PODEM CREURE EN PODEM?

He estat atent a les dues entrevistes que van fer ahir a Pablo Iglesias a TV3 i a Catalunya Radio, aprofitant la seva visita a Barcelona. Tenia interès pel meu desconeixement real de què era Podemos abans de les eleccions europees i també pels atacs desaforats que he anat llegint en la premsa, tota en general, sigui de dretes o d’esquerres, espanyolista o sobiranista. Quines conclusions en trec sobre Podemos (suposant que Pablo Iglesias és un representant fidedigne) després de les dues entrevistes?

Planteja oblidar-se de l’eix dreta-esquerra i també de l’eix nacional (espanyolisme-catalanisme) i passar a considerar només un nou eix que anomena “de ruptura”: els de dalt – els de baix, és a dir casta-poble. Des de jovenet desconfio de qualsevol ideologia que diu que no existeixen les dretes i les esquerres; totes acaben defenen en el conservadorisme de l’ordre establert.

Diu formalment que Espanya és un país de països, de nacions, amb la qual cosa reconeix la plurinacionalitat de l’estat. També diu defensar el dret a decidir, però en aquest punt incorpora l’afegit “a decidir sobre todo”. Per últim expressa que Catalunya serà el que vulguin els catalans. A partir d’aquí no concreta si considera a Catalunya un subjecte polític diferenciat, sinó al contrari, lliga la possibilitat de exercir aquest dret per part dels catalans a un “procés Constituent” general a nivell de tota Espanya. D’alguna manera no s’allunya de la concepció dels mateixos socialistes, que en algun moment han dit que per arribar a una possible independència, Catalunya hauria de rebutjar prèviament una reforma de la Constitució Espanyola (Iceta dixit).

Rebutja la reforma constitucional (que seria, segons ell, només un pacte entre les castes del PP-PSOE) i defensa en canvi un nou Procés Constituent on tot es posi en qüestió; 40 anys després del final del franquisme, planteja de nou el dilema entre “reforma y ruptura”. No concreta amb qui es podria elaborar, negociar, acordar aquesta nova constitució i sí que rebutja fer-ho amb Rajoy, Sánchez, Mas. Demana per això poder disposar de una majoria suficient. Juga per tant al tot o res, el que no se si te molta viabilitat real.

Curiosament, dins d’un entorn general de rebuig a tota legalitat injusta, producte del domini de les castes, sí que accepta el procediment establert a la Constitució per a la seva reforma, tot i la seva dificultat. De fet, quan nega la possibilitat d’un referèndum previ a Catalunya ho fa en base a que no ho permet la legalitat.

No se si és un error en l’anàlisi de Podemos, o una posició política tàctica, el fet que tendeix a reduir el conflicte que es dona a Catalunya a un seguidisme dels partits i els seus líders als interessos d’en Mas, i no pas a un moviment social d’ampla base i transversal a moltes capes socials i ideologies. En el primer cas, el problema és que coincideix amb certs estereotips dominants entre les elits mediàtiques espanyoles; si és un posicionament tàctic, no deixa de ser la forma “clàssica” de fer política, orientada a trobar un discurs que doni vots fàcils, encara que no es resolguin els problemes.

En un moment de l’entrevista amb la Terribas, va reconèixer que ara no diuen el mateix que abans de les eleccions europees, que s’havien tornat més pragmàtics i realistes. Va justificar que com ara poden arribar al govern, han de dir coses diferents. Amb el risc d’agafar-me-la amb paper de fumar, no crec que aquesta naturalitat en el canvi dels missatges (i les idees?) en funció de quan a prop s’estigui del poder sigui un bon auguri per aconseguir dur a terme una funció política diferent.

També va defensar que es puguin fer noves lleis amb efectes retroactius; seria només en el cas de que les lleis actuals fossin injustes. Hi ha un principi general del dret que implica la no aplicació retroactiva de les lleis, tret que la seva aplicació vagi a favor de les persones afectades. Cal anar molt en compta amb la retroactivitat de les lleis, doncs es trenca el principi de la seguretat d’actuacions que permet l’acció lliure dels subjectes en funció de les possibilitats legals vigents. Pensem que el règim de Franco va fer lleis retroactives que van convertir en delicte actuacions passades, fetes segons la llei vigent sota la República; y sense tanta importància Hisenda ha modificat a vegades retroactivament el tractament fiscal de determinades rendes.

