Espanya és indiscutiblement una democràcia
parlamentària des de 1978. És un país homologable en la seva estructura
institucional i política a qualsevol altre democràcia occidental: Constitució,
Parlament, eleccions lliures no manipulades, separació de poders, prevalència
del poder civil sobre el militar, fins i tot reconeixement formal de la seva
pluralitat nacional interna.
Què passa doncs per que hagi arribat a la
crisi actual del sistema en el seu conjunt? Perquè la pràctica política, no la
teoria ni les lleis en la seva formulació, sinó l’aplicació en el dia a dia ha
acabat amb un Parlament que “no nos representa”, una Constitució considerada
per molts com uns nous “principios inamovibles del movimiento”, un bipartidisme
amb trets semblants a l’alternància del segle XIX, captura dels organismes
institucionals per persones obedients a les consignes dels partits –l’exemple
paradigmàtic és el Tribunal Constitucional- i “l indissoluble unitat de la
pàtria” com a clau de volta de la concepció d’España”?
Crec que el problema de fons és la manca de
cultura democràtica a la societat espanyola. Per una banda, la història mostra
que des de finals del segle VIII, quan es produeixen i es consoliden –no sense
dificultats- les revolucions americana i francesa, que juntament amb la
tradició britànica impulsen la democràcia liberal com a forma de govern en el
món, Espanya viu al marge d’aquest corrent i en la seva història els períodes de
governs democràtics són més l’excepció que la regla.
En aquest sentit la dictadura franquista,
sortida d’una sagnant victòria militar en la guerra civil, dona caràcter
autoritari al sistema polític que ha tingut un període de vigència més llarg
durant el segle XX. Recordem que les persones nascudes al març de 1916, no van
poder votar en eunes eleccions lliures fins el 1977: als 61 anys!!!
Recordem el lema que resumia els principis
bàsics del franquisme: España, una,
grande y libre. Durant quaranta anys, tots el actes oficials acabaven amb
el “gritos de rigor”: España!, una!; España!, grande!; España!, libre!; arriba
España!; viva Franco!; viva España!. Aquest triple lema –falangista- era el
resum del fonament polític del règim, va impregnar la “Formación del Espíritu
Nacional”, assignatura obligatòria en el sistema escolar. Crec que era un eslògan
propagandístic que per la seva claredat i simplicitat, i per incloure conceptes
transversals com la llibertat i la pàtria de forma implícita, ha calat molt en
la societat espanyola, i que encara està en la base de la cultura política
dominant a Espanya.
UNA: La unitat de España, entesa com
uniformitat, que inclou la por a la diferència en base a un igualitarisme
homogeneitzador, llengua (única) en tot l’estat i espanyolització dels alumnes.
Oblida la diferència entre igualtat (tractar a tothom igual encara que
produeixi com a resultat diferències en els resultats) i equitat (tractar de
forma diferenciada segons les situacions, per aconseguir la igualtat final).
No deixa de ser xocant, que amb la crisi
actual espanyola, es comencen a sentir veus que demanen (com a Catalunya)
poder-se separar d’aquesta Espanya actual per a fer una de millor. És a dir,
apliquen l’acudit que acompanyava al lema durant el franquisme: “España solo hay una, porque si hubieran dos, todo el mundo se iría a la
otra”.
Tot i el reconeixement que fa la
Constitució entre regions i nacionalitats, el pensament i la cultura dominant
en l’estat respon a una concepció unitària i uniforme i treballa per evitar la
pluralitat interna. Pensem en el “España
una y no cincuenta y una”, en la Loapa,
en l’actual recentralització que dona per suposat que el govern central és més
eficaç, o en Susana Díaz, que fa poc dies deia que el concepte de “federalisme
asimètric” implicava desigualtat entre ciutadans. La unitat de mando es veu com un valor positiu.
GRANDE: respon a un criteri quantitatiu, de
mida, de força en el conjunt mundial; relacionat amb l’imperi perdut, expressa
un desig de ser important, de reconeixement. Podria trobar-se paral·lelisme en
el concepte francès de “grandeur”. En qualsevol cas, es correspon a una manera
de concebre la “pàtria”: gran, forta, respectada, important.
En democràcia hem tingut expressions
relacionades amb aquesta volguda grandesa d’Espanya quan es va produir la
integració a Europa, amb els esdeveniments del 92, amb la “xuleria” de ZP quan
el PIB avançava el d’Italia i volia lloc en el G8, amb conceptes com la “marca
España”, o l’intent de fer de Madrid una gran capital competitiva amb París o
Londres a Europa i amb Mèxic DF o Buenos Aires a Sudamèrica
Recordem que “gran” es va sentir l’Aznar
quan va poder posar els peus sobre la taula del despatx de Bush, i en la foto
de les Açores, on representava a una Espanya grande. I també podem recordar lo petita que va ser Espanya quan fa
uns poc mesos va canviar de forma vergonyant la Constitució a instàncies de
poders externs i va renunciar al seu criteri d’aplicació de la justícia
universal davant de la pressió del govern xinés
LIBRE: durant el franquisme la llibertat
era només per poder posar 1-X-2 en les travesses, i cap al final per poder
escollir (amb limitacions) procuradors en Corts pel terç familiar. Des de la
restauració de les llibertats formals amb la Constitució del 78, els sectors
que sempre han tingut el poder es van
adonar de la possibilitat de seguir remenant les cireres i controlant el país,
amb formes democràtiques i en un entorn de llibertat formal. A més, l’ultraliberalisme
fa bandera de la llibertat individual i la dreta s’apropia del concepte de la
llibertat (a l’igual que el de “popular”).
Quan ja som un país democràtic, dretes i
esquerres espanyoles descobreixen i compren el concepte de “patriotisme
constitucional”, pensat per afavorir que la nova Alemanya post nazisme tingués
un element d’orgull i ancoratge ciutadà: la nova Constitució. Això sí, a Espanya
continua el Valle de los Caidos, no
es pot dur a terme la recuperació de la memòria històrica, i encara perviuen
noms de generals i personalitats franquistes en molts llocs.
En resum, els conceptes Una-grande-libre
han impregnat negativament la interpretació dels preceptes constitucionals i han
contribuït a la fossilització de la Constitució. Podríem haver evolucionat
plegats cap a l’Espanya plural que, a partir de la seva composició interna amb
diverses nacions i llengües, trobés el seu lloc al mon amb una força i
reconeixement proporcional a la seva mida actual.
Per últim, posar a triar lemes de tres
conceptes, em quedo amb el de la república francesa: llibertat, igualtat i
fraternitat.
JL Campa
PD: Avui Joan Majó publica un article a
l’ARA molt interesant, on sota el titular “El problema no són les retallades”
apunta a les causes de la manca de recursos per finançar els serveis públics:
- El sistema fiscal
és insuficient i injust. Per l’elusió (legal) i la defraudació (il·legal)
fiscal i per manca de redistribució.
- L’actual sistema de
finançament fa que la falta de recursos es transmeti ampliat a Catalunya, i que
la despesa social sigui aquí un 23% del PIB, mentre a Espanya és un 26%, i a la
UE un 29%
- Mala gestió. Es fan
retallades transversals que afecten també col·lectius molt desfavorits, en
comptes de reformes que puguin eliminar ineficiències, despeses innecessàries o
serveis mal enfocats
- Ideologia. Hi ha
una dinàmica de recórrer al sector privat per substituir les mancances dels
serveis públics retallats. Efecte d’una idea prèvia que busca un repartiment
diferent entre el mercat privat i el servei públic que fa retrocedir el servei
públic.