quasi 1.000 morts.

Recordar també que a la guerra de Síria han mort ja 300.000 persones i hi han 12 milions de desplaçats. I bona part del mon occidental col·labora d’una manera o altre amb les diferents faccions i països enfrontats defensant interessos particulars: venda d’armament, compra de petroli amb sucoses comissions pels intermediaris, construcció d’infraestructures, acceptant esponsorització de samarretes, etc.
I ara retorno a la pregunta de l’encapçalament: ¿quan el món occidental i l’eslau, amb les Nacions Unides, consideraran que ISIS i els extremistes islàmics han traspassat la línia vermella, han “envaït Polònia”? ¿Quan tindran la percepció que no es poden permetre més accions armades contra la població civil? Quines polítiques decidiran adoptar per superar el problema? Esperem que no sigui només la militar.
Per rumiar sobre la complexitat del problema, res millor que incloure part de l’article d’en Josep Ramoneda avui a l’ARA:
 LA GUERRA. És indubtable que el terrorisme jihadista s’ha convertit en un greu problema per a Europa. Però és discutible el discurs de la guerra que les autoritats europees, seguint Hollande, semblen assumir com a resposta. En primer lloc, perquè sobreestima l’enemic. ¿És possible que el president de la República Francesa cregui que l’autoproclamat califat islàmic és un estat capaç de posar en perill França? En segon lloc, perquè regala als terroristes els pocs èxits que poden aconseguir: el reconeixement com a enemic número u; la modificació de la legalitat democràtica per vies autoritàries, i el condicionament de la vida i els hàbits dels ciutadans. En tercer lloc, perquè desorienta sobre la dimensió real del problema, que és un conflicte fonamentalment islàmic, i no una guerra entre l’islam i Occident. ¿Algú s’ha preguntat quants musulmans ha matat l’ISIS des de divendres? En quart lloc, perquè l’11-S ja es va demostrar que la guerra com a resposta és un desastre. En cinquè lloc, perquè no es donen les condicions per a una guerra que aconsegueixi la destrucció de l’Estat Islàmic. Es va veure en la reunió del G-20 a Turquia. Ni el dol per París va permetre aparcar les diferències. Quants dels que hi eren han utilitzat l’ISIS en benefici propi? Ni tan sols a França hi ha la unitat indispensable per anar a la guerra: després d’entrevistar-se amb Hollande, Nicolas Sarkozy demanava al president que rectifiqués la seva política exterior i assumia l’agenda de Marine Le Pen. Misèria electoralista. En sisè lloc, perquè la ciutadania francesa no està preparada per entendre i assimilar el concepte de guerra: per sort, fa 50 anys que no l’han vista.

La declaració de guerra en el fons és una declaració d’impotència dels governants que es veuen confrontats a atacs sectaris, nihilistes (matar morint), dirigits des de fora i organitzats dins d’Europa, que poden acabar sent una prova límit per a una Unió Europea que hauria de dissenyar una estratègia conjunta per a aquest tipus de conflictes, i que viu l’amenaça del retorn al tancament en els estats nacionals. La funció dels governants no és propagar el pànic. És actuar en tots els fronts contra un enemic que pot fer mal, però no pot desestabilitzar França, llevat que ens ho acabem creient. La guerra al terrorisme no pot ser la coartada per entregar la societat liberal democràtica a l’autoritarisme post democràtic.

