Persistència de les idees

Desprès de 4 anys d’estudis, en una de les ultimes classes de la carrera, concretament dins de l’assignatura de Economia Política Internacional, vaig escoltar la primera frase que et deien quan començaves a estudiar Econòmiques als anys 70:  “La economia és la ciència d’administració del recursos escassos i és un arma per entendre el mon i per canviar-lo”. Desprès d’anys de pensament dominant lliberal, basat en paradigmes com el rational choice, l’homo economicus, i la recerca del benefici com a motor social, va ser emocionant tornar a sentir que l’economia pot tenir altres enfocs i objectius: augmentar la riquesa, reduir la pobresa, millorar la qualitat de vida, equilibrar les desigualtats, lluitar contra la pobresa i la fam. Tot això també és economia; això sí: orientada a les persones (en conjunt) i no al benefici individual.

Curiosament, el Papa Francisco en la seva entrevista a La Vanguardia el passat dia 21, venia a dir el mateix: “estamos en un sistema mundial económico que no es bueno. En el centro de todo sistema económico debe estar el hombre, el hombre y la mujer, y todo lo demás debe estar al servicio de este hombre. Pero nosotros hemos puesto al dinero en el centro, al dios dinero”.

Per un altre banda, el President de l’Uruguai,  José Mújica, en l’entrevista que li va fer Jordi Évole el passat mes de Maig, va dir la frase “el que no vive como piensa, acaba pensando como vive” que també feia molts anys no la sentia i que, en la meva opinió,  resumeix la necessitat de la coherència entre el pensament (les idees) de les persones i el seu comportament personal i social. El risc de inconsistència entre idees i formes de vida afecta a totes les persones, però és particularment greu en el cas dels polítics i la consistència entre les seves idees públiques i les formes privades de vida. Això afecta més als polítics d’esquerra, que en molts casos són “capturats” pel sistema, i acaben vivint de forma diferent al que defensen, Exemples?: defensar el socialisme i ser conseller d’empreses energètiques,  defensar la escola pública i portar els teus fills a la privada, defensar un sistema fiscal just i tenir participacions en SICAB,s. També podem posar un exemple que afecta a les dretes: il·legalitzar l’avortament i portar a la teva filla a interrompre l’embaràs a l’estranger.

29 de Juny 2014

Què pot fer el rei?

   Amb el canvi de rei, estan sortint moltes opinions que esperen un canvi en la política espanyola, tant en relació a l’enfoc del problema territorial, com en relació a la crisi econòmica i institucional a Espanya. És a dir, esperen una influència directa del nou rei sobre la política concreta.

Espanya és tècnicament una monarquia constitucional, on el rei té només les competències que el poble espanyol, per mitjà dels seus representant parlamentaris, ha concretat en el text Constitucional. L’article 56 diu concretament: “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia,  arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes”. Per tant té funcions simbòliques i representatives, i només li dona possibilitat d’actuació la frase “arbitra y modera”.

Segons el diccionari de la RAE, arbitra és un terme polisèmic, amb significats varis: “Dar o proponer arbitrios; Dicho de una persona: proceder libremente, usando de su facultad y arbitrio; Dicho de un tercero: resolver, de manera pacífica, un conflicto entre partes; Ejercer de árbitro en los deportes; Juzgar como árbitro ; Discurrir, formar juicio”. Les interpretacions poden ser doncs variades: des d’una capacitat arbitrària (al seu gust i criteri), passant per la resolució de conflictes (mediació), fins a l’ajut a la reflexió per la formació de criteri. No crec que es pugui aplicar la versió d’àrbitre tipus esportiu, jutjant l’actuació política, traient targes i expulsant actors del terreny de joc.   

Moderar, també segons la RAE, és “ajustar, arreglar algo, evitando el exceso. Moderar las pasiones, el precio, el calor, la velocidad”. Tampoc sembla aclarir gaire què vol dir en aquest cas: evitar vides sexuals desaforades?, lluitar contra la inflació?, ha de posar radars a les carreteres?

En el conjunt del plantejament constitucional, el rei resta limitat a l’actuació simbòlica i representant de l’estat, segons diu l’article 64 de la CE: “1- Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el Presidente del Congreso. 2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”. És a dir, el rei no pot decidir res que no sigui referendat pel poder civil sorgit del Parlament. Un exemple clar d’aquesta limitació és que l’acte d’abdicació de Juan Carlos I, va ser signat primer pel rei, però només va tenir validessa quan el va referendar el President del govern; no a l’inrevés.

I això és bo. Forma partit d’un sistema, la monarquia parlamentaria, on el rei no té cap poder real, doncs és la única forma com una monarquia pot formar part d’un sistema democràtic. Si el rei tingues poder autònom ja no podria homologar-se com a democràcia.

Aleshores, que li estan demanant al nou rei que faci? Que “borbonee”?. Que intervingui com actor en el joc polític segons els seus propis criteris?. Si ho fa d’acord amb els que pensen uns, seria aplaudit per aquets i escridassat pels altres, i a l’inrevés: Fer-ho, en qualsevol cas, és el camí directe cap a la seva deslegitimació.

Al meu parer, quan es demana al rei que actuï en el joc polític, que ajudi a reorientar l’estratègia, que suavitzi segons quines polítiques, és una manifestació d’una carència democràtica del sistema espanyol: en concret la no existència de suficients mecanismes d’equilibri de poders, de balanceig de les capacitats d’actuació entre les institucions de l’estat. Estem en un sistema bipartidista de fet, on quan un dels dos partits aconsegueix una majoria absoluta, domina el Govern, el Parlament, el poder Judicial, el Tribunal Constitucional, i tot un reguitzell d’organismes, agències reguladores i mitjans de comunicació. Es dona una situació propera a una dictadura de la majoria sobre les minories; recordem que en les ultimes eleccions generals de 2011, el PP va obtenir el 30,4% dels vots del cens, el 44,6% dels vots vàlids i el 53% dels escons al Congrés.

Espanya te un govern d’un partit al que ha votat només el 30% de la ciutadania, que actua com un corró en base a la seva majoria absoluta de diputats, no compleix el seu programa electoral i ignora els grans problemes de fons del país. El partit principal de l’oposició és vist cada vegada menys com possible alternativa i les possibilitats reals de canviar el poder són percebudes com a molt llunyanes. Ens encomanem a les hores al miracle?, al salvador?, al bon rei judiciós i benvolent? I per que no al salva-pàtries, al militarot, al populista.

El que cal fer és diferent. Espanya requereix refer les seves institucions, el repartiment de poders, l’organització territorial, el sistema electoral, el judicial, aprofundir la democràcia. Es diu reforma constitucional, amb els seus costos, els seus riscos i les seves dificultats. I això ni ho farà, ni ho ha de fer el nou rei. Ho ha de fet el poble espanyol (si els partits hegemònics no ho impedeixen)   

23 Juny 2014