Utilitza un llenguatge de frases curtes, clares, provocadores, sense subordinades; molt orientada –és una opinió- al twiter i a titulars. Té un to tranquil, però amb fuetades d’adjectius desqüalificadors dels altres. Per cert, en l’entrevista a TV3 va repetir de forma reiterada que ell parlava sense ambigüitats, i a Catradio el que repetia era que ell parlava clar; curiós l’ús de dos diferents vocables que volen dir el mateix, amb mitja hora de diferència. Recomanació del cap de premsa?

Més enllà del manifestat en les entrevistes, hi ha un altre detall que caldrà veure com evoluciona amb el temps, però que de moment no pinta massa bé per poder considerar a Podemos com una nova forma de fer política dins d’un estat multinacional: quan ha començat a dotar-se d’una estructura orgànica ha optat per un model centralitzat, amb concentració del poder intern. Es va presentar a la primera Assemblea una forma alternativa més orientada des de les bases que va ser derrotada.

Veurem.

JL Campa 

ALFONSO GUERRA

He sentit que ahir el Sr. Guerra es va acomiadar del Congrés dels Diputats i en conseqüència del seu paper com important actor polític d’aquest país. Abans de llegir qué diuen els diaris sobre la seva biografia política vull explicar per què D. Alfonso és, en la meva opinió, un dels polítics més “nefastos” de l’actual període democràtic.

Va potenciar, amb la seva frase “el que se mueva no sale en la foto”, el paper dels partits no tant com a entorn de participació política, sinó com a eina i maquinària d’accés al poder i control de la militància. Juntament amb les llistes tancades del sistema electoral, els secretaris generals del partits decideixen qui va i qui no a les candidatures. Per tant, els diputats i senadors, els nostres representants, es deuen més a qui controla el partit que als ciutadans.  

Quan es va descobrir que el seu germà Juan mercadejava, des d’un despatx oficial, càrrecs, concessions, i subvencions  (a un nivell ridícul comparat amb el que ja passat amb posterioritat), es va enquistar en les seves posicions i no va dimitir. No va transmetre un missatge clar contra la corrupció i l’ús indegut del poder públic, sinó més aviat al contrari: el seu partit, els altres partits  i la societat van poder sentir-se autoritzats a fer el mateix que ell , de forma que la corrupció va tenir camp d’actuació.

Per últim, cal recordar un altre aspecte rellevant de la seva trajectòria política: el seu jacobinisme, centralisme i negació dels fets nacionals diferencials existents a Espanya. S’evidencià en dos aspectes: les dificultats del PSC per fer valer la seva autonomia respecte al PSOE i sobre tot en un altre famosa frase, dita com a President de la Comissió Constitucional del Congrés: “al Estatut le hemos pasado el cepillo”.

Resumint, durant quasi !40 anys!, ocupant importants càrrecs en el sistema institucional espanyol, i des de preteses posicions de guardià de les essències esquerranoses del socialisme, ha diluït als partits polítics com a eines de participació ciutadana, ha permès el creixement de la corrupció i ha negat la plurinacionalitat d’Espanya.

Don Alfonso: bon vent i barca nova!
JL Campa

EL FUTUR DEL CAPITALISME

Fa uns dies vaig poder assistir a una jornada sobre el futur del capitalisme que es va celebrar al Círculo de Economia amb el patrocini del CIDOB. Com hi havien diversos ponents, es van donar diferents opinions; de totes elles m’he fet el següent resum del que per a mi fou el més interesant:

No hi ha un sol capitalisme; n’hi han diversos i plurals, amb diferent combinació de llibertats, democràcia, competència, especulació, desigualtat, pobresa i oportunitats. És una mica com l’energia: ni es crea ni es destrueix, el capitalisme es transforma. De fet, necessita transformar-se per sobreviure. Fins i tot hi ha el fenomen recent del capitalisme d’estat (Brasil, Rússia, Xina entre d’altres) que promociona les formes capitalistes a partir d’empreses estatals molt potents, en especial en el sector energètic però també en banca, aerolínies i químiques.