dilluns, 16 de novembre del 2015

CADENA D’ERRORS

El 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució a favor del dret a decidir que va tenir el recolzament del 63% dels Diputats, al que es podria afegir un 4% corresponents als crítics del PSC que no van votar en cap sentit. Després de les eleccions del 27S els partidaris de la independència son el 53% dels diputats, els del dret a decidir un 8% i els dependentistes  un 39%. S’ha passat d’un 67% de partidaris com a mínim del dret a decidir a un 61%; en aquest sentit s’ha perdut força. Abans hi havia la majoria necessària per endegar una reforma estatutària i ara no hi hauria suficient.
El 9N de l’any 2014 es va fer l’acció participativa en forma de referèndum sobre la independència de Catalunya. Els resultats del 9N van donar que el 91% dels que van participar ho van fer en un sentit favorable al reconeixement de Catalunya com Estat, i el 81% com estat independent. Un altre forma de mirar els resultats és que va participar “només” el 43% del cens electoral i per tant hi havia una bona part del cos electoral que no havia participat. Era de suposar que hi havia un vot ocult, que se’l volien apropiar –sense dades- tots els partits.
Un cop fetes les eleccions del 27de setembre del 2015, amb una participació històrica del 75%, els partidaris de la independència han significat el 48% dels votants, els de Catalunya com Estat no independent el 9% i els contraris al reconeixement de Catalunya com a subjecte polític han recollit el 39% dels vots. Però en nombre de votants, del 9N al 27S l’independentisme ha crescut un 6%, els sobiranistes no independentistes un 58% i els dependentistes un 1435%.
Fins el 9N el moviment sobiranista, en base a ser transversal, inclusiu, democràtic, pacífic, tranquil, i a demanar principalment poder votar el seu destí, ha comés una sèrie d’errors que li estan restant força i capacitat d’aconseguir els objectius inicials:
-     Lectura equivocada dels resultats del 9N. Els més abrandats van creure que la victòria en un referèndum era possible. En realitat van estar mes encertats els que van dir que hi havia molt vot ocult no favorable a la independència. 
-     Abandonar la reclamació del dret a decidir i enfocar-se només en la independència. Significa escollir la puresa sobre l’amplitud; avançar en base al més convençuts, renunciant a ampliar a noves capes socials. A més és no saber llegir les dades: en la segona onada 2015 del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, “només” un 37,6% dels catalans es mostren partidaris de la independència; són molts, són més que mai, són més dels que es podia pensar fa 5 o 10 anys, però estan lluny de ser la majoria.
-     Deixar-se portar per la pressa. Identificar que hi havia una finestra d’oportunitat que no es podia deixar passar: o ara o mai, la tenim a tocar, que la prudència no ens faci traidors. I el projecte d’independència és més comparable a fer un cim de 8.000 que no pas a fer un kilòmetre vertical.
-     Convocar eleccions a Catalunya abans de les espanyoles. Una vegada més la pressa, basada suposo en la suposició de poder guanyar-les com a “eleccions plebiscitàries”. La situació actual sembla afavorir una possible victòria del Partit Popular en el conjunt de l’estat.
-     Optar per una candidatura independentista unitària, que no ho era en la realitat, quan s’hagués pogut optar per incloure un punt comú sobiranista en diferents candidatures. (veure article 6/10/14) A més, aquesta candidatura unitària es desfà en les properes eleccions al Parlament espanyol. ¿Què hi havia de bo en presentar-se junts que ara ja és dolent?    
-     Nova lectura equivocada d’uns resultats electorals. El 19S el moviment independentista no va guanyar el plebiscit en vots; i en escons no va aconseguir el nombre suficient per fer una reforma estatutària. Calia haver adequar el ritme i els propers objectius a la realitat, no als desitjos.
-     Malgrat l’anterior, s’aprova una Declaració de desconnexió amb Espanya, basada en dades errònies (la lectura dels resultats com victòria de l’independentisme), amb una frase molt desafortunada (“El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d'aquesta cambra”) que sembla aïllar a Catalunya de l’ordre mundial, i fer-la de forma prèvia a la formació del Govern, que està costant deu i ajuda. Què diferent hagués sigut una declaració de voluntat de continuar reclamant un referèndum formal i demanant al món poder exercir aquest dret democràtic!.
-     Oblidar que com ja fa anys diu Ferran Requejo -gens sospitós d’espanyolisme- ets independent no quan et declares com a tal, sinó quan els altres et reconeixen com independent. I no es pot anar reclamant la independència quan no tens ni la mitat dels vots favorables. Hem de tenir en compte que un referent internacional i acadèmic com és la Llei de Claredat del Canadà parla de la necessitat d’obtenir una majoria clara a una pregunta concreta y clara en un referèndum específic ... per poder iniciar un procés de negociació amb l’estat del que et vols separar.  
-     Voler ser un nou Estat d’Europa és un repte molt difícil. S’enfronta a l’estatus-quo europeu i internacional, molt resistent als canvis. Aconseguir complicitats, “vendre” el nou producte, establir lligams per sobre dels existents, no és una tasca fàcil. I has de fer-ho de forma constant, pacient, carregat de raons que l’altre et pugui entendre i avalar. I fer-ho sense errors. En aquest context, he trobat sempre a faltar en les manifestacions dels últims anys la presència de la bandera europea de forma massiva al costat de la catalana i l’estelada: el President Mas, quan fa discurs institucional ho fa només amb la bandera catalana i al Saló de Plens del Parlament estan les banderes catalana i espanyola, però no la europea.
En resum, hi ha dos grans errors de fons. El primer no reconèixer be la situació del país, el que porta a confondre desitjos amb realitats, a prendre l’opinió d’una part com la del tot, i que duu a cometre errors en les accions polítiques. El segon és la pressa, la urgència, la manca de tempo polític ocasionat crec per un altre error de percepció: confondre la capacitat de marcar l’agenda política a Catalunya que ha tingut i té el moviment sobiranista, amb la força i penetració del desig independentista en el conjunt del poble català.
El que més cal per guanyar la independència és eixamplar el nombre de persones favorables i disposades a votar per ella en el moment definitiu, que ha de venir del reconeixement del dret a decidir. I això requereix d’una tasca feixuga, lenta i constant en terrenys desfavorables inicialment; el que es diu “picar molta pedra”
El que no cal són accions mal mesurades i errònies. Un fracàs del moviment pot afavorir una forta reacció involutiva a Espanya respecte a l’autonomisme i la plurinacionalitat.
JL Campa




