dissabte, 25 de gener del 2014

DESIGULATAT I SOCIETATS LÍQUIDES

Recupero els paràgrafs més interessants d’una entrevista de la setmana a Z. Bauman a El País:
Hoy sabemos que la felicidad no se mide tanto por la riqueza que uno acumula como por su distribución. En una sociedad desigual hay más suicidios, más casos de depresión, más criminalidad, más miedo. O sea que la afirmación de que la riqueza de unos nos beneficia a todos es doblemente errónea. Por un lado, no es verdad porque para eso la gente tendría que invertir su riqueza, cosa que no ocurre siempre, y por otro, porque no revierte en más felicidad porque, como hemos dicho, la felicidad depende de la igualdad, de la equidad.
Hace 20 o 30 años las desigualdades entre las sociedades desarrolladas y las que no lo eran crecía, mientras que la desigualdad en el interior de una misma sociedad (rica), disminuía. Y creíamos, al menos nosotros, los europeos, que con nuestro Estado de bienestar habíamos solucionado el problema de la desigualdad. Pero desde hace 20 o 30 años la distancia entre los países desarrollados y la del resto del mundo está disminuyendo, y, por el contrario, en el interior de las sociedades ricas las desigualdades se están disparando. Hay informes que dicen que en Estados Unidos estas desigualdades están llegando a los niveles del siglo XIX
Lo importante es que grandes sectores de las clases medias pertenecen ahora al proletariado, que se ha ampliado. Aunque hoy tengan trabajo ha desaparecido la certeza de que puedan tenerlo mañana. Viven en un estado de constante ansiedad
Es normal que queramos ser felices, pero hemos olvidado todas las formas de ser felices. Solo nos queda una, la felicidad de comprar. Cuando uno compra algo que desea se siente feliz, pero es un fenómeno temporal
Estamos constantemente presionados por dos valores opuestos y necesarios: libertad y seguridad. Seguridad sin libertad nos convierte en esclavos, y si tienes libertad sin seguridad eres una especie de plancton, flotando por ahí, no un ser humano. Los dos extremos son insoportables, hay que combinarlos.
Les referències que fa a la desigualtat han estat ratificades recentment per l’informe d’OXFAM, titulat “GOBERNAR PARA LAS ÉLITES Secuestro democrático y desigualdad econòmica”. Tot i que la seva lectura és molt recomanable per la seva concreció i claredat, adjunto el que pot ser el resum principal:
Dada la magnitud del incremento de la concentración de la riqueza, la monopolización de oportunidades y la inequidad en la representación política suponen una tendencia grave y preocupante. Por ejemplo:
- Casi la mitad de la riqueza mundial está en manos de sólo el 1% de la población.
-  La riqueza del 1% de la población más rica del mundo asciende a 110 billones de dólares, una cifra 65 veces mayor que el total de la riqueza que posee la mitad más pobre de la población mundial.
-  La mitad más pobre de la población mundial posee la misma riqueza que las 85 personas más ricas del mundo.
- Siete de cada diez personas viven en países donde la desigualdad económica ha aumentado en los últimos 30 años.
- El 1% más rico de la población ha visto cómo se incrementaba su participación en la renta entre 1980 y 2012 en 24 de los 26 países de los que tenemos datos.
- En Estados Unidos, el 1% más rico ha acumulado el 95% del crecimiento total posterior a la crisis desde 2009, mientras que el 90% más pobre de la población se ha empobrecido aún más.
Però també el Foro de Davos situa com a segona tendència més rellevant al mon el creixement de la desigualtat, i ho considera un problema (“Hay que dar a las personas la capacidad para lograr un futuro más prospero”). Destaca el fet que a Espanya el 89% de la gent considera que el sistema econòmic afavoreix als més rics. O sigui que la percepció la tenim clara; només falta l’acció.
JL Campa
 
 
 
 

diumenge, 19 de gener del 2014

Lectures de diumenge

Avui a El País César Molinas publica un article interesant on explica la seva visió de les relacions Espanya-Catalunya. Recordar que l’any 2012 va publicar una sèrie d’articles sobre “un proyecto para España” que van tenir prou ressò en l’opinió pública. El més interessant de l’article d’avui és que es publica dins de l’edició comú (a nivell de tot l’estat) d’un diumenge, o sigui que segurament també tindrà un cert impacte.
El que més m’interessa, més enllà d’interpretacions històriques sobre les possibles causes de la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya –que són discutibles i matèria d’historiadors- és la necessitat que detecta de tenir un projecte nacional a Espanya (que no en té), la probabilitat que els poders establerts (espanyol i català) utilitzin el conflicte territorial per a no dur a terme reformes reals orientades a la millora i encaix de les nostres societats als segle XXI, i sobretot la necessitat, segons l’autor, de concebre a Espanya com una nació de nacions i el retard amb que arriba una possible reforma federal.
Discrepo molt especialment de la consideració que fa sobre la suposada manca d’ambició de les empreses catalanes, sense esmentar per exemple el cas d’Endesa quan la va intentar comprar Gas Natural. També cau l’autor en l’error, al meu parer, de considerar el moviment independentista com impulsat pels polítics del govern, quan és la societat la que ha anat per davant, forçant als polítics, de Convergència especialment, a córrer per no quedar-se despenjats.
En aquest sentit, esmentar que veient el passat dijous les imatges del Parlament de Catalunya, era evident que el procés ”tapa” altres temes, com per exemple el de la corrupció. Al mig de l’hemicicle estava assegut, votant i aplaudint l’Oirolet Pujol, al que el fiscal ha tornat a imputar per cobrament de comissions; a ell i a la seva dona. Molta “escandalera” amb la Cristina i amb els tres diputats díscols del PSC i silenci mediàtic en el cas Oriol, al que no se li demana que deixi l’escó.
El poble català i el moviment sobiranista, no deuria deixar-se despistar. La nova Catalunya es comença a construir denunciant les coses que ara ja no funcionen: corrupció, retallades, injustícies, desigualtats. No podem esperar a la independència per a fer-ho be.
Per últim, recomanar l’article de Goytisolo avui, també en El País
JL Campa

Article Molinas
Article Goytisolo

dijous, 2 de gener del 2014

COMPTAR MANIFESTANTS (4) O ASSISTENTS

La recent nit cap d’any s’ha fet a Barcelona una nova festa de les campanades de canvi d’any a Montjuic, a l’avinguda Maria Cristina. Els diaris donen la dada de 70.000 assistents (El Periódico, La Vanguardia, Ara).
Si anem a Google Earth i mesurem les mides del recinte veiem que fa 370 m de llargada (des de la font de la Plaça Espanya  al creuament amb l’avinguda Rius i Taulet) per 75 m d’amplada. Tot plegat, i sense tenir en compte estanys, torres, fonts i mobiliari urbà dona una superfície de 27.750 m2. O, dit d’una altra manera, hi havien 2,5 persones per metre quadrat.  No sembla un càlcul gaire exagerat.
Això sí, amb aquesta mateixa densitat, la manifestació de l’11 de setembre de 2012 hagués tingut només  poc mes de 300.000 assistents.
JL Campa