El capitalisme en l’actualitat, te diversos problemes, sobre tot des de l’òptica europea:

-     Concentració de la riquesa i augment de la desigualtat

-     Futur sense treball per a tothom. Es preveu una recuperació sense plena ocupació

-     Crisis recurrents i per causes endògenes (ja ho va predir Marx)

-     Continuen les limitacions a la lliure competència, per la pressió dels lobbies i la manca de regulació efectiva

El capitalisme actual està lligat al triomf de la ideologia neoliberal, que situa a l’individu autònom i suposadament racional i lliure com a centre d’atenció. Però cal entendre que el individuo autònom no existeix, i si ha algun és un monstre; el subjecte a considerar han de ser les persones, i encara que no hi ha rés per sobre de la persona individual, necessita de la comunitat per desenvolupar-se, viure, relacionar-se i fer el seu model de vida. Cal canviar com a criteri d’èxit el benestar individual pel benestar comú (“los móviles económicos son buenos criados però malos amos”)

La visió empresarial suposadament dominant també va estar present en el debat, però matisada  amb la reivindicació de valors com protegir el model de mercat de la deriva cap el monopoli, transparència i rendiment de comptes, aplicar criteris de “bon pare de família”, l’objectiu de les empreses ha d’anar més enllà de l’obtenció de beneficis monetaris (i de la poc útil RSC)

Sota la consideració implícita que un dels problemes més importants és el progressiu increment de la desigualtat dins de les societats (la desigualtat entre persones no és injusta, ho és l’extrema desigualtat), van proposar-se camins d’actuació empresarial i social orientats a una societat més justa i a la pròpia sostenibilitat del capitalisme com a sistema:

-     La productivitat no ha de primer sempre sobre la creació d’ocupació

-     Considerar les propostes de Piketty sobre augmentar impostos als rics (també ho diu el FMI) i establir un impost global sobre el patrimoni.

-     Recuperar el concepte de be comú, que es pot traduir també en valors compartits

-     Limitar l’actuació del mercat als bens que tenen valor de canvi, i per tant retirar del mercat els ben amb valor d’us: seguretat, salut, educació

La globalització, que no desapareixerà, ha comportat (a part de les seves avantatges) nous problemes relacionats amb la manca de Governança global, la llibertat de moviments de capital especulatiu, els problemes de les fiscalitats estatals. Es fa cada vegada més evident la incompatibilitat en el mon global entre els poders financers, els poders dels estats i els poders dels ciutadans; és a dir, el Trilema de Rodrik entre globalització, estat-nació i democràcia: pots aconseguir dos, però no els tres ala vegada.

La Golden Age de la postguerra mundial no tornarà, doncs va ser una època excepcional bassada en energia barata, monopoli tecnològic i, sobre tot, en la por a l’URSS com alternativa al sistema capitalista. I això comporta el creixement (a Europa) d’un profund estar de malestar, amb allunyament entre governants i ciutadans. La Unió Europea te el repte de reformar-se per evitar que els seus governants siguin percebuts com subordinats als poders financers, i per a dur a terme reformes que frenin la tendència al augment de les desigualtats. Va haver-hi un gran pacte social perquè hi havia capacitat d’intimidació per part de les classes populars

La democràcia no és el sistema necessari pel capitalisme, i no està assegurada la seva pervivència allà on existeix. De fet hi ha o un equilibri molt precari entre el Capitalisme (que implica desigualtat) i la Democràcia (que vol dir igualtat de drets). El malestar ciutadà, el seguidisme dels polítics respecte a les elits, el no compliment dels programes electorals, el trencament del mite de la meritocràcia com a forma d’ascendir socialment, la crisi fiscal per a poder finançar serveis públics, estant posant en crisi la democràcia representativa. L’única possibilitat és, malgrat tot, la recuperació, la regeneració, de la política. Sinó estem abocats a les formes de govern conegudes com autoritarisme post-democràtic.