dijous, 12 de novembre del 2015

UN ALTRE DECEPCIÓ

El passat dilluns vaig assistir a una conferència que donava Enrique Barón sobre “La Unió Europea: federació o nou Reich?”. El Sr. Barón va ser Ministre amb Felipe González i ha estat diputat molts anys al Parlament Europeu, càmera de la que va arribar a ser President
El que em fa escriure no és el contingut de la conferència que va ser correcte i interessant i on va transmetre domini del tema i va exposar arguments sobre la necessitat de seguir construint la Unió Europea malgrat les dificultats actuals, que s’han incrementat tant per la crisi econòmica, com pel problema dels refugiats i per l’extensió dels conflictes en la part oriental de la Mediterrània.
El que em va sobtar va ser la seva reacció davant la penúltima pregunta del col·loqui, que demanava al Sr. Barón sobre quina creia que seria la reacció de la Unió Europea davant de la resolució de “desconnexió d’Espanya” aprovada el mateix matí al Parlament de Catalunya.
Em va sorprendre que un ex-president del Parlament Europeu, amb gran experiència en negociacions complexes entre països i governants situats en interessos i posicions contraposades, que fins aquell moment s’havia pres uns segons abans de respondre a les preguntes, i que -com deia- traslluïa un tarannà tranquil i reflexiu, canviés de forma sobtada.
No soc especialista en el tema, però va ser evident que va canviar el seu llenguatge corporal: es va tensionar, va parlar més acceleradament i, davant d’alguna interpel·lació va respondre de forma seca, ràpida i fins i tot fent servir alguna dada errònia. Va canviar de transmetre calma, domini i control a una posició crispada i amenaçadora
Què va dir? Doncs la resposta va ser en termes de: imperi de la llei – a Espanya i a Europa-, no a qualsevol secessió, impossibilitat de fer un procés secessionista pacífic, risc cert d’enfrontament civil dins de Catalunya, va posar com exemple Iugoslàvia, va considerar com terrible la imatge del Parlament dividit amb una part aplaudint i l’altra no, i va negar un referèndum doncs a Catalunya ja s’han fet 3 des de 1975 (en realitat s’han fet 4).
Em va semblar percebre la repetició dels tres arguments de fons que identifico estan en l’argumentari actual del Govern d’Espanya i dels partits i mitjans de comunicació que li donen suport:
- Cal complir les Lleis i les sentències del sistema legal vigent. Sinó estem davant d’un cop d’estat
- S’està covant un enfrontament civil que esclatarà si l’independentisme guanya. I el conflicte es donarà a Catalunya, no a Espanya
No consideració, negació o senzillament menyspreu dels arguments dels partidaris del dret a decidir o de la independència.
Una vegada més no es posa cap argument en positiu per a continuar dins d’Espanya (veure article del 29 d’octubre), cap oferta alternativa, només amenaces i negacions.
Però insisteixo en que el més preocupant al meu parer va ser el canvi de tarannà, del to del discurs, de la crispació formal i gestual. És producte de nervis?, de por?, de voluntat d’intimidar?
Podria tractar-se d’una anècdota, d’un mal moment personal, però concorda amb altres actituds individuals que s’han pogut veure últimament i que poden ser expressió d’una corrent política i social espanyola que apunta cap a l’enfrontament obert en recerca d’una victòria aclaparadora sobre les idees defensores d’una Espanya plurinacional.

