El que està passant els últims dies amb la tarifa
elèctrica porta a diverses reflexions qualitatives:
-
El govern ha
intervingut en el mercat elèctric, fixant un increment del 2,3% pel primer
trimestre de l’any que ve, i en Rajoy justifica l’actuació del govern per que
les empreses i la competitivitat del país no poden tenir les tarifes
elèctriques més cares d’Europa. Ho fa la mateixa setmana que ha congelat (per
segona vegada) el sou mínim interprofessional, i per tant no ho fa pensant en
la gent, en les persones, sinó en les empreses.
-
Aquesta
fixació per reial decret d’un preu que des de fa anys es fixa en base a un
sistema determinat, conegut pels actors que actuen en el mercat, suposa una
actuació arbitrària del govern espanyol, presa com reacció davant d’un fet
inesperat, sense analitzar les conseqüències a llarg termini. Sembla una
seqüència típica: problema inesperat – solució improvisada – nou problema més
gran que l’inicial – nova improvisació ....
-
En el sistema
no actuen només les “elèctriques” espanyoles, sinó una sèrie d’agents que
intervenen en base a unes regles prefixades i que esperen d’un govern europeu
que els donarà seguretat jurídica, que complirà els seus compromisos concretats
en lleis i reglaments. Tant preocupats com estan al govern per la “marca
España” i no consideren l’impacte d’aquesta inseguretat jurídica en futures
inversions.
-
Però tot el
que està passant no és més que la prova que la liberalització del sistema
elèctric espanyol NO ha funcionat. Cap a l’any 1984, desprès de l’arribada dels
socialistes al govern espanyol va començar el procés de canvi del sistema
elèctric per que arribés a funcionar com un mercat normal, amb competència,
nous agents, i amb un objectiu molt clar: aconseguir una baixada de preus
respecte als vigents fins el moment, fixats pel govern en base a tarifes
regulades.
-
El canvi es
va fer per seguir els dictats del que era (i és encara) la ideologia dominant:
economia de mercat com únic sistema eficient en teoria. Tal se val el producte
produït, el seu impacte social (positiu o negatiu), la necessitat universal del
mateix, etc. Segons el paradigma dominant, el preu en un mercat lliure és la
única senyal eficient de cara a fixar les prioritats individuals dels agents,
dels individus.
-
A les hores els
savis pinten un Power Point on la tradicional estructura vertical de les
empreses elèctriques que agafava tot el cicle productiu (generació, transport,
distribució i comercialització) es substitueix per una segregació horitzontal amb
producció competitiva, transport nacionalitzat, distribució com a monopoli
natural territorial i per fi una comercialització competitiva.
-
Què bonic
quedava el nou esquema!!. Què be funcionaria amb les productores oferint
energia amb el preu a la baixa, la reducció de costos obtinguda per
l’optimització de la ja única xarxa de transport, les distribuïdores sotmeses a
uns pagaments en base a peatges mínims i les comercialitzadores rebaixant els
seus marges de benefici per aconseguir molts clients en base a preus
ajustats.
-
I la de feina
que generaria el canvi de model!!!. Consultores, empreses de sistemes
informàtics, auditories, agències publicitàries i de comunicació, totes treballant
(i facturant) durant anys i anys per “ajudar” a les empreses existents i als
nous agents a adaptar-se a la nova situació.
-
I quan arribéssim
a la terra promesa? Doncs no hi hauria avaries, no hi hauria ni manca ni excés
de capacitat productiva, els preus serien ajustats, el client podria canviar de
companyia quan volgués, i les empreses ineficients serien expulsades del mercat.
Resultat: eficiència, consumidors contents i qualitat de subministrament
assegurat. Tot vigilat per un Organisme especialitzat independent del govern que
garantiria que ningú (ni el Ministeri) tindria posició d’abús de poder.
-
Realitat
desprès d’aquests anys: costos de transició pagats pels consumidors, dèficit de
tarifa pagat pel consumidor, preus dels mes alts d’Europa pagats pel consumidor,
consumidor que pot escollir què companyia l’atendrà (en un call center) però no
la que el subministra, govern intervenint en el mercat amb primes a determinades
energies, consells d’administració d’empreses elèctriques farcides
d’ex-polítics. Res que estigués en el Power Point inicial
Al meu parer hi ha dos
tipus de solució, en cap cas amb fruits immediats:
-
Ajustar el
model liberal vigent, duent-lo a les últimes conseqüències: sota la regulació
d’una Comissió Nacional de l’Energia, de nova trinca i independent del govern,
instaurar nou mecanismes de fixacions de preu i de funcionament del mercat. A
l’igual que s’ha fet amb els Bancs Centrals, limitar la capacitat dels governs
d’actuar en el mercat elèctric. És a dir, ser liberal de veritat i deixar
actuar als mercats, evitant només les situacions de privilegi dins del mercat.
-
Canviar de
paradigma. Oi que l’energia és estratègica pels estats i el seus governs? Doncs
reconèixer aquest fet i nacionalitzar (sí, nacionalitzar) el sector. França és
un dels països amb el preu de l’electricitat més ajustats d’Europa, fruit
possiblement de tenir EDF com empresa estatal gestora del sistema elèctric, el
que va permetre eficiències tecnològiques, centrals normalitzades i costos
ajustats per una bona gestió.
Les dues solucions són molt
difícils; la segona xoca segur amb la Unió Europea i la primera amb la
ideologia dominant a Espanya, on els que es diuen liberals ho son només “de
boquilla” doncs estan històricament acostumats a utilitzar els recursos de
l’estat pels seus interessos particulars.
JL Campa