Enumero a continuació els trets mes rellevants de la intervenció que va fer un representant del CIS Centro de Investigaciones Sociológicas, sobre la percepció actual de la societat espanyola respecte a la política:

-     Es detecta una ruptura entre les elits (polítiques i econòmiques) i els ciutadans. Porta a una crisi del bipartidisme, de les institucions de l’estat i del sentiment europeista

-     No hi ha resignació. Són perceptibles actituds de ciutadania activa

-     Gran rebuig a gran empreses, en especial financeres i de telecomunicacions. No són jutjades pels serveis que donen sinó per la seva actitud social

-     No depèn de la classe social, sinó de com els ha afectat la crisi. Més del 50% respon que ha baixat en la classe social amb la crisis.

-     Són perceptibles canvis en les formes de consum, canvi a marques que consideren tenen més bon comportament social, increments en les actituds col·laborat ives

-     Els ciutadans més crítics tendeixen a comprar més productes “espanyols”.

-     El valor de la igualtat està valorat de forma equivalent per dretes i esquerres

-     Podemos es nodreix  de tots els segments de població: 40% no definits, 30% votants PSOE, fins i tot 10% votants PP.

-     Hi ha una crítica molt forta als incompliments dels programes dels partits; de fet els incompliments programàtics són percebuts com a traïcions

Per últim unes frases que dites en un foro tan poc d’esquerres com el Círculo, prenen una vàlua prou important: No existeix la democràcia sense justícia; el major desordre és la injustícia; a Espanya hi ha ara sensació d’injustícia.

JL Campa

EL SÍNDROME DE LA MONCLOA

Aquesta entrada també l’hagués pogut titular La gran distància entre els polítics i els ciutadans. Em refereixo a la tendència de molts polítics, molt en especial en especial dels membres del Gobierno de España (que no en tenen l’exclusiva però), d’allunyar-se dels ciutadans de les seves vivències i les seves preocupacions. Acaben vivint en una bombolla, rodejats de Secretaris d’Estat, assessors, caps de premsa, guardaespatlles i pilotes.

Això els porta a perdre “toque” amb la realitat, el que a la seva vegada permet dir una frase com la d’en Rajoy la setmana pasada: “podemos decir que en muchos aspectos la crisis es historia del pasado”.

En aquest aspecte em sembla clarificador (per una vegada) l’article d’ahir del director de La Vanguardia que diu en els paràgrafs principals: “Els polítics miren tant les enquestes que acaben manant més els sociòlegs que els dirigents que les encarreguen. I per sortir-se'n en la governació el primer punt imprescindible és trepitjar el territori, no pas els despatxos dels directors dels seus estudis d'opinió ... Els que coneixen els afers de la política espanyola expliquen que Pedro Arriola, el sociòleg de capçalera de Mariano Rajoy, té més capacitat d'influir en les seves decisions que els mateixos barons del partit. Arriola és un personatge que es deixa veure poc i que parla encara menys”

Efectivament, en Màrius Carol apunta a l’obsessió dels polítics pel que diuen les enquestes com a referent de la seva actuació, la qual cosa significa per una banda una visió a curt termini de l’acció política, i per un altre la renuncia al lideratge de la societat, a canviar les opinions establertes.  

Si ajuntem la forma de vida distanciada de la societat, que la informació els arriba filtrada per “la corte” que els rodeja, i la governació a cop d’enquesta no podem més que desitjar un canvi en la pràctica política dels responsables governamentals que permeti reduir la citada distància. 

JL Campa

POSDEMOCRACIA

Per explicar el concepte del títol, aprofito part d’un treball que vaig fer al primer curs de carrera (2011), donada la seva vigència actual:

Colin Crouch define la Posdemocracia, como el estado actual de evolución del proceso democrático en el que, guardándose las formas de los sistemas liberal-democráticos (elecciones, cambios de gobierno, partidos, parlamentos), la política pasa a ejercerse entre los gobiernos y unas élites empresariales y de profesionales expertos, de forma oculta y no controlada.

El concepto de Posdemocracia de Crouch explica de forma muy clara características de las democracias actuales. En realidad me ha sorprendido que no sea un término o concepto más usado y extendido en la sociedad y los medios de comunicación. Quizás la razón para ello la hemos de buscar en parte del propio razonamiento de Crouch, cuando advierte de la actuación de los grupos de presión: no conviene popularizar el concepto de posdemocracia ya que de ninguna manera mejora a la democracia sin prefijos ni adjetivos.

