Bon periodisme i bons arguments

Milagros Pérez Oliva és una gran periodista, al menys des del punt de vista de la capacitat de sintetitzar conceptes, prioritzar-los i explicar-los en un parell de fulls escrits. Fa uns tres anys va fer una intervenció en una acte d la Universitat Pompeu Fabra on va explicar la situació del periodisme i els mitjans de comunicació en el mon actual; en 10 minuts vaig entendre i comprendre mes sobre el tema que en la resta de la carrera de Ciència Polítiques. Val a dir que el tema dels mitjans de comunicació i la seva influència com actors rellevants, és potser un del punt més fluixos i que la Pompeu ho tindria de revisar

També valoro molt la capacitat de Milagros per a posar conceptes i arguments en contexts i sentits  alternatius al pensament dominant. Com exemple, en la citada intervenció va explicar –un punt indignada- com determinat pensament economicista havia convertit el que ella considerava la millor noticia del segle XX (l’allargament de l’esperança de vida) en un problema de insostenibilitat econòmica: pensions que no es pagaran, alts costos de sanitat i dependència, increment de consum energètic, etc.

En un article d’ahir a El País, torna a donar contra-arguments contra el pensament dominant  en relació a la despesa social i la desigualtat, i en concret contra les mesures proposades per l’OCDE. M’ha semblat molt interesant la crítica a arguments i conceptes que, en una primera lectura, ens podrien semblar fins i tot raonables.

Ressaltar l’avís final: “hay que sospechar de las que proponen ayudar para los pobres a costa de eliminar prestaciones universales, porque suelen llevar trampa”.

JL Campa
Milagros P Oliva. El País.

 

Qui ha dit? Qui va dir?

“Hoy lo moderno, el futuro, es la soberanía nacional”

Ho hagués pogut dir Mas, o Junqueras, però ho ha dit Mariano Rajoy i d’aquesta manera, en una sola frase. queda exposat el moll de l’ós del problema Catalunya-Espanya.  La reivindicació del procés sobiranista català és aconseguir la sobirania nacional catalana,  i la d’en Rajoy (i altres) és refermar la sobirania nacional de la nació espanyola,  la única existent. Però sense voler-ho ell (suposo) la frase d’en Rajoy referma i justifica el pensament sobiranista: el futur és la sobirania nacional.

Plantejat així, el tema no te solució guanyadora per les dues bandes.  O Catalunya es dissol com a nació dins d’Espanya, o per continuar sent nació ha d’assolir la independència. O Espanya aconsegueix diluir la identificació nacional catalana, o està abocada al trencament de la unitat espanyola.

Hi ha un camí del mig?. Sí, l’auto-reconeixement d’Espanya com estat plurinacional, tant en els aspectes legals com en la pràctica política. Però el petit avanç que en aquest sentit significava l’Estatut de 2006 va estar anul·lat pel Tribunal Constitucional.

“Una lectura catalana de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación ... España es un estado plurinacional”

L’octubre de 1998 ho va dir Pasqual Maragall.

JL Campa