Ahir i avui El País publica dos articles d’opinió sobre el
tema català escrits per dos intel·lectuals, catedràtics, de pensament oposat al
sobiranisme. De fet són dos més d’una sèrie d’altres articles sobre el tema
escrits per els Srs. Tortella, Ovejero, Sabater, i altres. Si aquest és el
nivell argumental de la “intel·ligència” espanyola, expressant-se en el mitjà de
comunicació més progresista i obert, sobre un tema polític tan delicat, Espanya
ho te molt malament.
L’article d’ahir del Sr. De Carreras descriu les raons
plantejades pel moviment nacionalista català i la seva tesi de fons es pot resumir
en la frase “Esta pedagogía del odio ha hecho mella en el
ciudadano: escuela, medios de comunicación, instituciones de la sociedad civil
(entre ellas las distintas directivas del Barça), partidos políticos (incluidos
los no oficialmente nacionalistas) y hasta sondeos demoscópicos manipulados,
han contribuido a ello, todos a una. La hegemonía cultural ha pasado del
paciente catalanismo político autonomista al independentismo más impaciente:
“España está débil: ahora o nunca”. Esmenta a les hores el concepte
de “espiral del silencio” basada en “para que en una sociedad se
produzca el fenómeno de la espiral del silencio es preciso que previamente se
infunda miedo, que los individuos tengan la percepción de que si se desvían del
clima de opinión que se supone mayoritario están amenazados con el aislamiento
y la exclusión”
Acaba dient: “En Cataluña, durante más de
treinta años, ha habido y hay miedo a la soledad y a la exclusión. Miedo en las
personas, en los grupos y en los partidos políticos. Miedo en la sociedad. El
nacionalismo ha dominado la escena y ha excluido, cuidando de que no se notase,
las voces críticas. Los callados, para auto justificarse, se van pasando al
independentismo que creen está a punto de triunfar”. I es queda tant ample. No hi ha hagut
campanyes anti-catalanes, recollides de signatures contra l’estatut,
manipulació del Tribunal Constitucional, atacs a la unitat de la llengua, etc.;
no ho esmenta ni ho te en compte.
El Sr. Gil Calvo es planteja una pregunta, ressaltada en el
titular pel diari, “¿Cómo es posible que el pueblo más culto,
moderno e ilustrado de la península Ibérica haya caído en semejante regresión
irracional?”. Deu n’hi do!: regressió irracional; o sigui retorn a
la fase simiesca.
Rebutja l’explicació de la manipulació i la propaganda per
part de les elits nacionalistes i, comparant-ho amb el nacionalisme alemany
d’entreguerres, la causalitat la imputa a “el factor responsable del hecho
diferencial catalán y alemán es el modelo de familia troncal (también genuino
de la comunidad foral vasco-navarra), basada en la autoridad paterna y el
reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito con exclusión del
igualitarismo fraterno”. Osti tu!!! D’una tacada l’alemanya nazi,
els catalans, els bascos i els navarresos marcats per la figura de l’hereu i la
pubilla. La veritat és que no tinc arguments; hem caldria l’ajuda dels antropòlegs
més insignes.
Seguint amb el seu anàlisi, diu que “a la hora de
plantear su demanda de secesión, las élites catalanas la formulen como un
divorcio unilateral y contencioso, en lugar de inspirarse en el divorcio de
mutuo acuerdo ... resulta
evidente que esta decisión de optar por el divorcio contencioso, siempre
cargado de riesgos para ambas partes, en lugar de preferir el mucho más
razonable divorcio de mutuo acuerdo, se ha adoptado para crear un artificial
clima de polarización política que exacerbe las pasiones etnocéntricas del
nosotros contra ellos y ellos contra nosotros”. A banda del detall de seguir amb el raca-raca de “las élites”, es tracta d’una mostra més
de un dels principis de la propaganda, la regla de la transposició, basada en
carregar sobre l’adversari els teus propis errors i defectes, és a dir acusar
als altres de fer el que tu fas, negant que ho fas. Què més voldria el moviment
independentista que l’estat espanyol s’avingués a negociar un divorci de mutu
acord!; que fes el plantejament que fa la Gran Bretanya amb Escòcia.
Cal observar que reconèixer la relació Espanya-Catalunya com
a matrimoni, i no com a cos unit, és una posició no majoritària a espanya; te la
conseqüència que la independència es veu com una forma d’acabar una relació i
no com una amputació. En aquest aspecte el Sr. Gil Cavo fa un reconeixement implícit
de Catalunya com a subjecte polític. També cal ressaltar que en el seu últim paràgraf
descriu críticament el tracte donat a l’últim estatut i per tant “este maltrato diferencial es el que más ha perjudicado al patriotismo
constitucional hasta deslegitimarlo a juicio de buena parte de los catalanes”
Si els arguments a favor d’una Catalunya espanyola són d’aquest
nivell, el moviment sobiranista te moltes possibilitats d’èxit. L’important
seria principalment no cometre errors, seguir la via democràtica i anar engegant
polítiques socials que anessin sumant partidaris a la causa.