JL Campa

dimecres, 4 de novembre del 2015

REFORMA DEL SISTEMA IMPOSITIU

Estem a les portes de unes eleccions generals a Espanya, on a més del tema català i de com superar la crisi econòmica, caldria plantejar per part dels partits que es presentin quina política fiscal proposen. Per ajudar a conèixer el tema i poder analitzar les ofertes programàtiques en relació a la política fiscal, em sembla interessant l’article adjunt publicat a Economistas contra la crisis*, del que he extret els següents paràgrafs:

Los impuestos nacen para recaudar ingresos con los que hacer frente a los gastos derivados de la acción pública, que deben responder a las necesidades de los ciudadanos. Si los ingresos no son suficiente para lograrlo, solo caben tres salidas: o se recortan los gastos (y por tanto se dejan necesidades insatisfechas), o se recurre permanentemente al endeudamiento (lo que resulta insostenible en el medio plazo) o se aumenta la recaudación. En la coyuntura actual, España tiene pocas posibilidades de insistir en las dos primeras opciones.
España es uno de los países de toda la zona euro que menos recauda con relación a su riqueza (32,5%). Concretamente el quinto por la cola, (solo por detrás de Rumanía, Lituania, Letonia y Eslovaquia). Y no recauda un poco menos, no; estamos hablando de 7,9 puntos porcentuales de PIB menos que la media del área (40,4%). Para ponerlo en perspectiva, 8 puntos de PIB suponen, en el caso español, 87.000 millones de euros. Con esa cantidad podríamos pagar en 2016 todas las pensiones contributivas de jubilación (83.500 millones).
En coherencia con los datos de ingresos, España también es de los países de la zona euro que menos gasta (también el quinto que menos), un 43,6% del PIB, 5,5 puntos porcentuales menos que la media de la eurozona (49,1%). Y su nivel de gasto social, el que sustenta las políticas básicas del estado de bienestar, es también inferior en términos relativos en 4,5 puntos de PIB.
...
Nuestro país no posee un problema de gasto público excesivo en el contexto europeo, ni un estado de bienestar sobredimensionado, a cuya financiación no se pueda hacer frente; nuestro problema es de recaudación, de insuficiencia de la misma
Además, el sistema tributario español tiene un problema importante de justicia, que se plasma en el grado de cumplimiento de lo que se llama equidad horizontal (que rentas iguales paguen lo mismo) y equidad vertical o progresividad (que se pague proporcionalmente más cuando la renta crece, posibilitando un cierto grado de redistribución de la renta)
Algunas situaciones y cifras ilustran la degradación en nuestro sistema tributario de los principios de equidad antes mencionados: las rentas salariales aportan casi 9 de cada 10 euros recaudados por el IRPF; los ingresos medios declarados en el IRPF por los asalariados son 2,5 veces superiores a los declarados por actividades empresariales; los rendimientos del capital pagan tipos diferentes y muy inferiores a los del trabajo; en el Impuesto sobre Sociedades, las empresas que declaran ingresos superiores a mil millones de euros pagan solo un 19,8% de tipo efectivo, lo mismo que un asalariado que gane entre 36 y 42.000 euros brutos en el IRPF; los grupos empresariales consolidados (es decir, las muy grandes empresas) pagan en el Impuesto sobre Sociedades solo un 6% de su resultado contable positivo[1]; y, sobre todo, el fraude fiscal es enorme, y se estima que puede suponer una merma de entre 80 y 90.000 millones de euros al año.
(En aquest context, recordar l’article en aquest blog del 8 de juliol de 2013, on calculava que una persona física que guanya 60.000 euros, paga el 44,39% de la seva renda en impostos)
Según el CIS, en España el 88,9% de la población considera que los impuestos no se cobran con justicia, lo que resulta una circunstancia letal para un sistema que requiere de legitimación social para garantizar su funcionamiento eficiente
el sistema fiscal español es equiparable en su estructura y figuras a la mayoría de los de su entorno. Por tanto, las causas de los desequilibrios mencionados hay que buscarlas en la concreción legal de esas figuras y en su utilización discrecional, con criterios políticos sesgados.
Tenemos unos impuestos llenos de exenciones, deducciones y desgravaciones, de agujeros que facilitan tanto la elusión fiscal (la reducción lícita de la factura tributaria aprovechando los resquicios legales de su normativa) como el fraude (la vulneración de la legislación, punible por tanto), mermando su recaudación potencial y quebrando la equidad más elemental.
nuestro país no ha sido ajeno a la ideología dominante en materia de política tributaria en el ámbito internacional, y que se ha trasladado recurrentemente en las recomendaciones de los organismos más influyentes (Comisión Europea, OCDE, FMI). Sus líneas maestras más definitorias han sido:
1) reducción del peso de los impuestos directos que introducen progresividad, frente a los indirectos que tienen un impacto regresivo)
2) tratamiento mucho más favorable de las rentas del capital respecto de las del trabajo.
3) rebaja progresiva de la tributación empresarial
4) reducción a la insignificancia de la tributación sobre la riqueza y el patrimonio
5) pérdida de progresividad interna de los impuestos sobre la renta.
6) ausencia de actuaciones para combatir el fraude y evasión fiscales a nivel internacional
En el siguiente gráfico se muestra la diferente capacidad recaudatoria de los impuestos

