Ahir en El País es publicava, sota el titular “Menos
corrupción y más solidaridad es lo que necesita Cataluña” un article de José Bono explicant una conversa
a l’octubre de 2005 entre diferents “padres de la Pàtria” a Madrid i on acusa a
Pasqual Maragall i a l’Estatut de ser “la base de la secesión”.
L’Enric Juliana i en Miquel Iceta contesten avui mateix
al citat article, però a mi m’agradaria aportar dues coses del meu treball fi de
grau sobre el federalisme en el pensament polític d’en Pasqual Maragall.
Per una banda adjunto el núvol de paraules emprades en
els texts treballats sobre els escrits d’en Pasqual Maragall, on queda palès que
el concepte d’Espanya és superior fins i tot al de Catalunya, de forma conseqüent
amb l’enfoc del catalanisme clàssic de trobar encaix a Catalunya dins d’Espanya
i de reformar aquesta per a fer-ho possible
“el
projecte polític de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar
Catalunya. Catalunya no pot ser el que és, i vol continuar sent, si Espanya no
canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya te un projecte uniformista,
uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el que
és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a
la generació política anomenada de la transició, que va començar lluitant
contra la dictadura franquista, i va protagonitzar el canvi d’Espanya a una
democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització en la forma
d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat
Europea. Si havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma
que implicava menys canvis i menys ruptures?
De
tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el
procés de reforma de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una
interlocució lleial i clara per par del poder polític espanyol. Com s’ha vist
abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig, indiferència,
hostilitat fins i tot, de l’espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de
la dreta però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid
especialment, de l’altre Espanya, la que no és plural
Maragall
avisa dels riscs d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i
desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment
independentista. En relació a aquest tema, Maragall no ha sigut mai independentista,
el seu projecte ha estat sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a
Espanya, en part per que creu que els conceptes de sobirania, estat i
independència estant canviant. De fet el que vol és anar portant, amb els fets,
amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via
federal.
Però
la manca per part de la part espanyola d’interlocució, de voluntat política
pluralista, d’enteniment del projecte integrador plantejat, de federalistes
està fent impossible el concepte d’Espanya plural i el desenvolupament d’un
projecte de federalisme pluralista.
Maragall
es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com sentiment
de pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a
impulsar la transformació a Espanya, que torna a insistir en avançar junts des
de el reconeixement de la diferència, i que el lliga també amb la seva idea de
federalisme. És també un catalanisme orientat a Europa i el món, a la llibertat
més que la separació, lleial i obert.”
Una ultima consideració és
que, si acceptem l’explicat pel Sr. Bono, el nivell d’argumentacions dels implicats en la discussió no supera al
de les pitjors tertúlies.
JL Campa