Fa temps que en l’àmbit polític i mediàtic espanyol i català
es parla molt del “problema de Catalunya” identificant-lo sovint com un tema
greu, circumscrit a l’àmbit territorial català i que afecta bàsicament als seus
habitants. A més, sovint s’identifica com un problema exogen i sobrevingut a
Espanya, no com un problema propi.
Però en la situació actual qui te més problemes propis i mes
importants? Espanya o Catalunya? La resposta està clara al meu parer: Espanya en
té mes com a país que no pas Catalunya. Per comprovar-ho anem a fer un repàs de
temes que estan en crisi o discussió, quin és el seu àmbit principal i a quina
entitat política afecta principalment.
CRISI ECONÒMICA. Problema principal en els dos àmbits
–espanyol i català- amb un enfoc comú per part dels dos governs, en base a
aplicar receptes neoliberals impulsades per la Unió Europea el BCE i l’FMI. Pel
nivell de competències respectiu, el problema és mes gran a nivell espanyol.
Per part catalana, s’ha posat més en evidència la necessitat de revisar el
model de finançament autonòmic.
CORONA: institució bàsica (mes enllà del simbolisme) en
l’arquitectura institucional espanyola. Actualment està en dubte la seva
capacitat d’arbitratge i equilibri entre els poders polítics. Es discuteix fins
i tot la capacitat (i la conveniència) del rei per seguir sent el monarca en
actiu. La família està farcida de problemes: relacions Juan Carlos – Sofia,
Leticia amb resta de la família, l’Elena divorciada. Esquitxada per problemes
de corrupció (Urdangarín) i tèrbols negocis com comissionista del rei. Encara preval
l’home sobre la dona en la successió. Problema intrínsec d’Espanya.
CONGRES: sent la cambra representativa per excel·lència,
l’aprofitament interessat de les característiques del sistema electoral
(dissenyat abans de la Constitució) per part dels partits fa que vagi creixent
el rebuig a la seva representativitat. Nomé cal recordar els moviments del 15M
i el crit de “no nos representan”. Aquest problema és compartit a Catalunya en
el seu Parlament , sent bo recordar que la classe política catalana no ha estat
capaç de dissenyar i aprovar una llei electoral específica en els més de 30
anys d’autonomia, tot i que te competència plena sobre el tema.
SENAT: tindria de ser la cambra de representació territorial,
la de les autonomies, però no ha estat dissenyada d’acord amb aquesta funció i
s’ha convertit en un cementiri d’elefants, on van a parar per elecció o per
designació polítics amortitzats. No te funcions reals mes enllà de augmentar
els temps de tramitació de les lleis; el
congrés sempre te l’última paraula sobre les propostes de llei. Problema
exclusiu d’Espanya.
GOVERN. Com a conseqüència de la pèrdua de legitimitat de la
representació popular és vist com un organisme extern al poble i les seves
necessitats. El no compliment sistemàtic dels programes electorals, l’abús de les
seves competències controlant des de l’executiu tant el poder legislatiu com el
poder judicial, el seguidisme aparent de les instruccions externes emeses pel
poder econòmic i europeu, i la contínua manipulació del llengüatje comunicatiu
per a intentar negar el que fan (recordem que han presentat la quasi congelació
de les pensions com una garantia de creixement de les mateixes) fan que no
sigui considerat com una institució al servei del poble, la nació o l’estat.
Problema molt mes greu a Espanya que a Catalunya, encara que ambdós governs
pateixen la mateixa patologia bàsica.
TRIBUNAL CONSTITUCIONAL. La burda utilització per part de la
dreta -del Partit Popular- dels mecanismes d’elecció dels magistrats, previstos per a ser escollits mitjançant
consens i utilitzats per convertir-los en mecanismes de bloqueig fins que no va
guanyar les eleccions; el canvi de criteri per a les incompatibilitats en
funció de la persona i el cas (Pérez Tremps vs Pérez de los Cobos); la
sentència sobre l’estatut limitant les possibilitats interpretatives de la CE i
canviant un text aprovat en referèndum; la seva utilització coma tercera cambra
pel PP quan les lleis aprovades en Congrés i Senat no li complauen. Tots
aquests elements fan que el TC pateixi una important davallada en la seva
credibilitat com a intèrpret de la Constitució espanyola, la qual cosa comporta
a més una pèrdua de credibilitat de la pròpia Constitució com a llei
fonamental. Problema –molt greu-
exclusiu d’Espanya, i més punyent en relació a Catalunya.
JUSTICIA. Tercer poder clàssic en tots els estats moderns,
pateix de la seva dependència del poder executiu, de la benvolença de tracte
als poders profunds (econòmics principalment), de manca de modernització en la gestió
(inclosa la resistència a l’ús normalitzat del català) i de lentitud en la seva
actuació. A més, el ministre Gallardón està introduint taxes dissuasives
pels estrats socials mes desfavorescuts. Problema espanyol (Catalunya no te
competències).
AUTONOMIES I DESCENTRALITZACIÓ. Aquest país dit Espanya està
sotmès a dues tensions a la vegada: una part voldria mes autonomia (alguns la
voldrien tota) i un altre part considera que hi ha massa i a més que són
elements de despesa supèrflua. Segons el Baròmetro del CIS d’abril de 2013, un
48,5% dels espanyols voldrien un estat sense autonomies o amb menys. Un 21,1%
voldrien o mes autonomia o independència directament. Xoquen dues concepcions
de l’organització estatal oposades, i és un greu problema per Espanya.
Es completa la crisis de les institucions espanyoles en els Organismes
reguladors (comissions de competència, energia, telefonia) que amb la recent reforma
han estat fins i tot criticats per la Unió Europea per la seva manca d’independència
respecte als regulats. El Tribunal de comptes que ha vist i revisat els comptes
de múltiples institucions i partits i no ha detectat problemes i corrupcions.
Els partits polítics i els sindicats, esquitxats per pràctiques corruptes en
relació al seu nivell de poder real (tret d’Iniciativa i Izquierda Unida). Caps
d’organitzacions empresarials empresonats per estafa. Problemes compartit en
general tant a Espanya com a Catalunya.
La crisi institucional descrita fins ara és a mes una
evidència pels ciutadans. Els resultats del baròmetre del CIS del passat mes d’abril donen els següents resultats (Per cert aquesta pregunta no figura en els baròmetres posteriors).
No te un molt greu problema Espanya quan més del 50% de
ciutadans tenen cap o molt poca confiança en partits, governs, parlaments,
sindicats i organitzacions empresarials? Quan la Monarquia el TC, el consell
general del poder judicial, el Tribunal constitucional tenen un rebuig de l’ordre
del 40% dels espanyols?. No és un greu problema que les institucions menys
rebutjades (i també les més acceptades) són la policia, la guàrdia civil i les
forces armades?.
Realment, és Catalunya el problema polític mes greu a Espanya?. Jo no ho crec.
JL Campa