Los últimos retoques fiscales aprobados por el gobierno del PP consolidan niveles de gasto e ingresos muy por debajo de los que poseen los países con mayor grado de desarrollo y bienestar de la zona euro, y además agravan la situación de falta de equidad y justicia del sistema tributario.
La reforma que necesita España sigue pendiente: es imprescindible que reduzca paulatinamente la brecha de recaudación que la separa de los países con mejores resultados en el entorno económico europeo. Del mismo modo que, si quiere mejorar el grado de aceptación social de los impuestos y reducir los elevados niveles de pobreza y desigualdad que ha alcanzado, es preciso que aumente el grado de equidad y progresividad de sus resultados.
Algunas líneas de actuación que pueden sustentar esa reforma tributaria que requiere España son:
-    En materia de fraude, instrumentar una política de lucha mucho más intensa y efectiva, lo que requiere más medios para la Agencia Tributaria, una redefinición de objetivos (centrándose en los grandes defraudadores), mayor dureza en las sanciones y una continua labor ejemplarizante y divulgativa, hasta hacer efectivo el principio de tolerancia cero con el fraude fiscal; y cerrar paralelamente las puertas a la elusión fiscal, simplificando los tributos y limpiándolos de casos particulares y de deducciones.
-    En el IRPF, elevar la aportación de las fuentes de renta distintas del trabajo, incorporando los rendimientos del capital a la tarifa general y eliminando la tributación objetiva empresarial, y mantener una estructura de tramos y tipos que garantice resultados verdaderamente progresivos.
-    En el Impuesto sobre Sociedades, limitar drásticamente las deducciones y garantizar un tipo efectivo mínimo, además de eliminar instrumentos que solo sirven para eludir el pago de impuestos, como las SICAV o las ETVE.
-    En el IVA, revisar la estructura de los bienes sujetos a cada tipo, primando la sujeción de los productos de primera necesidad al tipo superreducido.
-    Implementar una tributación sobre la riqueza relevante, que complemente la de la renta de las personas físicas.
-    Desarrollar la imposición sobre transacciones financieras y la imposición verde.
    ... 
Es una tarea que requiere diálogo para intentar lograr el mayor consenso social, buenas dosis de didacticismo, y sobre todo, mucha voluntad política, en un contexto internacional que entroniza opciones fiscales más regresivas, supeditadas a los intereses de los mercados financieros y de capitales y de las grandes multinacionales, y que dificulta la adopción de medidas a nivel nacional que escapen de esa lógica.