He estat atent a les dues entrevistes que van
fer ahir a Pablo Iglesias a TV3 i a Catalunya Radio, aprofitant la seva visita
a Barcelona. Tenia interès pel meu desconeixement real de què era Podemos abans de les eleccions europees
i també pels atacs desaforats que he anat llegint en la premsa, tota en
general, sigui de dretes o d’esquerres, espanyolista o sobiranista. Quines
conclusions en trec sobre Podemos (suposant
que Pablo Iglesias és un representant fidedigne) després de les dues
entrevistes?
Planteja oblidar-se de l’eix dreta-esquerra
i també de l’eix nacional (espanyolisme-catalanisme) i passar a considerar només
un nou eix que anomena “de ruptura”: els de dalt – els de baix, és a dir casta-poble.
Des de jovenet desconfio de qualsevol ideologia que diu que no existeixen les
dretes i les esquerres; totes acaben defenen en el conservadorisme de l’ordre
establert.
Diu formalment que Espanya és un país de països,
de nacions, amb la qual cosa reconeix la plurinacionalitat de l’estat. També diu
defensar el dret a decidir, però en aquest punt incorpora l’afegit “a decidir
sobre todo”. Per últim expressa que Catalunya serà el que vulguin els catalans.
A partir d’aquí no concreta si considera a Catalunya un subjecte polític diferenciat,
sinó al contrari, lliga la possibilitat de exercir aquest dret per part dels
catalans a un “procés Constituent” general a nivell de tota Espanya. D’alguna
manera no s’allunya de la concepció dels mateixos socialistes, que en algun
moment han dit que per arribar a una possible independència, Catalunya hauria
de rebutjar prèviament una reforma de la Constitució Espanyola (Iceta dixit).
Rebutja la reforma constitucional (que
seria, segons ell, només un pacte entre les castes del PP-PSOE) i defensa en
canvi un nou Procés Constituent on tot es posi en qüestió; 40 anys després del
final del franquisme, planteja de nou el dilema entre “reforma y ruptura”. No
concreta amb qui es podria elaborar, negociar, acordar aquesta nova constitució
i sí que rebutja fer-ho amb Rajoy, Sánchez, Mas. Demana per això poder disposar
de una majoria suficient. Juga per tant al tot o res, el que no se si te molta
viabilitat real.
Curiosament, dins d’un entorn general de
rebuig a tota legalitat injusta, producte del domini de les castes, sí que accepta
el procediment establert a la Constitució per a la seva reforma, tot i la seva
dificultat. De fet, quan nega la possibilitat d’un referèndum previ a Catalunya
ho fa en base a que no ho permet la legalitat.
No se si és un error en l’anàlisi de Podemos, o una posició política tàctica,
el fet que tendeix a reduir el conflicte que es dona a Catalunya a un
seguidisme dels partits i els seus líders als interessos d’en Mas, i no pas a
un moviment social d’ampla base i transversal a moltes capes socials i ideologies.
En el primer cas, el problema és que coincideix amb certs estereotips dominants
entre les elits mediàtiques espanyoles; si és un posicionament tàctic, no deixa
de ser la forma “clàssica” de fer política, orientada a trobar un discurs que doni
vots fàcils, encara que no es resolguin els problemes.
En un moment de l’entrevista amb la
Terribas, va reconèixer que ara no diuen el mateix que abans de les eleccions
europees, que s’havien tornat més pragmàtics i realistes. Va justificar que com
ara poden arribar al govern, han de dir coses diferents. Amb el risc d’agafar-me-la
amb paper de fumar, no crec que aquesta naturalitat en el canvi dels missatges
(i les idees?) en funció de quan a prop s’estigui del poder sigui un bon auguri
per aconseguir dur a terme una funció política diferent.
També va defensar que es puguin fer noves
lleis amb efectes retroactius; seria només en el cas de que les lleis actuals fossin
injustes. Hi ha un principi general del dret que implica la no aplicació retroactiva
de les lleis, tret que la seva aplicació vagi a favor de les persones
afectades. Cal anar molt en compta amb la retroactivitat de les lleis, doncs es
trenca el principi de la seguretat d’actuacions que permet l’acció lliure dels
subjectes en funció de les possibilitats legals vigents. Pensem que el règim de
Franco va fer lleis retroactives que van convertir en delicte actuacions passades,
fetes segons la llei vigent sota la República; y sense tanta importància
Hisenda ha modificat a vegades retroactivament el tractament fiscal de determinades
rendes.
Utilitza un llenguatge de frases curtes, clares,
provocadores, sense subordinades; molt orientada –és una opinió- al twiter i a
titulars. Té un to tranquil, però amb fuetades d’adjectius desqüalificadors
dels altres. Per cert, en l’entrevista a TV3 va repetir de forma reiterada que
ell parlava sense ambigüitats, i a Catradio el que repetia era que ell parlava
clar; curiós l’ús de dos diferents vocables que volen dir el mateix, amb mitja
hora de diferència. Recomanació del cap de premsa?
Més enllà del manifestat en les entrevistes,
hi ha un altre detall que caldrà veure com evoluciona amb el temps, però que de
moment no pinta massa bé per poder considerar a Podemos com una nova forma de fer política dins d’un estat
multinacional: quan ha començat a dotar-se d’una estructura orgànica ha optat
per un model centralitzat, amb concentració del poder intern. Es va presentar a
la primera Assemblea una forma alternativa més orientada des de les bases que
va ser derrotada.
Veurem.
JL Campa