Aplicándolo a España se puede observar que el sistema actual tiene mucho de posdemocracia:

Existen elecciones; las campañas no sirven para debatir sino para transmitir mensajes cortos –publicitarios- en las conexiones de los telenoticias; cuando hay algún debate televisado, antes del mismo hay una batalla entre los asesores de imagen que discuten desde la temperatura del plató a la altura de las mesas; el asesor de cabecera del jefe de la oposición, es un sociólogo especialista en análisis de encuestas, que hace que en función de los resultados de las mismas se lance un mensaje o su contrario.

La corrupción (pública y privada) no es castigada de forma proporcional por los electores: tras un escándalo como el del Palau, que incluye la financiación ilegal de los partidos políticos, las elecciones las ha ganado el partido más relacionado con el caso; el caso de transfuguismo en la Comunidad de Madrid dio la mayoría absoluta al partido beneficiado por los tránsfugas.

La ideología dominante, la publicada, defiende los intereses de las empresas y los lobbies y las élites tienen fuerza sobre los gobiernos: en época de recortes drásticos se ha aprobado una subvención a las autopistas de peaje o se va suprimir el impuesto sobre sucesiones que sólo aplica a casos de personas con grandes patrimonios (por cierto, se suprimió el impuesto sobre patrimonio)

La crisis de los partidos, y su evolución hacia organizaciones de élites especialistas ligadas a los intereses de las empresas es otro aspecto del que hay signos evidentes en España. Ello se relaciona con el desencanto, las bajas participaciones y la mala opinión sobre los políticos.

Igualmente Crouch explica, como relación causa efecto, que la posdemocracia lleva al incremento de las desigualdades y la disminución del estado del bienestar. La realidad le está dando la razón: la diferencia salarial en las empresas ha pasado de una relación de 1 a 30 a 1 a 500 (El Pais 30/1/2011), la prevista reforma de las pensiones las disminuye en el futuro y eleva los años de cotización, los recortes futuros pueden ser sobre sanidad y educación.

Me parece muy interesante –por atinada- la paradoja del capitalismo cuya teoría busca un mercado perfecto donde los individuos actúen libremente y cuya práctica (si no existe una correcta regulación por los poderes públicos) lleva a la formación de oligopolios y monopolios. Ello enlaza con la crisis actual -que se puede explicar en base a consideraciones de Crouch- que llegó tras la desregulación de los sistemas bancarios, la no limitación a los movimientos de capital especulativo y la preeminencia de los intereses de las empresas. Una vez evitado el crack bancario mediante la aportación de dinero público, los poderes de las élites han negado a los gobiernos la capacidad de regular y de imponer tasas a los movimientos de capital. ¿Quién tiene más poder ahora: los gobiernos o “los mercados”? concepto este al que puede aplicarse la frase de poder “entre bambalinas”, oculto y difícil de concretar.

Creo que el autor olvida en sus últimas consideraciones, cuando describe la incapacidad a largo plazo del capitalismo de conseguir el equilibrio, un factor que en mi opinión fue importante para que el capitalismo industrial llegara al pacto tácito que dio lugar al estado del bienestar: tras la segunda guerra mundial, el capitalismo tenía una alternativa (el socialismo), el mundo era bipolar (había un este y un oeste) y al menos en teoría había capacidad de elección. Ahora no hay alternativa al capitalismo, y aplicando su propia lógica de mercado, si no hay competencia es que hay monopolio; Y el que lo tiene lo ejerce y no tiene incentivo para cambiar.

Las conclusiones me parecen razonables, orientadas por el deber ser y un cierto optimismo pero es evidente que están hechas hacia mediados de la década pasada. Coincido con que hay que regenerar la democracia desde los propios partidos políticos, en constituir grupos de presión y en estar atentos a los nuevos movimientos sociales para que sean germen de nuevas formas democráticas.

La magnitud del desafío para regenerar la democracia contemporánea es enorme.

JL Campa